Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El mercat de telefonia mòbil

José María Aznar, Juan Villalonga (dreta) i César Alierta (a dalt, al mig)

Villalonga i el president d'Endemol, John de Mol, durant l'anunci de l'operació de compra

Ybarra, Lada, Alierta i Abril a la Borsa de Madrid

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Telefonia i internet (62)
Personatges Personatges
César Alierta (16)
Fernando Abril Martorell (4)
Francisco González (15)
Joaquim Agut Bonsfills (5)
José María Aznar (620)
Juan Villalonga (11)
Lionel Jospin (68)
Luis Lada (3)
Entitats Entitats
Abengoa (1)
ACEA (2)
Airtel (8)
Amena (8)
Associació d`Empreses Operadores i de Serveis de Telecomunicacions (2)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
Banco Zaragozano (3)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Endemol Entertaintment Holding (5)
First-e (2)
Govern d`Espanya (336)
Koninklijke PTT Nederland (2)
Lycos (4)
Mediaways (1)
Movistar (5)
Orange (8)
Sonera (1)
Suez (10)
Telefónica (115)
Telefónica Media (4)
Telesp (1)
Telesudeste Celular (1)
Terra Networks S.A. (16)
Tribunal de Defensa de la Competència (16)
Uno First Group (2)
Uno-e (2)
Xfera (3)
48 lectures d'aquest article
43 impressions d'aquest article
Telefónica afronta la nova era sense Villalonga
Telecomunicacions
L'any 2000 va ser el de l'arribada de la tercera generació de mòbils, l'anomenada UMTS, que suposava una revolució en el món de les telecomunicacions. Gràcies a aquesta tecnologia, la informació podria circular 200 vegades més ràpida que fins aleshores. Això permetria que els mòbils esdevinguessin una eina d'accés a Internet fiable i ràpida i que aquests poguessin, fins i tot, arribar a ser més utilitzats per a aquesta finalitat que no pas els ordinadors. Amb l’UMTS, la funció de trucada de veu deixaria de ser la més important i es veuria desplaçada per la possibilitat d'introduir-se a la xarxa o realitzar videoconferències.

La possibilitat oberta per l’UMTS suposava, a més, una gran possibilitat d'expansió per a les empreses de telecomunicacions, encara que altres sectors econòmics també s'hi van afegir. Al 2000, la majoria dels governs europeus van concedir les llicències d'explotació de la tecnologia UMTS, seguint el procediment de concurs o subhasta, segons els països. A l'Estat espanyol va haver-hi concurs: l’Estat fixava un preu i les empreses interessades feien propostes d'explotació i de serveis. Es van atorgar quatre llicències que van anar a parar a Telefónica, Airtel, Amena i Xfera, per un total de 83.000 milions de pessetes, en un procés polèmic, en ser atorgades les llicències el 13 de març, l'endemà mateix de les eleccions generals.

Però el que va fer esclatar de forma definitiva els enfrontaments entre Govern i oposició per les llicències d’UMTS va ser els casos alemany i britànic. A Alemanya, en l’adjudicació per subhasta, l’Estat havia ingressat en l’atorgament de llicències un total de 8,4 bilions de pessetes. A Gran Bretanya, també en subhasta es van recaptar 6,4 bilions de pessetes per un total de cinc llicències UMTS, una quantitat que superava el que havia ingressat l'Estat espanyol per la venda de tot el seu sector públic. A França, amb el mateix sistema s’havien recaptat 3,3 bilions de pessetes, tot i que, l’executiu de Jospin va haver de cedir a les pressions de les empreses de telefonia, es van poder fer els pagaments a terminis, augmentant el poder d’adquisició de les empreses de telecomunicacions per optar a noves llicències en d’altres estats. A l'estat Italià també es va optar per la subhasta, tot i que va haver polèmica al retirar-se un dels postors i quedar llicències per atorgar, cosa que va fer minvar els ingressos de l’Estat.

