Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Domènec Reixach (10)
Elena Posa (1)
Fabià Puigserver (3)
Joan Lluís Bozzo (11)
Jordi Sánchez (5)
Josep Maria Flotats (31)
Josep Maria de Sagarra (7)
Sergi Belbel (23)
Xavier Albertí (5)
Entitats Entitats
Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (4)
Ciutat del Teatre (8)
Companyia de Paco Moran (1)
Companyia Flotats (2)
Coordinadora Estatal de Sales Alternatives de Teatre (1)
Dagoll Dagom (20)
La Cubana (3)
Mercat de les Flors (11)
Teatre Lliure- Teatre públic (46)
Teatre Nacional de Catalunya (76)
Teatre Poliorama (14)
Teatre Romea de Barcelona (15)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
València (Comunitat Valenciana) (280)
40 lectures d'aquest article
34 impressions d'aquest article
Un any de públic. I l'any que ve?
Teatre




Carles Batlle

L'any 1994 ha estat un any d’aniversaris: la companyia Dagoll Dagom ha celebrat els seus vint anys d’existència; la companyia Flotats, amb la retirada del seu factòtum, n’ha celebrat la meitat; ha estat, a més, l’any Sagarra... Com si volgués afegir-se a les commemoracions, el públic ha omplert com feia temps que no ho feia els teatres. A València, sobretot els teatres públics; a Barcelona, bàsicament els teatres privats. El fet ha predisposat a optimismes no sempre ben encaminats. Així, Joan Lluís Bozzo, cap visible de Dagoll Dagom, tot defensant la viabilitat del teatre privat, ha arribat a definir el teatre públic com un teatre instal·lat en la "cultura del dèficit". Certament, és un dels molts enfocaments que permet la qüestió. Però les dades s’han d’observar amb lupa, i des de molts punts de vista:,Que potser no reben diner públic totes aquestes exitoses aventures privades? Que potser no s’ha incrementat el públic dels Centres Dramàtics?

Ha augmentat el nombre d’espectadors i la recaptació. Què vol dir això? Que el teatre s’ha d’autofinançar? Les estadístiques, com tots sabem, són manipulables: a Barcelona, per exemple, s’ha de tenir en compte l’èxit assolit per La Cubana i per la companyia de Paco Moran; també s’ha de reputar d’hàbil estratagema del Grec'94, que ha implicat en la seva programació gairebé totes les sales privades de la ciutat. D’aquí a pensar -com diu Bozzo- que la taquilla ha de ser autosuficient a tots els teatres n’hi ha un bon tros: és un criteri que condemna qualsevol proposta teatral al jou de la comercialitat; un lligam que, si actua en solitari, gairebé mai no és enriquidor, i que a la llarga tendeix a la fossilització de les formes, a l’absència d’investigació i de risc, i a l’empobriment global del teatre i del públic. I, que quedi clar, no parlo de Dagoll Dagom. Cal que hi hagi de tot i que la balança estigui compensada. Mentre hi hagi propostes alternatives anirem bé. Al capdavall són aquestes experiències les que permeten prendre el pols del dinamisme i la inquietud cultural d'un país. Per això, l’augment de sales alternatives a la ciutat de Barcelona (Artenbrut, La Casona, Sala Beckett, Tantarantana i Malic), de Palma de Mallorca (Cafè Teatre Sans, Teatre del Mar) o de València (Sala Trapezi, L'Estrella o la que ben aviat obrirà Moma Teatre) és un factor veritablement esperançador. Per què no dir-ho: l’activitat d’aquestes sales és l’exponent més clar del dinamisme teatral del 1994.

Ara bé, també cal matisar l’eufòria que envolta el teatre de petit format. Les sales alternatives són espais que sobreviuen amb unes finances precàries i en un estat gairebé endèmic de provisionalitat. Enguany, precisament per combatre aquesta inestabilitat, s’ha creat la Coordinadora Estatal de Sales Alternatives de Teatre. Tant de bo la cosa rutlli. Ben mirat, sort en tenim, d’aquests petits locals. Són els que incorporen les noves promocions d’actors, de directors i de dramaturgs; són un lloc de provatures, de primeres passes; un espai d’experimentació, de risc; un àmbit de compromís i de llibertat creativa. A banda algunes excepcions, aquest ha estat l’ambient en el qual han estrenat la major part dels nous, per no dir joves, autors dramàtics en llengua catalana. I és que el tant predicat boom de la dramatúrgia catalana contemporània, encara que faci de mal sentir, és un fet minoritari: no es tradueix ni en la popularització dels dramaturgs, ni en els comentaris de la crítica literària, ni en la publicació d’obres, ni en la difusió -tret d’un parell d’excepcions- més enllà de les nostres fronteres... Objectivament, l'impuls del teatre de text, entès com un procés innovador, experimental i crític, l’any 1994, a casa nostra, ja és un fenomen en regressió. En tot cas, sobreviu -afortunadament no sempre- en l'estereotipació d’unes formes i en un enfocament més comercial dels productes.

