Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Teatre (195)
33 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Públic privat de teatre
Teatre




" Per què se'n diu Teatre Privat? Doncs perquè és un Teatre que es veu privat de les abundors, els luxes i les prebendes del Teatre Públic"

Joan Lluís Bozzo
Director Teatral


La forma actual i més extensa de dividir (i vèncer?) el Teatre consisteix a fer ús de la distinció que proporcionen els adjectius públic i privat, distinció que, sens dubte, prové de la nomenclatura econòmica d’empresa pública i privada, i que tampoc no em sembla gaire encertada. Almenys aplicada en el terreny teatral. El Teatre, per la seva pròpia definició, és un afer públic; pública és la seva audiència i pública la seva vocació; fins i tot, del conjunt de persones que acudeixen a gaudir-ne, i sense la presència de les quals no es podria parlar de Teatre, se'n diu així: públic. Es evident, doncs, que el Teatre sempre ha estat, és i serà Públic: perquè és un acte públic i no pas privat, de la qual cosa no es pot concloure (i ja topem amb una de les primeres raons del meu rebuig d'aquesta dicotomia públic-privat) que el Teatre Públic sigui un acte més públic que el Teatre Privat, ni que el Teatre Privat sigui un acte privat fet d'esquena al públic, d'amagat d'ell, en la més estricta intimitat. No i mil vegades no. Pel que fa a la seva essència qualitativa d’acte públic el Teatre Públic i el Privat són tan Públics l'un com l'altre. Ja estem veient, doncs, que la distinció Públic-Privat no rutlla. Tanmateix, i per influència d'altres activitats econòmiques i socials, hem donat per bona la definició de Teatre Públic com aquell que es finança amb cabals provinents d'alguna institució oficial, i la de Teatre Privat com aquell que sobreviu, de forma gairebé exclusiva, de l'acceptació que el públic (paradoxalment ens surt sempre la mateixa paraula; públic!) li vulgui atorgar: o sigui, la taquilla. Se m'acut que, ben mirat, podríem invertir els termes i el resultat seria més acostat a la realitat: podríem, d'ara endavant, anomenar Teatre Privat aquell que es fa, des de les finances oficials, amb criteris artístics privats que no tenen en compte —i d'això en fan una bandera— l'èxit popular; i Teatre Públic, aquell que fan les companyies no oficials i que va principalment destinat al públic. Però adonem-nos que, en aquesta darrera accepció, el públic ha perdut la seva majúscula: s'ha convertit en una massa de gent que potencialment està interessada a consumir teatre, i les masses no tenen noms i cognoms i, per tant, van en minúscules. En canvi, l'altre Públic, l'adjectiu que es col•loca darrere el substantiu Teatre, significa que els calés surten de les arques de l'Estat, i aquest sí que cal posar-lo en majúscula. Diríem, doncs, per anar resumint, que el teatre es divideix en dos: un és el Teatre Públic amb majúscula (que no acostuma a tenir gaire en compte el públic — amb minúscula— i que es programa segons els criteris i gustos personals, i per tant privats), que, estirant el concepte de l'adjectiu públic fins a límits insospitats, en fa derivar una major presència publicitària en els mitjans de comunicació i una política de publicacions també finançades pel contribuent; l'altre és el Teatre Privat, que tot i ser un acte públic i tenir sempre en compte els gustos i les exigències del públic i dependre del públic, no pot ser considerat Teatre Públic. Per què se'n diu Teatre Privat? Doncs perquè és un Teatre que es veu privat de les abundors, els luxes i les prebendes del Teatre Públic. És un Teatre que només té el públic (en minúscula) com a font d'ingressos i assegurança de vida. La solució del problema passa, com quasi sempre, per barrejar les tintes i anar a buscar allò tan suat del terme mig: O sigui, que el Teatre Públic es privi una mica de tantes milionades com ens està costant a tots els contribuents i pensi més en el públic, és a dir: el poble com a destinatari i finançador de les seves activitats, i que, al seu torn, el Teatre Privat pugui esgarrapar una mica més de les virolles que el Públic (no el públic) dilapida. Que el Públic pensi més en el públic i que el Privat deixi d'estar privat: heus ací la solució del problema.

Mirant-ho més de prop, també podríem pensar que el Teatre Oficial s'autoqualifica de Teatre Públic per tal de ser considerat, segons l'obsoleta catalogació soviètica de les arts i de la cultura, com un Servei Públic i no pas com un vil negoci. Seguint aquesta definició de Teatre Públic com a Servei Públic (com la neteja, la recollida d'escombraries o les llars de jubilats), caldria convenir que el Teatre Públic més autèntic seria, cal dir-ho?, el més visitat pel públic. O sigui, aquell Teatre que oferís un servei més demanat per la població. Quan hom ens vol donar una alegria i, al mateix temps, informar-nos de la bondat dels Serveis Públics, ens assabenta que han estat utilitzats per tants milions d'usuaris; així doncs, el Teatre Servei Públic més bo seria aquell que tingués més públic: em temo que, per aquest cantó, tampoc el nostre Teatre Públic pot col•locar-se l'etiqueta de Servei Públic, perquè és el que té menys públic de tots els que estan oberts al públic (el nostre Teatre Públic, en aquest sentit, podria considerar-se un teatre privat de públic), i, com són les coses!, és el Teatre Privat el que cobreix més abundosament la demanda del públic i, per tant, té més dret a considerar-se Teatre Servei Públic, o Teatre Públic a seques. Considerades així les coses, potser valdria la pena d'aturar-se un moment, escoltar la tonada d'aquesta cançó de l'enfadós i tornar a comptar i repartir. No fos cas que, seguint d'aquestes males maneres que estem anant, el Públic es veiés Privat de Teatre.