En aquest context, algunes veus van defensar el sistema espanyol perquè afavoria les empreses que més inversions garantien i no només les que més pagaven, a més a més es considerava que davant d'unes inversions tan fortes, les empreses es veurien obligades a apujar les seves tarifes per a recuperar els diners, i això faria que s'alentís la incorporació de la població a les noves tecnologies. Tanmateix, des d'altres posicions es defensava el contrari i s'argumentava que les empreses que havien pagat tant per les llicències havien d'invertir per força en infrastructures, ja que sinó seria com llençar els diners. Finalment, el Govern espanyol va intentar tancar la crisi anunciant que cobraria 120.000 milions de pessetes anuals a les operadores d'UMTS mitjançant una taxa, d'aquesta manera es pretenia arribar a uns ingressos de 2,4 bilions en 20 anys.

El fet que s'haguessin de pagar uns preus tan elevats per a aconseguir una llicència i que, posteriorment, s'hagués d'invertir molt en la creació infrastructures de comunicació, feia que cap empresa pogués afrontar aquest desafiament en solitari, cosa que va provocar una onada de fusions que no només va afectar les empreses europees, sinó també a les dels Estats Units i el Japó.

L'única empresa espanyola que va optar a llicències en diversos països europeus va ser Telefónica, que per a tenir garanties d'èxit va formar un consorci amb el BBVA, La Caixa, Banco Zaragozano i Abengoa. Telefónica aspirava a poder explotar els mercats de Gran Bretanya, França, Itàlia i Alemanya i calculava dedicar un màxim de 5 bilions de pessetes a l’adquisició de llicències. Telefónica va optar a la primera llicència a Gran Bretanya, però la multinacional espanyola es va haver de retirar de la subhasta perquè el nucli dur de Telefónica no voler pagar més d'un bilió de pessetes per l’opció, malgrat que el seu president, Juan Villalonga, era partidari d’afrontar-lo.

Davant d’aquest fracàs, Telefónica va cercar un soci europeu per aconseguir millors quotes i opcions de mercat. En un principi, aquesta estratègia semblava orientada a buscar socis concrets per a mercats concrets. Així es va produir l'associació amb ACEA a Itàlia o amb SUEZ a França. També va crear un consorci amb Orange, la companyia de mòbils més important de Gran Bretanya, i Sonera, companyia de telecomunicacions de Finlàndia per poder optar a una llicència UMTS a Alemanya.

Més endavant, Telefónica va canviar d'estratègia i va intentar de fusionar-se amb l'holandesa KPN, tot i que l’operació es va avortar per l’oposició del Govern espanyol a que l’Estat holandès disposés del 14% de la nova companyia i exercís el control accionarial, cosa que hauria suposat una contradicció amb la política de liberalitzacions del mercat de telecomunicacions que s'impulsava des de l'Estat espanyol. En tot cas, si s’hagués fructificat la nova empresa, hauria tingut un valor de mercat de 24 bilions de pessetes i hauria estat la setena del rànquing mundial.

Aquest nou entrebanc va debilitar la posició de Villalonga, va provocar un gran descens del valor borsari de l'empresa i sobretot va precipitar la pèrdua de l'estratègia de projecció internacional que havia iniciat temps enrera Telefónica. Tot i això, la companyia va aconseguir fer-se amb llicències a Alemanya, Itàlia i França, si bé a un preu elevat, tenint en compte la seva manca d'infrastructures en aquests estats.

La multinacional espanyola també va patir un fort cop amb l'operació de treure a borsa la seva branca de telefonia mòbil. Telefónica Móviles es presentava llavors com un dels negocis més rendibles al mercat de valors, però l'inestabilitat conjuntural als mercats borsaris i els entrebancs inversors de la companyia van fer baixar les cotitzacions de Telefónica Móviles i el valor de les seves accions. A més a més, també es va donar el fet que el mercat espanyol de mòbils va començar a donar senyals de saturació. Les vendes de telèfons mòbils es van mantenir elevades fins al setembre i octubre, però a partir de llavors van caure fins a situar-se en la meitat de les de mesos anteriors. La saturació del mercat havia arribat quan un de cada dos espanyols ja estava en possessió d’un mòbil, una taxa més elevada que la mitjana europea.