Passem a altres qüestions. El Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya ha assumit la direcció del Teatre Poliorama després de la retirada de Josep M. Flotats: una bona notícia. I dic bona notícia perquè, durant anys, la Companyia Flotats ha basat la seva programació en criteris una mica boirosos. Els resultats, en conseqüència, han estat poc dinàmics (1,8 produccions l’any), personalíssims i sense una coherència remarcable. N’és una prova el fet que el nombre d’espectadors s’ha anat reduint de forma progressiva i imparable.

Ningú no pot negar -això sí- que al llarg d’aquests deu anys hi ha hagut de tot i que, puntualment, alguns espectacles han estat d’un mèrit extraordinari. Ara, la unió del Teatre Romea i del Teatre Poliorama sota una mateixa direcció -atenent-nos a la concepció de la temporada 1994-1995-, ha de permetre, d’una banda, la consolidació de la línia del primer (al voltant de la dramatúrgia catalana), i de l’altra, que el segon edifiqui una ambiciosa i coherent programació de teatre estranger -clàssic i contemporani- de primera fila. A més, com diu Domènec Reixach, "ajuntar Romea i Poliorama permetrà tenir una bona connexió amb els teatres d'Europa". "El teatre públic -ha afegit el director del Centre Dramàtic- ha de fer una oferta cultural als ciutadans no basada només en l’èxit." Tant de bo. Què passarà, però, amb el futur Teatre Nacional? Josep M. Flotats parla de "crear tradició" sense rebutjar altres propostes més innovadores. Tant de bo, també.

Més reflexions. Des de la mort de Fabià Puigserver, a tall de marmessor testamentari, el Teatre lliure en pes ha unit tots els seus esforços per tal d’aconseguir, com a seu estable de la companyia, el Palau de l'Agricultura a Montjuïc. Això, que, objectivament, és un fet lloable, probablement ha repercutit en l’activitat del col•lectiu, que, des de fa un temps, sembla que navega una mica a batzegades. Un parell d’exemples: per què traduir Beaumarchais al castellà a l’hora d’explotar-lo per Espanya? Més: tot i la dignitat del muntatge, és Arsènic i puntes de coixí obra més adequada per commemorar els cinquanta espectacles de la companyia? Més encara: com acabarà el flirteig del Lliure amb el Mercat de les Flors arran de la proposta llançada per l’alcalde de Barcelona? Sembla que la cosa no anirà a més. Millor: crec que la fusió de les dues empreses suposaria una gran pèrdua. Segurament, guanyaríem en grans produccions; odeonitzaríem, durant el temps que duressin les obres al Palau de l'Agricultura, la ciutat del teatre de Montjuïc; gaudiríem d’espectacles d’alt pressupost i de qualitat immillorable... Tanmateix, perdríem alguna cosa. Perdríem potser algunes de les propostes més sinceres del Lliure i també algunes de les propostes més avantguardistes, exòtiques i pluridisciplinàries que, amb no gaire bon criteri d’explotació però sí amb una bona dosi de risc, ens ha anat servint periòdicament el Mercat de les Flors sota la direcció d'Elena Posa.

No puc acabar aquestes ratlles sense fer referència a l'any Sagarra. Trobo que és una política encertada aprofitar els aniversaris com a pretext per revisar alguns autors, els clàssics. Amb tot, aquesta revalidació s’ha de fer amb rigor i honestedat. Excusar-se en Sagarra per fer política d’aparador i per deixar anar el Shakespeare que tots tenim a dins és una via perillosa: cal un mínim d’ambició, de maduració diguem-ne dramatúrgia i de treball que no en tots els casos ha estat possible. Destaquem -passant per sobre alguns problemes del muntatge- la sàvia i nova lectura d' El mercader de Venècia que ha sabut construir Sergi Belbel (Premi Nacional de Literatura 1994). En una altra direcció, La corona d'espines, servida amb una escenificació encomiable, estimulant i llaminera, crec que no és el millor text per honorar tot el geni dramàtic de Josep M. de Sagarra. Val la pena elogiar, per contra: Una geografia estilogràfica, dirigida per Xavier Albertí.

Finalment, les alegries de la temporada. En primer lloc: l’efervescència teatral que sembla consolidar-se a València, sobretot amb l'impuls de companyies com Xarxa Teatre, Bambalina, Moma Teatre, Pavana o L'Horta Teatre, i de la programació de teatres com el Talia o el Rialto. En segon lloc, la llista de joies: els Shakespeares de la companyia Cheek by Jowl; La Bernarda es calva de Les Metadones; Opus primum, del director bosnià Hadi Kuric, amb la companyia castellonenca Teatre de la Resistència; Biografia de Francesc Pereira i Krampack de Jordi Sànchez, totes dues estrenades al Festival de Sitges; i, finalment, A la meta de Thomas Bernhard, dirigida per Xavier Albertí.