Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els veïns del costat

Ismael, Ania i Iván ballen al lavabo de la casa de 'Gran hermano'

Miquel Puig, director de la CCRTV i de Televisió de Catalunya

Quotes a Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Poder legislatiu i lleis (992)
Ràdio (188)
Televisió (467)
Personatges Personatges
Armand Querol (4)
Artur Mas (828)
Enric Sopena (3)
Eugeni Pérez Moreno (3)
Francesc Codina (6)
Imma Tubella (4)
Ismael Beiro (2)
Jaume Pagès (10)
Jaume Vilalta (5)
Joan Josep López Burniol (2)
Joan Manuel Tresserras (110)
Joan Maria Claveguera (8)
Joaquim Triadú (14)
Jordi Menéndez (4)
Jordi Sánchez (4)
Josep Ferrer i Pagès (2)
Lluís Oliva (8)
Mercè Sala (4)
Mercedes Milà (3)
Miquel Reniu (6)
Sonia Olivar (2)
Xavier Monjonell (2)
Xavier Folch (19)
Entitats Entitats
Antena 3 Televisión (76)
Canal 9 (66)
Catalunya Ràdio (123)
COM Ràdio (32)
Consell Andorrà de l’Audiovisual- Consell de l`Audiovisual d`Andorra (5)
Consell de l´Audiovisual de Catalunya (64)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Endemol Entertaintment Holding (5)
Federació d´Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (11)
Generalitat Valenciana (280)
Horizonte Digital (2)
Net TV (2)
Organisme de Ràdio i Televisió d'Andorra (3)
Parlament de Catalunya (723)
Tele 5 (58)
TV3 (363)
TVE (95)
Veo Televisión (2)
Voltor (9)
94 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
TV3 és líder en la temporada del ``Gran Hermano´´
Televisió
En el món de la televisió, el 2000 serà recordat, sense cap mena de dubte, com l’any del Big Brother, un programa de nou tipus, que en la seva versió espanyola, emesa per Tele 5, es va dir El Gran Hermano. El nom ja apuntava la característica bàsica del programa. Basant-se en el vaticini de George Orwell en la seva famosa obra 1984, on preveia que el món seria vigilat per un gran germà que ho veuria tot i ho controlaria tot, la productora holandesa Endemol (comprada durant l’any per Telefónica per 915.000 milions de pessetes) va dissenyar un concurs on un grup de voluntaris viurien aïllats durant tres mesos en d’una casa farcida de càmeres de televisió, de manera que els televidents podrien assistir en directe a la convivència d’aquestes persones en tot aquest període de temps.

En síntesi, i comptant prèviament amb el consentiment dels participants, que renunciaven al contacte amb el món extern durant tres mesos, seria com el gran germà d’Orwell però en versió casolana, i a l’altra banda de la càmera no hi hauria cap ésser totpoderós, sinó el nou déu de la societat televisiva: l’audiència. Una audiència que podria observar, amb tota mena de detall, com vivien, què deien, què feien, què menjaven, com es dutxaven i quina mena de relacions establien entre ells . Seria també l’audiència qui, amb les seves votacions, aniria decidint cada setmana quin concursant era eliminat. Per fer-ho, disposaria de tota mena d’informació : canals temàtics de plataformes digitals que oferirien en directe el que passava a l’interior de la casa les 24 hores del dia, programes diaris de resum de la jornada, connexions i anàlisis en el conjunt de programes de la cadena, la gran gala setmanal on s’oferia un resum dels moments estelars de la setmana i es procediria a la cerimònia de l’eliminació. També hi havia webs on es podien seguir les novetats del programa, els fòrums i els xats; revistes especialitzades que informaven de tots els detalls haguts i per haver dels concursants, etc. En definitiva, el Big Brother obria una nova era en els programes televisius : era el naixement de la televisió total.