Al conjunt de la zona euro, les vendes de les llicències d'UMTS van provocar el primer superàvit fiscal en 30 anys. Aquests diners van ser destinats a diferents causes segons els estats. Alemanya es va dedicar a millorar les comunicacions i França a assegurar les pensions.

A l'altre costat de la balança hi havia les seixanta empreses que disposaven de les llicències i que havien de fer unes inversions de 58 bilions de pessetes per garantir-se les quotes de mercat desitjades, cosa que provocava també força recels sobre les possibilitats de recuperar els diners a curt termini. L'Associació d'Operadors Europeus de Telecomunicacions va considerar que en determinats països s'havia pagat massa per les llicències i les empreses acabarien imputant els seus costos als consumidors, cosa que provocaria un reflux en l’expansió de les noves tecnologies. En tot cas, a l’acabar l’any, l’única cosa certa era que Europa havia estat capdavantera en la implantació d'una nova tecnologia de comunicació, el futur de la qual encara era incert.

Paral•lelament a tot el procés d’expansió en els nou àmbits de les telecomunicacions, Telefónica i el seu president, Juan Vilallonga, van ser objecte de l’atenció pública durant tot l’any. El 13 de gener va anunciar l’ampliació de capital més gran de la història empresarial espanyola, amb un increment de 3,5 bilions de pessetes que va destinar a comprar el 100% de les firmes brasileres Telesp i Telesudeste Celular, de Telefónica Argentina i de Telefónica Perú on l'empresa espanyola tenia ja importants participacions.

D'aquesta manera, les filials llatinoamericans s'integraven plenament a l'empresa espanyola i convertien Telefónica en el segon operador europeu de telefonia fixa amb 34,5 milions d’abonats, la cinquena companyia de mòbils del món amb 15 milions de clients i la segona firma de transmissió de dades.

Per altra banda, l’11 de febrer, Telefónica i el Banc Bilbao Biscaia Argentaria (BBVA) van anunciar una aliança estratègica per al desenvolupament de negocis a Internet que incloïa intercanvis accionarials entre els dos grups. L’acord preveia l’adquisició per part de l’operadora del 3% del banc, fet que la va convertir en la primera accionista de la institució financera. Mentrestant, el BBVA ampliava la seva participació a Telefónica del 8,6% fins al 10%, en unes operacions que van costar uns 200.000 milions de pessetes a Telefónica i 230.000 milions al banc.
L’acord també establia un intercanvi de càrrecs: Francisco González va ocupar una vicepresidència de Telefónica i Juan Vilallonga una del BBVA. La magnitud de l’operació va córrer paral•lela a que el Govern espanyol obligués el 3 de març al BBVA a desinvertir en mitjans de comunicació, telecomunicacions i energia. Segons la decisió del Consell de ministres, el BBVA no podria tenir una participació directa o indirecta superior al 3% de dues empreses considerades principals operadores d’un mateix sector i només podria designar representants en el consell d’administració d’una de les dues. Tot i així, tres dies més tard, el banc del grup BBVA a Internet, Uno-e; el portal de Telefònica, Terra Networks; i la societat britànica de serveis financers a través de la xarxa, First-e, van anunciar la creació del primer banc de caràcter global que operaria a Europa, Amèrica i l’Àsia a través d’Internet i que s'anomenaria Uno First Group.

El 8 de març, Telefónica va haver d’afrontar una multa de 1.400 milions de pessetes imposada pel Tribunal de Defensa de la Competència (TDC) per haver “seguit una conducta restrictiva de la competència” en el llançament de la campanya publicitària dels Plans Clars “amb la finalitat primordial d’obstaculitzar l’accés al mercat de Retevisión”. La primera operadora espanyola de telecomunicacions ja havia estat multada el febrer de 1999 amb 580 milions per imposar tarifes abusives a British Telecom i, un mes més tard, condemnada a pagar 760 milions per obstaculitzar la competència d’Airtel Móvil.

