Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Televisió (467)
Entitats Entitats
Antena 3 Televisión (76)
Cable i Televisió de Catalunya (3)
Canal Satélite Digital (12)
Consell de l´Audiovisual de Catalunya (64)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
GMA (1)
Partit Popular (1639)
Ràdio Televisió Valenciana (32)
Telefónica (115)
TV3 (363)
Vía Digital (20)
27 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Televisió: digitalització i atracció fatal



"El debat sobre el sentit de la TV pública s'aguditza més, mentre
augmenta el pes polític i ideològic del PP sobre un ampli sector"



Josep Gifreu
Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra

El procés de digitalització de la televisió i la comercialització de programes en forma de paquets codificats i transmesos per satèl•lit han alimentat l'espiral de conflictes que han marcat tot aquest any televisiu a l’Estat espanyol. Com ja s'havia apuntat el 1996, la nova oferta d'audiovisual a través de les anomenades plataformes digitals ha anat induint una atracció fatal sobre tots els sectors sensibles: sobre el de la televisió, naturalment, però també, de retop, sobre les telecomunicacions i els diversos subsectors mediàtics (premsa, ràdio, cinema, vídeo, etc.) i, fins i tot, sobre sectors financers i comercials, tradicionalment allunyats dels negocis televisius.

El fet crucial de l'any fou l'entrada accionarial de Telefònica en Antena 3 TV i en el seu entorn audiovisual i de mitjans de comunicació. Ja des de finals del 1996, Telefònica havia decidit de liderar la plataforma digital impulsada des del govern del PP, i ara, durant el 1997, Telefònica i PP, a través d'una estratègia complementària -accions legislatives com l’anomenada llei digital o la llei del futbol, i intervencions accionarials en A3TV o GMA-, han anat contrarestant els presumibles avantatges de la competència, liderada per la plataforma de Sogecable (Grup Prisa i Canal Plus). Bona part de l'atenció i de la tensió polítiques i mediàtiques de l'any s'han centrat en aquesta anomenada guerra digital. Al final de l'any, tanmateix, les dues plataformes espanyoles, Via Digital (Telefònica) i Canal Satélite (Sogecable) estaven desant les armes i semblaven iniciar una treva, que en alguns àmbits (transmissions de futbol en pagar per veure, per exemple) sonava a pacte comercial.

La guerra digital ha exercit igualment una atracció fatal sobre amplis dominis de la vida pública espanyola. Però, l'ha exercit especialment sobre el sector de la comunicació i de l'audiovisual en un doble sentit. En primer lloc, ha fet trontollar molts esquemes o plans d'acció curosament construïts al llarg dels darrers anys pels diversos agents públics i privats del sector de la televisió i de l'audiovisual. D'entrada s'han cristal•litzat dos nuclis centrals per constituir macrogrups espanyols potents, capaços de competir a fora; i, tot seguit, s'ha irradiat un poder d'atracció centrípeta, que ha satel•litzat tots els altres grups entorn dels dos principals. Ha distorsionat estratègies alternatives: és el cas del cable, el subsector més directament afectat en les pròpies perspectives d'implantació; tot i els avenços fets vers la definició de les demarcacions de distribució dels serveis del cable -a Catalunya, aquest any la Generalitat féu la concessió de les tres llicències a l'única candidatura, Cable i Televisió de Catalunya (CTC)-, el retard en les previsions s'interpretava com un símptoma dels dubtes sobre la viabilitat del cable davant l'eufòria dels promotors de les plataformes per satèl•lit. D'altra banda, l'aprovació pel govern a final d'any d'un projecte de privatització dels tercers canals obria noves vies de negoci per sumar nous grups a les plataformes.

En segon lloc, l'atracció fatal s'ha exercit també territorialment, és a dir, provocant una redefinició en clau centralista -i per tant recentralitzadora- de la nova etapa de polítiques i de negocis que introdueix la revolució digital en el camp de la televisió. Les perspectives i expectatives de consolidació d'experiències descentralitzades, des de les cadenes autonòmiques fins a les iniciatives locals, s'han vist greument qüestionades. El cas de Televisió de Catalunya ha estat molt significatiu: després d'uns primers acords amb Canal Satélite, la pressió del govern i la presa de control de Telefònica sobre A3TV i sobre GMA feren decantar cap a l'altre costat la suposada neutralitat de TV3, atorgant la confiança i el suport accionarial del 5 per cent a Via Digital (amb el compromís de reserva del 25 per cent de canals temàtics en català, que havia de produir a través del complex empresarial de Media Park).

A part d’aquesta dinàmica cabdal que marcà els afers de la TV l’any passat, d'altres fets mereixen de ser recordats. Pel que fa a Catalunya, destaca la creació del Consell de l'Audiovisual (CAC), únic organisme de control i vigilància dels continguts i dels drets dels teleespectadors en tot l'Estat, previst per llei del Parlament català. També fou l'any de la consagració d'una telesèrie catalana. Nissaga de poder, que ha batut els rècords de durada i d'acceptació (mitjana d'uns 700.000 espectadors diaris!). Pel que fa a les altres regions dels Països Catalans, convé valorar la creació del segon canal de la RTVV, Notícies 9, exclusivament en valencià; i, després d'uns anys de conflicte, l'acord assolit entre RTVV, CCRTV i ACPV sobre la lliure difusió del senyal dels canals públics de ràdio i TV de Catalunya al País Valencià.

En definitiva, el 1997 haurà estat per a la televisió un any de transició, amb canvis de gran transcendència. La televisió tradicional queda tocada en molts aspectes. Les empreses televisives perden autonomia i passen a l'òrbita dels macrogrups multimèdia, controlats pels sectors de les telecomunicacions i de l'audiovisual. En continguts, l'oferta es multiplica en un continu infinit: tendeix a anul•lar la programació central, a reconvertir els programes en paquets de pagar per veure, i a produir a la baixa la programació oberta i generalista. El debat sobre el sentit de la TV pública s'aguditza més, mentre augmenta el pes polític i ideològic del PP sobre un ampli sector (Via Digital, TVE, grup d'autonòmiques, etc.). Finalment, però no menys d'importància, la nova ecologia de la televisió digital recrea amb crueltat una copiosa sèrie d'interrogants i problemes sobre les oportunitats de presència del català i d'una marca catalana en els circuits de la producció i consums televisius d'un futur ja gairebé present.