Una televisió que utilitzava tota mena de tecnologies i que era d’allò més moderna però on tota la parafernàlia servia per dur a terme una de les aficions més antigues de la humanitat: espiar al veí, mirar pel forat del pany. Però amb l’al•licient de poder observar, sense cap mena de càstig ni de pudor, persones tan normals com nosaltres.

El Big Brother va començar abans a Holanda i Alemanya, on ben aviat van tenir un notable èxit d’audiència. A Espanya va arribar el 24 d’abril, també amb una acollida excepcional. Posteriorment se’n van fer a Itàlia, a la Gran Bretanya i als Estats Units, l’únic país on no va tenir el resultat esperat. A la resta de llocs, les vivències dels concursants, especialment les sentimentals i les sexuals, van generar audiències de rècord.

El Gran Hermano espanyol va comptar amb Mercedes Milà de presentadora, qui, des d’un primer moment, va voler investir el programa d’una aurèola d’experiment sociològic, però la naturalitat dels protagonistes i el clima de camaraderia que es va crear des d’un primer moment entre ells va fer que prengués una forma menys frívola. L’audiència es va abocar en manifestar les seves preferències pels concursants, mentre aquests tractaven de mantenir una identitat comuna front l’experiment. Els moments àlgids d’audiència van arribar quan els concursants van començar a manifestar les seves preferències sentimentals entre ells i van arribar les primeres eliminacions.

L’eliminació de la primera concursant María José Galera va ser un dels moments de més èxit del programa ja que feia pocs dies havia iniciat una relació sentimental amb Jorge Berrocal. La separació va fer córrer molta tinta i paraules entre els seguidors i comentaristes del programa, que proliferaven en totes les cadenes. També va ser molt sonada la marxa d’Israel Pita, que va ser acompanyat de manera voluntària per Sílvia Casado, que ja s’havia declarat parella seva i que l’acompanyava, renunciant al possible premi de 20 milions de pessetes que hagués obtingut en cas d’haver superat els tres mesos i haver quedat com a única habitant de la casa. A això aspiraven els tres finalistes, Ania Iglesias, Iván Armesto i Ismael Beiro, que havien aconseguit sobreviure als 90 dies de concurs, durant els quals , Gran Hermano va congregar una audiència de més de 9 milions d’espectadors i, al llarg de l’any, només un partit de futbol (el Real Madrid-València) el va superar en audiència amb 11.485.000 espectadors. El dia de la final, el 21 de juliol, Gran Hermano no va ser l’emissió més vista, però sí la que havia registrat una quota de pantalla més alta, el 42,8% dels televidents, just en el moment que Ismael, en quedar l’últim a la casa, va ser proclamat vencedor, després d’haver votat en directe més d’un milió de persones, per una multitud de 2.000 seguidors, inclosa una banda de gaiters, una murga gaditana.

L’experiència Gran Hermano va ser contestada amb un altre de tipus similar a Antena 3 Televisión, El Bus, una nou experiment de convivència amb càmeres, però dalt d’un autobús que va recórrer tot el país i va congregar un conjunt de joves seleccionats entre una munió d’aspirants arribats de tot l’Estat. El Bus es va desenvolupar també durant 90 dies i va donar un premi final de 50 milions de pessetes que es va emportar Sònia Olivar, de 28 anys, diplomada en Treball Social i natural d’Osca, i que havia estat l’única finalista que viatjava en El Bus des del primer dia. La mitjana del programa no va complir les expectatives d’Antena 3 TV, que va començar la temporada amb tota la programació fent pinya al voltant de l’espai i va acabar eliminant resums i, fins i tot, una gala. La gala final es va celebrar el 23 de desembre a l’immens Palau Municipal de Congressos del Parc de les Nacions de Madrid sense aconseguir igualar les espectaculars xifres d’audiència aconseguides pel Gran Hermano.

