Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Drets televisius dels clubs de futbol de primera divisió

El futbol, el gran protagonista de la televisió

Jordi Vilajoana en una sessió de control parlamentari de la CCRTV

Noti, Nets, Petri i Dino, protagonistes del Club Súper 3

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Televisió (467)
Personatges Personatges
Antonio Asensio (16)
Armand Querol (4)
Aurora Catà (2)
David Garcia de Enterria (2)
Eugeni Cabanes Duran (8)
Eugeni Pérez Moreno (3)
Imma Cardona (1)
Jaume Matas (174)
Jaume Vilalta (5)
Jesús Sánchez Carrascosa (6)
Jordi Sánchez (4)
Jordi Menéndez (4)
Jordi Vilajoana (45)
Jordi García Soler (1)
Josep Sanz (2)
Josep Vicent Villaescusa (8)
Juan Antonín Estévez (1)
Juan Luis Cebrián (3)
Lluís Garriga (1)
Lluís de Carreras (2)
Miquel Reniu (6)
Mónica Ridruejo Ostrowska (1)
Pere Oriol Costa (1)
Ramon Goicoechea (1)
Ricard Fernández Déu (1)
Entitats Entitats
Antena 3 Televisión (76)
Canal 9 (66)
Canal Plus (25)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Federació de Televisions Locals de les Illes (1)
Federació d´Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (11)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern de les Illes Balears (128)
Media Park (3)
Ràdio Televisió Valenciana (32)
Telefónica (115)
Telemadrid (8)
Televisa (3)
Televisió de Galícia (7)
TVE (95)
92 lectures d'aquest article
92 impressions d'aquest article
Futbol, satèl·lit i plataforma digital
Televisió
El mateix any que el Govern Balear va renunciar a tenir una televisió autonòmica i, al País Valencià, Canal 9 era el centre de polèmiques polítiques i lingüístiques, Televisió de Catalunya (TVC) es va convertir en protagonista del que primer es va conèixer com la guerra del futbol i, més tard, com la batalla de les plataformes digitals.

Tot plegat tenia a veure amb la revolució que experimentaven les telecomunicacions i la televisió a tot Europa. Feia anys que els experts vaticinaven l'eclosió de la televisió difosa per satèl•lit que arribaria a les llars, ja fos captada per una antena parabòlica o per cable. TVC havia anat prenent posicions en aquests camps. L'11 de setembre de 1995 es va fer la primera emissió via satèl•lit, i a partir del 23 d'abril de 1996 va emetre cada dia via satèl•lit en català i per a tot Europa mitjançant l'Hispasat. Es va calcular que les emissions arribarien a mig milió de catalans entre Espanya i Europa.

TVC oferia els Telenotícies i alguns dels programes més destacats. A més, el satèl•lit difonia les programacions de Catalunya Ràdio. A partir del 31 de desembre, els programes també van començar a emetre's via satèl•lit per a Amèrica, a través del PanAmSat. Aquestes emissions es feien conjuntament amb d'altres en euskera i gallec produïdes per ETB i TVG. El nom del canal era Galeusca, recuperant el vell acrònim utilitzat en les iniciatives culturals conjuntes de les tres comunitats.

Les estrenes i les produccions pròpies van estar més garantides des del 12 de febrer, quan el president Jordi Pujol va inaugurar a Sant Just Desvern un parc tecnològic que havia de cobrir les necessitats productives i logístiques de la indústria audiovisual. Media Park Catalunya, amb un capital de 1.250 milions de pessetes, va estar constituït pel grup Equip, amb un 40 per cent ; Philips, amb un altre 40 per cent, i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb la resta d'accions.