L’episodi de les multes, però, va passar pràcticament desapercebut després que Telefónica anunciés el 17 de març la plasmació d’un acord per comprar la productora holandesa de televisió Endemol Entertaintment Holding per uns 915.000 milions de pessetes. Amb aquesta operació, que es va fer a través d’un intercanvi d’accions després d’una ampliació de capital, la multinacional espanyola es va garantir la col•laboració d’un dels productors i distribuïdors de continguts de televisió i multimèdia més importants d’Europa. Endemol esdevenia així el proveïdor més important per a totes les companyies que formaven el grup Telefónica i subministraria produccions televisives i d’Internet per integrar en les plataformes de l’operadora en televisió (Telefónica Media), Internet (Terra) i telefonia mòbil de tercera generació (Telefónica Móviles). En aquell moment, Villalonga va declarar que amb l’adquisició d’Endemol, l’operadora “s’ha tornat més multinacional” amb una presència a 26 països, un 60% d’accionariat estranger i un valor de 23,08 bilions de pessetes després de les ampliacions de capital pendents.

La tònica nítidament empresarial i financera d’aquestes operacions es va capgirar el mes d’abril amb el rebrot de l’afer de les stocks options iniciat l’any anterior. El 7 d’abril, Vilallonga va admetre davant la junta d’accionistes de la companyia que havia estat un "error" no extendre des de bon principi les stock options a tots els empleats de l'empresa, cosa que va corregir mitjançant un acord amb els sindicats perquè tots els empleats se’n poguessin beneficiar. Vilallonga va assenyalar que l’acord perseguia “la fidelització dels treballadors” i que cada treballador podria adquirir entre 4 i 40 títols a un preu de referència de 25,4 euros (4.226 pessetes) per acció. Villalonga va declarar també que, només pel pla RISE, ell ingressaria, 1.527 milions de pessetes, després d’impostos.

Després d’aquesta maniobra per refer la seva imatge al si de la companyia, Vilallonga va fer un nou pas d’envergadura en impulsar l’adquisició el 16 de maig del 65% de Lycos, el quart portal de la xarxa als Estats Units per part de la principal filial de Telefónica, Terra Network, l’empresa d’Internet propietat de Telefònica per un import de 2,228 bilions de pessetes. La nova empresa, presidida per Villalonga, que tindria el centre operatiu a Massachusetts, havia d’operar a 37 països i donar servei a 40 milions d’usuaris.

Un mes més tard, el 5 de juny, Telefónica va anunciar un acord amb la firma alemanya Bertelsman AG per adquirir per 1.600 milions de dòlars la seva filial Mediaways, l’operador d’Internet més important d’Alemanya després de Deutsche Telekom, amb la intenció de convertir-la en la plataforma de desenvolupament de Telefónica Data, una nova filial de Telefónica, a tot Europa.

Tres dies després de l’acord amb Bertelsman AG, Terra va aprovar el pla d’opcions sobre accions per als seus directius i empleats i, després, Vilallonga va anunciar el canvi de seu de Pozuelo de Alarcón (Madrid) a Barcelona. Aquells dies, les pressions rebudes des del Govern a l’excessiva autonomia financera i empresarial mostrada per el president de Telefónica, Villalonga, el van empènyer a presentar la dimissió el 26 de juliol com a president de Telefónica, assegurant que deixava la companyia per "les pressions del Govern i per desbloquejar els projectes del grup".

El dimissionari president va obtenir 3.700 milions de pessetes d’indemnització i més de 800 pel programa d'opcions sobre accions.