Abans que s’acabés El Bus, el 3 de desembre va finalitzar un altre concurs de Tele 5, Supervivientes: Expedición Robinson, que va ser guanyat pel gironí Xavier Monjonell, de 27 anys, que va obtenir un premi de 10 milions de pessetes després de passar 47 dies, en una illa de l’arxipèlag panameny de Bocas del Toro passant gana i patint fred, humitat, tempestes, tensions i discussions. Monjonell, que era professor d’esquí nàutic i dissenyador de motos, va declarar haver après a “apreciar i valorar les coses petites de la vida, com ara el menjar”. Supervivientes havia tingut una mitjana d’audiència de 2.807.000 televidents i en cap moment havia aconseguit acostar-se als nivells del seu predecessor Gran Hermano.

El gran resultat d’audiència de Gran Hermano, però, no van ser suficient perquè Tele 5 aconseguís prendre el liderat, en el còmput global de l’any, a Televisió Espanyola, i la cadena privada es va haver de conformar amb la segona posició. També a Catalunya Tele 5 va acabar segona, ja que TV-3 va ser durant el 2000 la cadena més vista, recuperant el lideratge del 1997 i 1998, que al 1999 li havia pres Antena 3. TV-3 era l’única cadena de la FORTA que aconseguia guanyar a les televisions estatals, que comptaven amb uns recursos molt superiors.

Aquest lideratge reposava en tres grans potes: uns informatius que eren els més vistos pels catalans; el futbol, que obtenia resultats espectaculars sobretot quan jugava el Barça; i els programes de producció pròpia. Durant el 2000, les sèries més vistes van ser Plats Bruts i Veterinaris i els programes de més ressò van ser Malalts de Tele (que va abandonar la programació el juny) i La Cosa Nostra. Per primer cop, la nit de cap d’any, TV-3 va liderar les campanades amb un programa especial fet des de Sitges.

En el còmput anual, TV-3 va aconseguir una quota de pantalla acumulada del 21,2%, dues dècimes per davant de Tele 5, mentre Antena 3 passava a tercera posició, amb una quota del 20,7%, TVE era quarta amb un 18,7% i TVE-2 quedava sisena amb un 6,5%. Canal 33 va obtenir una quota del 5,1%. En conjunt, els espectadors catalans havien vist una mitjana de 213 minuts de televisió per persona i dia.

Tot això va passar a la televisió pública catalana en un any que va començar marcat pel debat monogràfic sobre el model audiovisual que s’havia celebrat al Parlament de Catalunya el 14 i 15 de desembre de l’any anterior. Amb les conclusions del debat encara ben presents, s’esperaven molts canvis en el panorama televisiu català.

En aquell debat, l’oposició havia denunciat una manca d’independència de la ràdio i la televisió públiques catalanes i havia exigit la reforma dels mecanismes de supervisió i control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). En el debat s’havia decidit elaborar una nova llei de la Corporació i ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per millor garantir la pluralitat informativa dels mitjans de comunicació públics.

El primer pas en aquesta renovació va ser l’elecció dels 12 nous consellers de la CCRTV, el 12 de febrer, un cop obtingut el consens necessari entre els partits. Així, cinc dels nous consellers, Jaume Pagès, Miquel Reniu, Eugeni Pérez-Moreno, Jaume Vilalta i Imma Tubella, ho eren per CiU; quatre, Jordi Menéndez, Mercè Sala, Xavier Folch i Joan Josep López Burniol, pel PSC-CpC ; un, Joan Manuel Tresserras per ERC; un, Armand Querol pel PP; i un, Jordi Sánchez per IC-V. Aquests nomenaments havien de precedir el del nou director general de la CCRTV, que, en aquell moment, l’oposició considerava prioritari de fer abans de les eleccions generals espanyoles previstes pel mes de març, mentre que el govern català apostava per posar més aviat l’accent sobre “el consens que no pas en la rapidesa”, en paraules del nou conseller de la presidència, Joaquim Triadú.