Per altra banda, Catalunya es va dotar d'un marc legal que garantia l'arribada del cable a totes les comarques. Es va definir un mapa del cable que dividia el territori en tres demarcacions per garantir una presència equilibrada de la xarxa. L'11 d'abril, la Generalitat i els municipis van firmar l'acord que creava aquestes divisions. El cable va venir a reforçar la perspectiva del sistema anomenat pay per view. Fins llavors, amb la televisió convencional, l'únic sistema possible de televisió de pagament era el de l'abonament, sistema que havia implantat amb un considerable èxit Canal +. Però a partir de l'existència de xarxes de cable o de la posada en marxa de sistemes de televisió digital via satèl•lit apareixia una nova possibilitat: pagar per veure un esdeveniment concret. L'experiència acumulada fins en aquell moment tant a nivell internacional com per Canal + España indicava que la demanda més específica era la que generaven els esports, i que si els televidents podien estar disposats a pagar per alguna cosa, aquesta cosa era un partit de futbol de gran nivell.

En aquest marc d'evolució tecnològica, a finals de la temporada 1995/96 va esclatar la guerra de les diferents cadenes per aconseguir els drets dels principals clubs de futbol de la Lliga espanyola. La crisi es va obrir quan Antena 3 va iniciar un pla per controlar els clubs i va entrar en el negoci sense respectar els drets televisius que havia negociat, com a paquet, la Lliga de Futbol Professional. La seva irrupció va crear dos blocs de clubs (els que van pactar amb Antena 3 i els que mantenien el seu contracte amb la FORTA i Canal +) i va provocar divisions dins la FORTA, l'organisme que agrupava les cadenes autonòmiques.

Es van succeir les denúncies judicials i les negociacions entre els clubs i les cadenes. A l'inici de la temporada 1996/97 Antena 3 va aconseguir retransmetre en sistema obert un partit de Lliga els dilluns, mentre la FORTA mantenia el seu partit dels dissabtes i Canal + el dels diumenges, codificat. L'enfrontament era essencialment entre Antena 3 i Canal +, però pel mig va aparèixer TV3, que disposava dels drets del club més cotitzat: el Barça, i els de l'Espanyol. El director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Jordi Vilajoana que havia impulsat la presència de TV3 en el satèl•lit i el cable, es va convertir en actor principal de les negociacions amb el president d'Antena 3, Antonio Asensio, i de Juan Luis Cebrián com a representant de Canal + España.

Després de nombrosos enfrontaments, es va formar un bloc Antena 3 -TV3 contra Canal +. Durant la tardor, els enfrontaments van tenir evidents ramificacions polítiques. Canal +, el Partit Socialista i el diari El País van denunciar l'aliança d'Antena 3 i TV3 com el fruit d'un pacte entre José Maria Aznar i Jordi Pujol per limitar el poder del grup PRISA.

El 29 de novembre es va fer un pas més amb la creació d'una aliança entre Telefònica, TVE, Televisa, Antena 3, TV3, Canal 9, TVG i Telemadrid per desenvolupar una plataforma digital. Aquesta plataforma havia de permetre que aquestes cadenes explotessin un descodificador comú que permetés l'accés als seus programes codificats i la implantació del sistema payper view. Ja era clar que la tecnologia de la televisió digital per satèl•lit havia guanyat la carrera al cable, i era també clar que les diferents cadenes no es podien permetre de tenir cada una el seu descodificador. L'única empresa que va quedar fora de l'acord va ser Canal +, que desenvolupava la seva pròpia plataforma digital, a inaugurar el 1997, convençuda que les subscripcions de què ja disposava li donaven un fort avantatge competitiu. El problema, però, era si hi hauria prou negoci per a totes dues plataformes.

La sorpresa va saltar el 24 de desembre, quan Antena 3, TV3 i Canal + van arribar a un acord per repartir-se els drets del futbol i van decidir retirar totes les accions legals empreses anteriorment, però mantenint els projectes de les dues plataformes, si bé la impressió general era que s'acabaria arribant a un acord malgrat la contraposició d'interessos en joc.

Pel que fa a la programació de la televisió catalana, el Club Super3 va fer cinc anys l'11 de febrer de 1996 havent-se convertit en tot un fenomen social. Era el club de Catalunya que tenia més socis, i els programes del Super3 eren els preferits dels nens catalans. El 1996 hi havia més de 400.000 súpers a Catalunya, però també n'hi havia al País Valencià, a les illes Balears, a l'Aragó i fins i tot a Madrid.