Villalonga, nascut el 1953 a Madrid, és llicenciat en dret i econòmiques per la Universitat de Deusto i master en administració d’empreses per l’escola de negocis IESE de Barcelona. Va començar la seva carrera laboral al Banc Central, entitat fundada pel seu oncle-avi Ignacio de Villalonga. Des d’allà va passar a la consultoria McKinsey i després al Banc de Santander i als bancs de negocis Wallance Smith, Crèdit Suisse First Boston i Bankers Trust. El 7 de juny de 1996 va ser nomenat per Aznar (el seu company en l’elitista col•legi del Pilar de Madrid) president de Telefónica en substitució de Cándido Velázquez. En la seva vida personal les coses van canviar en conèixer, el 1998, Adriana Abascal, la jove viuda del empresari mexicà Emilio Azcárraga. Villalonga i Abascal, que van tenir una filla el 1999 i amb qui va anar a viure a Miami, després de la seva dimissió, deixant a Madrid la seva primera dona Concha Tallada (íntima amiga d’Ana Botella) amb qui havia tingut tres fills.

César Alierta, fins llavors president d'Altadis (l’antiga Tabacalera), amb una llarga experiència empresarial i ben relacionat amb als sector governamentals, va ser nomenat successor de Villalonga. Professionalment, Alierta (Saragossa, 1943), havia destacat als anys setanta al Banc Urquijo, on va estar, fins que el 1985 va crear la seva pròpia empresa, Beta Capital, que va esdevenir una de les principals firmes de valors i inversions, companyia que va vendre el 1991 per passar a presidir l’Associació Espanyola del Mercat de Valors.

Des de la presidència de Telefónica, Alierta va haver d’afrontar una reestructuració amb el nomenament de quatre màxims responsables d'àrea per als principals sectors del negoci, d’acord amb els principals socis de la companyia, el Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i La Caixa. El 10 d’agost el nou president de Telefónica, César Alierta, va presentar en el consell extraordinari de la companyia els nous fitxatges: Joaquim Agut Bonsfills, president de Terra Networks; Fernando Abril-Martorell, conseller delegat de Telefónica; i Luis Lada, president executiu de Telefónica Móviles. En els mesos que van seguir, el tàndem Alierta-Abril va imposar com a principi d’actuació de Telefónica l’estalvi de costos, l’austeritat i l’autoritat. Els nous gestors eren partidaris d’impulsar les inversions a modernitzar la xarxa de telefonia local, mantenir la política d’enfortiment amb Amèrica del Sud i Centramèrica, sostenir el ritme de creixement de la telefonia mòbil en tots els mercats, i a desenvolupar el potencial de la nova tecnologia UMTS per la que Telefónica havia apostat molt fort.

Amb tot, al final d’octubre, Telefónica tenia un valor en borsa de 16 bilions de pessetes i facturava més de tres bilions de pessetes amb un balanç equilibrat, encara que inquietant en alguns aspectes i positiu en d’altres. La companyia es mantenia en el tercer lloc (només per sota de France Télécom i Deutsche Telekom) i des que Alierta havia arribat a la presidència, la companyia havia perdut el 2,4% del seu valor. Era la caiguda més petita de totes les hagudes en les empreses europees de telecomunicacions durant l’any a conseqüència de la baixada d’índexs borsaris en les empreses de l’anomenada nova economia.

A l’acabar l’any, els moviments financers, accionarials i de nomenaments registrats a Telefónica van acabar tenint una incidència en el mercat borsari espanyol, que també va patir els efectes del desinflament de les expectatives generades per les empreses tecnològiques associades al creixement de la xarxa Internet. Així, el 29 de desembre, la borsa espanyola va tancar el pitjor any de la dècada, amb un Íbex 35 depreciat en un 21,75%. Mentrestant el Nou Mercat, que a l’última sessió recuperava gairebé un punt percentual i acumulava un 66% de pèrdues des de la seva creació al març. Una de les dades més significatives de la situació era el fet que l’empresa més castigada del Nou Mercat i de la borsa espanyola havia estat Terra, amb unes pèrdues del 78,62% respecte al gener. En general, el TPI va caure un 64,55%, mentre que Telefónica perdia un 29,03% respecte del desembre del 1999.