Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Teatre (195)
Entitats Entitats
Ciutat del Teatre (8)
Teatre Lliure- Teatre públic (46)
Teatre Nacional de Catalunya (76)
38 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Teatre públic (versus?) teatre privat
Teatre




"Si bé tot el teatre institucional hauria d'emmotllar-se al concepte de teatre públic, aquest no té per què ser, per força, vehiculat a través de formes institucionals"

Guillem-Jordi Graells
Dramaturg

En els darrers anys s'ha anat generant una dialèctica d'oposició sistemàtica entre els termes teatre públic i teatre privat que gairebé mai no ha correspost a una especulació d'ordre intel•lectual ni a una discussió de fons sobre política cultural, i que, avui, és una formulació tan viciada d'origen que resulta ben poc útil, quan no emmascara interessos d'embolica-que-fa-fort no sempre legítims.

En primer lloc, per l'equiparació grollera de dos conceptes propers però tanmateix diversos com són el de teatre públic i el de teatre institucional. Aquesta suposada sinonímia, que gairebé tothom admet, falla per la base: si bé tot el teatre institucional hauria d'emmotllar-se al concepte de teatre públic, aquest no té per què ser, per força, vehiculat a través de formes institucionals. Un exemple, rar i incòmode en el nostre panorama, seria el Teatre Lliure, nascut ara fa 20 anys amb vocació de teatre públic i que respon a aquest enunciat, tot i que no és un teatre institucional per molt protegit per diverses institucions que estigui.

D'altra banda, l'esforç per presentar com un bloc compacte el teatre privat també té una base estantissa, comprovable a simple cop d'ull: més enllà del fet de no ser serveis de cap institució pública, ben poc tenen a veure realitats tan diverses com les sales alternatives, certes companyies especialment protegides per una o dues Administracions, alguna productora que només actua amb afany de lucre, els grups joves i/o experimentals, el teatre d'aficionats, etc.

La multiplicitat del panorama teatral català d'aquest final de segle no suporta, a la mínima anàlisi seriosa que se'n faci, aquesta gran divisió—agrupació en dos blocs suposadament homogenis i, naturalment, ça va de soi, enfrontats. Una cosa ben diversa és que determinats fets puntuals o situacions recurrents plantegin de tant en tant la famosa oposició públic/privat o, com prefereixen alguns atiadors de polèmiques efímeres, públic versus priva i, viceversa, privat versus públic. Un plantejament que ha sovintejat en les dues darreres dècades arran de diversos episodis afavorits per l'erràtica i/o indefinida política cultural de les diverses Administracions responsables en la matèria i que s'ha exacerbat darrerament en ocasió de fets concrets, com ara l'obertura del Teatre Nacional (i, en menor grau, de les incògnites que planteja el futur del Lliure al Palau de l'Agricultura o la suposada creació de la Ciutat del Teatre).

En el fons, aquestes polèmiques sempre tenen una mateixa motivació: l'escassetat dels recursos dedicats al teatre —i no parlem dels més precaris destinats a la dansa i altres formes d'espectacle en viu— i la seva distribució flagrantment desigual entre les activitats institucionals i la resta. Unes aplicacions pressupostàries que, sovint, són l'únic indici tangible de la política teatral de les Administracions. Perquè un altre error corrent d'apreciació és l'afirmació persistent que les Administracions no tenen política teatral. I tant que la tenen! La que es desprèn dels pressupostos anuals, encara que no siguin la conseqüència d'una formulació coherent, debatuda i relacionada amb altres aspectes de la política cultural.

Fa molts anys es va negar la possibilitat de dissenyar aquesta política en un consens entre els partits polítics i els sectors professionals (la llei del teatre, utòpica panacea que, almenys, hauria clarificat les posicions i els objectius dels uns i els altres). Des d'aleshores s'han anat acumulant les decisions puntuals, aïllades i inconnexes, i una realpolitik anual via pressupostària. I ara el panorama sembla tan confús i és tan incert que el més útil per a alguns —per fer veure que tenen una política dissenyada o per omplir pàgines periòdiques— és fer ressuscitar de tant en tant el fantasma més vaporós de tots els que recorren Europa: au, parlem una estona de teatre públic versus? / víctima? / victimari? teatre privat. I tal dia farà un any.