Al costat de la programació infantil, també es va consolidar l'oferta de TV3 en les sèries dramàtiques. La nova telenovel•la, Nissaga de poder, va aconseguir mantenir el grau d'audiència i d'impacte social que havien tingut les seves predecessores (Poble Nou i Secrets de família). En el cas de Nissaga de poder es va decidir fer-la durar més enllà del final del 1996 donat l'èxit aconseguit.

Altres produccions dramàtiques com Estació d'enllaç i Rosa també van tenir prolongació. Els informatius de TV3 també van continuar mantenint el seu lideratge d'audiència: el Telenotícies vespre i el Telenotícies migdia es van confirmar com els dos informatius més vistos a Catalunya durant l'any, per davant dels informatius de les cadenes espanyoles.

Però, sens dubte, el protagonista de la programació en termes d'audiència va ser el futbol. Els deu programes més vistos el 1996 a Catalunya van ser partits de futbol del Barça. Set havien estat emesos per TV3 i tres per Antena 3.

El balanç general d'audiències a finals d'any situava, per aquest ordre. Antena 3, TVE-1, Tele-5 i TV3 com les cadenes més vistes a Catalunya, amb unes diferències molt petites. TV3 havia perdut un 2,3% de share i se situava en quarta posició. Aquesta caiguda era fruit bàsicament del traspàs de la programació infantil a Canal 33, que en el mateix període havia pujat un 2,6%. El total de Televisió de Catalunya havia crescut, doncs, en un 0,3% i se situava en el 26% de share mitjà.

Al llarg de l'any hi va haver canvis en els màxims òrgans rectors de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Com a conseqüència dels resultats de les eleccions del 19 de novembre de 1995, el 9 de gener de 1996 el Parlament de Catalunya va elegir el nou consell d'administració de la CCRTV, en què CiU tenia cinc representants, Jaume Vilalta, Lluís de Carreras, Ramon Goicoechea, Miquel Reniu i Eugeni Pérez Moreno; tres el PSC, Jordi García Soler, Pere Oriol Costa i Imma Cardona; dos el PP, Ricard Fernàndez Déu i Armand Querol, i un cadascun ERC i IC, David Garcia d'Enterria i Jordi Sánchez

El nou consell d'administració va prendre possessió el 18 de gener, i al mes de maig va rebre l'encàrrec de la comissió de política cultural del Parlament de Catalunya d'elaborar un estatut de redacció que garantís la independència dels professionals de l'ens públic. Era una vella reivindicació pendent, que connectava amb el codi deontològic del Col•legi de Periodistes de Catalunya. D'aquesta manera, TVC i Catalunya Ràdio es convertirien en els primers mitjans de comunicació públics de tot l'Estat amb estatut per als seus professionals.

A finals d'any l'equilibri polític del consell d'administració es va veure afectat pels canvis dels partits polítics en els seus períodes congressuals. Així, l'escissió d'ERC va fer que aquest partit es quedés sense presència a l'ens, ja que el seu representant, David Garcia d'Enterria, va ser un dels militants que van passar al Partit per la Independència d'Àngel Colom i Pilar Rahola. Després del seu congrés, el PSC va decidir canviar els seus consellers. Jordi Garcia Soler i Imma Cardona van ser substituïts per Lluís Garriga i Jordi Menéndez, que van prendre possessió del càrrec el 27 de desembre. Pere Oriol Costa es va negar a presentar la dimissió al•legant que els consellers eren proposats pels partits però no eren representants dels partits, i que a ell se li demanava la dimissió per haver pres partit pels obiolistes en les disputes internes del PSC.

El director de TV3 i Canal 33, Lluís Oliva, va nomenar nou cap d'informatius Eugeni Cabanes en substitució de Josep Sanz. Eugeni Cabanes havia estat cap dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i cap de premsa de la conselleria d'Ensenyament de la Generalitat entre 1993 i 1995, i continuava mantenint la direcció d'actualitats de la CCRTV.

