Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Josep Maria Flotats i el Teatre Nacional de Catalunya van centrar l'atenció del món teatral català

Reinauguració del Teatre Principal de Barcelona

Teatre Nacional de Catalunya

Articles dependents
Giorgio Strehler
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Domènec Reixach (10)
Joan Maria Pujals (42)
Josep Maria Flotats (31)
Lluís Pasqual (14)
Max Cahner (11)
Romà Cuyàs (4)
Vicenç Villatoro (35)
Entitats Entitats
Associació d´Empreses de Teatre a Catalunya (11)
Ciutat del Teatre (8)
Conselleria de Cultura (31)
El Molino de Barcelona (4)
Institut del Teatre (13)
Teatre Nacional de Catalunya (76)
Teatre Principal de Barcelona (6)
65 lectures d'aquest article
183 impressions d'aquest article
La inauguració del Teatre Nacional de Catalunya
Teatre
1997 va ser un bon any pel teatre a Catalunya i, més particularment, pel teatre fet en català, que van tenir un 14% més de públic que el fet en espanyol, segons va destacar l’Associació d’Empresaris del Teatre a Catalunya (Adetca) en el seu balanç de cap d’any. En general, les xifres destacaven un augment de l’11% en el nombre total d’espectadors respecte a l’any anterior, en haver passat del 1.709.039 espectadors al 1.903.610 espectadors, tot i que el 1997 s’havien representat deu espectacles menys que l’any anterior, que havien estat 465.

Econòmicament, i prenent el cas de Barcelona, on l’oferta era més alta, els 42 teatres de la ciutat havien gaudit d’una ocupació mitjana del 50,1% amb una recaptació total de 3.764 milions de pessetes, i s’havia detectat una preferència creixent del públic pels espectacles dramàtics, seguits a distància pels musicals o de dansa o música. Pel que feia a les produccions, Catalunya era clarament capdavantera en haver-ne ofert més de 350 sobre un total estatal de 400, alhora que el nombre de les fetes al país era vuit vegades superior a les arribades de l’estranger.

Des del punt de vista de l’oferta, la privada es va continuar imposant, però la pública tenia molt bones perspectives des la inauguració oficial l’11 de setembre de 1997 del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), en presència del president de la Generalitat, Jordi Pujol i amb l’obra L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, sota la direcció d’Adolfo Marsillach.

L’edifici, de proporcions gegantines i formes clàssiques, era degut a l’arquitecte Ricard Bofill i s’havia començat a construir el 1987 amb un cost de 8.000 milions de pessetes. Estava situat en un solar proper a la Gran Via de Les Corts Catalanes i tenia un aforament total de 1.400 places, repartit entre una sala gran de 900 places i una de petita de 500. La idea del TNC havia nascut en l’etapa del conseller Max Cahner i Josep Maria Flotats havia estat nomenat director el mes de març de 1995. La preestrena havia estat el 12 de novembre de 1996 amb l’obra Àngels a Amèrica de Tony Kushner.

A principis del 1997, la posada en marxa de la programació va generar els primers conflictes. El llavors director general de Promoció Cultural de la Generalitat, Romà Cuyàs, va dir que el pressupost del TNC no afectaria a la producció del teatre privat català i que es buscarien fórmules de col.laboració entre teatre públic i teatre privat, mentre Flotats volia disposar de completa llibertat per decidir la programació del TNC.

El mes de juliol, el conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, va decidir reservar una quota del 35% de les representacions als espectacles privats, cosa que va provocar la crítica de Flotats, que va qualificar de “traïció” la decisió del conseller i que es va atribuir el protagonisme en el relleu del director general de Promoció Cultural, Romà Cuyàs, que el 3 de setembre per l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro.

La tensió entre el director del TNC i la conselleria de Cultura va arribar al seu punt màxim, precisament, el dia de la inauguració del nou espai. Al vespre, amb tota la sala gran plena de personalitats del món polític i cultural, Flotats va criticar durament la conselleria de Cultura i les companyies de teatre privat, acusant-los de ser “quatre gats baladrers que no compten, no són ningú, però fa quinze anys que criden”.

Davant la situació creada, el 15 de setembre de 1997, l’Associació d’Empreses de Teatre a Catalunya va demanar la dimissió del director del Nacional, acusant-lo d’avantposar els seus interessos personals als de la professió, en reiterar-se en la seva negativa a l’acceptació de les quotes d’equilibri entre teatre públic i privat a través d’una mesa de coordinació teatral integrada per representants de tots dos sectors.

El 23 de setembre, el consell d’administració del TNC va decidir cancel•lar el contracte a Josep Maria Flotats amb data 30 de juny de 1998, alhora que, pocs dies més tard, anunciava el nomenament del, fins llavors director del Centre Dramàtic de la Generalitat, Domènec Rexach, per substituir-lo. El 27 de setembre de 1997 es va constituir definitivament la mesa de coordinació teatral entre la Generalitat i el sector privat de teatre, sota la presidència de Vicenç Villatoro i el 2 d’octubre el conseller Pujals va comparèixer per iniciativa pròpia davant el Parlament de Catalunya per explicar les raons que l’havien conduït a prendre totes aquestes decisions.

Per la seva banda, Flotats no va voler fer declaracions sobre l’afer, si bé va exposar el seu punt de vista amb motiu de l’estrena de la segona obra de la temporada, La gavina d’Anton Txèhkov, el 14 d’octubre i també amb motiu de la retirada de l’obra de la cartellera, el 14 de desembre. Dos dies després, la conselleria de Cultura va cessar Josep Maria Flotats com a conseller delegat del TNC, cosa que va motivar que aquest anunciés tot seguit la interposició d’una querella contra la conselleria i denunciés el conseller per haver-lo amenaçat de trencar-li la cara, segons va dir Flotats.

Al marge d’aquesta gran polèmica de l’any, en relació a la temporada teatral destacava també la reobertura el 16 de novembre de 1997, després de 50 anys de clausura, del Teatre Principal de Barcelona, un dels més antics d’Europa, del que ja se’n tenien referències des del 1579, i el tancament del music-hall El Molino, degut a la precària situació que travessava, dos dies abans.

El 13 de novembre també es va posar la primera pedra del nou Institut de Teatre, a la Ciutat del Teatre de Barcelona que segons declaracions del seu director, Lluís Pasqual, estaria enllestit el 1999. El complex de Montjuïc tenia un pressupost global de 8.000 milions sufragat per diverses administracions i acolliria també el nou Teatre Lliure. Un mes i mig després d’aquesta bona notícia, la gent del Lliure en va rebre un altre de dolenta en saber de la mort a Lugano del qui havia estat un dels seus principals inspiradors i mentors, Giorgio Strehler.