Tot i això, nou dies després de la presa de possessió dels consellers de la Corporació, Miquel Puig, expert en telecomunicacions, va obtenir el vistiplau de tots el seus membres per ser el nou director general de l’organisme, després d’una maratoniana reunió de cinc hores en què va exposar els seus punts de vista sobre el sector audiovisual, Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. Era el primer cop que un director general passava per una sessió prèvia d’examen del consell d’administració. Nascut a Falset el 8 de maig del 1954, el nou director general de la CCRTV és militant de CDC, havia estat anteriorment secretari general de la conselleria d’Indústria i fins el seu nomenament era Comissionat per a la Societat de la Informació.

El nomenament dels consellers de la Corporació i de Puig va precedir l’aprovació, el 26 d’abril al Parlament de Catalunya i per unanimitat, de la nova llei que establia la independència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) respecte del Govern de la Generalitat i precisava la seva exclusiva designació parlamentària. També, la seva potestat per regular el sector audiovisual català, controlar el compliment de la legalitat i sancionar-ne els incompliments, incloent-hi l’emissió de publicitat il•lícita o de “missatges o continguts que atemptin contra la dignitat humana i el principi d’igualtat”. Segons la nova normativa, el president del CAC havia de ser proposat pel Govern i votat pels consellers, càrrec que, finalment, va recaure, el 16 de juny, en el diputat de CiU Francesc Codina. La primera feina del CAC va ser l’elaboració d’un dictamen sobre la legislació d’àmbit estatal que afectava l’audiovisual amb l’objectiu de crear un espai audiovisual català amb competències pròpies, que va desgranar en la seva primera compareixença parlamentària el 10 de novembre, quan també va comprometre’s a informar cada mes al Parlament sobre la pluralitat dels mitjans.

Un cop prefigurat el panorama directiu dels mitjans de comunicació públics catalans, l’oposició va pressionar en diferents intervencions perquè es procedís també al nomenament del director de TVC i de Catalunya Ràdio, càrrecs que encara exercien, respectivament, Lluís Oliva i Joan Maria Claveguera. Mentrestant, el 28 de juny va dimitir el fins llavors director general de COM Ràdio, Enric Sopena, al•legant que renunciava per evitar que la seva continuïtat al capdavant de l’emissora (vinculada a la Diputació de Barcelona) fos utilitzada com a coartada per frenar les reformes anunciades a la CCRTV, a la vista de les crítiques de partidisme i falta d’independència pràcticament idèntiques a les que l’oposició feia a TV-3 i Catalunya Ràdio.

Finalment, el 19 de setembre, Lluís Oliva va renunciar al càrrec de director de Televisió de Catalunya i Puig, en una decisió inèdita en els disset anys d’història de la televisió pública catalana, va anunciar l’assumpció per part seva de la direcció TVC.

Puig, que va prendre possessió del càrrec onze dies més tard, va nomenar també Josep Ferrer Pagès secretari general de la CCRTV i Carme Ponte directora economico-administrativa de TVC. D’aquesta manera, Puig quedava al càrrec de la direcció general de la CCRTV i de la direcció de TV-3, Canal 33, TVC Sat i TVC Interactiva i dels temàtics Club Super 3 i Canal Méteo, mentre s’esperava que el Parlament de Catalunya completés els treballs per elaborar una nova Llei de la Corporació.

Puig, que s’havia compromès en el moment del seu nomenament a presentar al consell d’administració, en el termini de tres mesos, un detallat pla de futur per a TVC i Catalunya Ràdio, va començar destacant la necessitat d’un programa-contracte que permetés delimitar clarament l’àmbit i les condicions de l’endeutament dels mitjans de comunicació de titularitat pública i va fer una crida a la participació del personal de la CCRTV per afrontar amb noves idees el seu mandat.