A finals d'any, Josep Sanz va passar a dirigir els informatius de Televisió Espanyola a Catalunya. El seu nomenament formava part de la remodelació empresa per la nova directora general de Radiotelevisió Espanyola, Mónica Ridruejo Ostrowska, que va substituir Jordi Garcia Candau el 13 de maig, després de la formació del govern del PP. Ridruejo va nomenar com a delegada de TVE a Catalunya Aurora Catà, una dona jove que, com Ridruejo, provenia del camp de la gestió empresarial i que no tenia cap experiència prèvia en el món de la televisió.

El 28 d'octubre de 1996 es va celebrar el 40è aniversari de TVE, en un ambient marcat pels greus problemes financers i la necessitat de presentar un pla de viabilitat de la cadena.

Els canvis a TVE també es van reflectir a les Balears, on Juan Antonín Estévez va substituir Juan Antonio Traveria com a director de TVE-Balears. En prendre possessió del càrrec, Antonín va anunciar que s'ampliarien les hores d'emissió de programació específica per a Balears, en català. Des del setembre, Informatiu balear va augmentar en mitja hora la seva durada i va ser complementat amb un altre programa informatiu de deu minuts que s'emetia de dilluns a divendres.

A principis d'any el govern de Cristòfol Soler va expressar la seva voluntat de crear una televisió pròpia, però, després del seu relleu, aquest projecte va ser desestimat pel Govern Balear el 15 de desembre. Aquell dia l'executiu de Jaume Matas va firmar un conveni de col•laboració amb la Federació de Televisions Locals de les Illes, formada per dinou canals de Mallorca, Menorca i Eivissa (i que excloïa les dues grans televisions de Palma de Mallorca). El conveni va incloure la dotació de 10 milions de pessetes per subvencionar la compra de material i la infraestructura tècnica de les televisions locals, les quals es van comprometre a potenciar i difondre la cultura i la llengua pròpies de les Illes Balears.

Durant l'any 1996 la situació va ser especialment tensa a Televisió Valenciana (TVV). La profunda remodelació que el PP, amb el suport d'UV, va fer a Canal 9 va desembocar a l'abril amb l'elecció de Jesús Sánchez Carrascosa com a substitut de Vicente Tamarit en la direcció de la TVV. Aquest nomenament va ser interpretat com una aproximació a l'entorn del diari Las Provincias. A més de ser el marit de Maria Consuelo Reyna, directora d'aquest diari de llarga tradició anticatalana i espanyolista, Carrascosa era íntim amic del president Eduardo Zaplana.

Els grups opositors van demanar la dimissió del director general de RTVV, Juan José Bayona, després que nomenés director un home tan pròxim al PP. A la Cambra valenciana es parlava de "zaplaning" per denominar l'acció de molts espectadors que canviaven de canal quan veien el president Zaplana en els informatius.

També s'hi van afegir les protestes del Bloc Jaume I, que va acusar-los de vetar les activitats de l'entitat cultural, en referència a la manifestació multitudinària pels carrers de València organitzada el 27 d'abril per la normalització de la llengua i que no havia aparegut a cap informatiu de la cadena.

Finalment, Bayona va dimitir el 2 de maig de 1996. El nou director general, José Villaescusa, es va comprometre a incrementar la presència del valencià en la programació. Villaescusa, però, es va desentendre de l'emissió dels Premis Octubre, que van ser retransmesos en directe per TV3 i en diferit per la segona cadena de TVE.

En acabar l'any, Villaescusa va anunciar la creació d'un segon canal de TVV que emetria informatius i esport, íntegrament en valencià. La mesura va ser rebuda amb recel per algunes de les entitats que havien criticat la castellanització de Canal 9, ja que hi veien la possibilitat que acabés significant una més gran presència del castellà en la primera cadena valenciana i la limitació de l'ús del català a una segona cadena "antropològica".

Pel que fa a resultats d'audiència, en el conjunt de l'any Canal 9 va aconseguir un 17,3% de share i es va convertir en la tercera televisió autonòmica més vista, només sobrepassada per TV3 i Telemadrid.