Precisament, el 6 de novembre, amb motiu de la presentació dels pressupostos del 2001 per part del conseller d'Economia i portaveu del Govern català, Artur Mas, la Generalitat va anunciar que la CCRTV rebria per segon exercici consecutiu 25.000 milions de pessetes en fons i cessions per la venda d'actius. La mesura es va complementar quinze dies després amb la subscripció per part de la CCRTV de diversos crèdits per import de gairebé 15.000 milions de pessetes en ordre a refinançar el seu deute acumulat, que era de l’ordre dels 50.000 milions de pessetes i que s’atribuïa, fonamentalment, a la seva mateixa condició de servei públic, que li impedia recórrer a fórmules comercials més rendibles però menys dignes.

En aquest context de continuïtat i refermament dels seus principis com a televisió pública, TVC va viure una crisi inesperada. L’assassinat de l’exministre socialista i membre històric del Partit dels Socialistes de Catalunya i del Partit Socialista del País Valencià, Ernest Lluch, el 21 de novembre, no va tenir la cobertura adequada. El programa del Canal 33, Àgora, va ser el primer en informar de la mort de Lluch, però un cop fet això els serveis informatius de la cadena no van donar més informació sobre el fet fins a quarts d’una de la matinada. TV-3 va continuar emetent la seva programació habitual, contràriament al gran desplegament de mitjans que van fer altres televisions d’àmbit estatal.

Dos dies més tard, presentava la seva dimissió el cap dels serveis informatius la Televisió de Catalunya (TVC), Josep Maria Torrent, reconeixent les mancances en el seguiment informatiu de l'assassinat. El 27 de novembre, Miquel Puig, va designar Ramon Rovira, corresponsal de la televisió catalana a Washington des del 1996, nou director d'informatius de TVC, en substitució de Torrent. Al no poder-se incorporar de manera immediata a causa dels seus compromisos a Washington, va assumir la direcció de forma interina la sots-directora d’informatius, Esther Fernández.

En altres territoris de parla catalana va destacar l’aprovació, el 13 d’abril, per part del Consell General de las Valls d’Andorra, d’una una nova llei sobre la ràdio i la televisió públiques que s’incloïa a la creació de la societat pública Ràdio i Televisió d’Andorra S.A i la instauració dels Consell Andorrà de l’Audiovisual (CCA) i l’anunci fet el 25 d’agost en l'acte de clausura de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada pel president del govern balear, el socialista Francesc Antich, de que el seu govern estava estudiant la possibilitat de posar en marxa una televisió balear. Aquest propòsit va impulsar Antich a trencar, el 8 de desembre, el conveni que tenia amb RTVE per a la programació del centre territorial a les Illes i retirar-li la subvenció anual de 200 milions que donava a l’ens públic, alhora que es mantenia la subvenció a Voltor, l’empresa que s’encarregava del manteniment del repetidor que feia arribar a les Illes totes les emissores de ràdio i televisió de la corporació catalana i de la corporació valenciana.

Respecte a la Televisió Valenciana, la Generalitat Valenciana havia negociat la concessió de diversos crèdits per un import total de gairebé 14.000 milions de pessetes per ajudar a eixugar el deute, que a l’any anterior havia superat els 15.000 milions de pessetes, una xifra molt modesta comparada amb els més de 800.000 milions de pessetes d’endeutament que presentava a finals d’any Radiotelevisió Espanyola (RTVE).

En relació a la televisió estatal, va destacar a finals d’any l’atorgament fet pel Govern, el 24 de novembre, de dues llicències de televisió digital, a Veo Televisión, participada pel Grupo Recoletos, Unedisa (El Mundo) i Iberdrola, entre d’altres, i a Net TV, cadena encapçalada amb un 25% de les accions per Prensa Española, empresa editora del diari ABC. Horizonte Digital, l’opció encapçalada pel Grupo Godó i Editorial Planeta, no va obtenir cap de les llicències de televisió, però es va fer amb una de les dues de ràdio; l’altre va ser pel Grupo Correo-Telecinco.