Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Membres de la banda terrorista E.T.A. llegeixen un comunicat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nacionalisme català (247)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Terrorisme basc (502)
Personatges Personatges
Francesc Frutos (19)
Joaquim Molins (27)
Joaquín Almunia (68)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Pasqual Maragall (676)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) (24)
Col·lectiu J.B. Boix (1)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Egin (12)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskal Herritarrok (92)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
37 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Temps de canvis i tensió política entre urna i urna



'VI Catalunya, el que va marcar 1999 no va ser la contesa de les urnes a la primavera, sinó l'inici del postpujolisme i un cert grau d'esgotament del model fins ara vigent"



Col·lectiu J. B. Boix

No cal contemplar els esdeveniments del 1999 des de la perspectiva de final de segle,
o de mil•lenni, sinó tenint en compte l'horitzó de la convocatòria d'eleccions generals per al març del 2000. Tothom es pregunta si José Maria Aznar es va equivocar al no anticipar-les a la tardor i si l'afany de ser el primer a esgotar la legislatura no el deu haver perjudicat. Potser Aznar, convençut del seu "España va bien", s'ha obstinat a deixar temps al temps per veure si la pluja fina dels èxits econòmics va calant. Perquè, normalment, el ciutadà hauria de reconèixer que s'ha reduït l'atur; que han baixat els tipus d'interès i, per tant, les hipoteques; que s'ha incrementat la venda de pisos; que ha pujat la borsa; que s'han venut molts més automòbils, 1 que per les festes de Nadal i a les rebaixes s'ha desfermat la febre consumista. Amb tot i això, el mirall de Blancaneu, és a dir, el CIS, quan fa enquestes, no diu que la política del Govern obtingui el grau d'aprovació que seria lògic esperar, fins al punt que s'observen indicis de nerviosisme i tensió en la precampanya. Atès, doncs, que el problema no es pot derivar d'una economia que ha rebaixat els impostos, ha creat 1,6 milions de llocs de treball i ha aconseguit el rècord de 14,5 milions d'afiliats a la Seguretat Social, caldrà buscar les causes en el terreny estrictament polític. I veurem que, tot i que no s'ha avançat prou en la regeneració democràtica (Cesid, per exemple) o en la independència del poder judicial, tampoc es pot dir que s'hagin comès errors colossals. Ni tan sols el que a tothom li passa pel cap quan analitza si no ha estat malaguanyada l'oportunitat de la treva unilateral d'ETA per tirar endavant el procés de pau. Encara que la via policial no pugui resoldre definitivament el conflicte i que els exemples de l'Ulster, Còrsega, Palestina i el Golan ens mostrin els avenços positius d'actituds més obertes i flexibles, no hi ha dubte que bona part de l'opinió pública valora els resultats d'una acció coordinada dels serveis de seguretat, les actuacions judicials (Egin o cúpula de HB) o la cooperació internacional (França i EUA), i, sobretot, que les detencions s'hagin practicat sense morts i que s'hagin descartat el GAL i els crims d'Estat. De manera que, segons els estrategs del PP, convindrà que la fermesa davant les derives del PNB i EH cap al Pacte de Lizarra es converteixi en bandera electoral, juntament amb una afirmació de l'ordre constitucional sacralitzat com a intocable i com a símbol d'espanyolisme.

Ens trobem amb un Govern que, si de cas, té la preocupació de què fan els adversaris. Però no sembla que el PSOE hagi fet la renovació necessària per recuperar la Moncloa. Almúnia va perdre les primàries dins el seu partit, però això no impedeix que tingui un bon resultat electoral, gràcies a la rigidesa a la baixa d'un vot socialista fidel, arrelat i disposat a ser indulgent amb els que casos de corrupció. I llavors potser entendrem el neguit que produeixen uns sondejos que no acaben de cantar l'escapada del PP. Sobretot si posem damunt la taula la previsible davallada d'IU, a causa de l'efecte by-pass, o sia, la retirada d'un dirigent carismàtic malgrat els defectes. ¿Què pot passar amb Francesc Frutos? Probablement, que una part del vot s'hi mantindrà lleial, una altra se n'anirà a l'abstenció i la resta es passarà al PSOE. N'hi hauria prou que un terç del total s'inclinés a favor dels socialistes per empatar amb el resultat dels populars del 1996. La situació és molt equilibrada, en vista que el PP no ho té gens fàcil per guanyar posicions a les sitges de vots d'Andalusia i Catalunya, i que difícilment pot millorar allà on ha tocat sostre (Castella i Lleó, per exemple). Com a obstacle afegit hi ha la cintura política que els socialistes van demostrar amb els pactes postelectorals a Balears i a Aragó), els problemes de creixement a Astúries o a Canàries i la fractura de l'esperit de col•laboració amb el PNB. A favor del PP juga el desgavell dels socialistes valencians.

A Catalunya, el que va marcar 1999 no va ser la contesa de les urnes a la primavera, sinó l'inici del postpujolisme i un cert grau d'esgotament del model fins ara vigent. La política catalana apareix molt supeditada al que passi a l'escenari espanyol i només la falta de majories absolutes ha fet possible el paper de frontissa de CiU. A les eleccions municipals ja es va poder veure que les classes mitjanes urbanes, i sobretot les de la ciutat de Barcelona, es comencen a desmarcar del projecte de la coalició que governa a la Generalitat. Hi podria haver mancances del candidat Molins per explicar aquest fet, però el cert és que es tracta també d'una tendència de fons que no es va poder frenar ni amb el lideratge de Jordi Pujol a les autonòmiques. I és que hi ha una certa fatiga de tanta asfíxia financera i tanta insuficiència de l'autogovern, malgrat el poder decisiu que aparentment es podia haver exercit amb el Govern socialista i després el popular. Ja no és possible demanar ajut i suport per avançar cap a la terra promesa si s'han deixat fer malbé les oportunitats concedides. I menys encara si, com a projecte engrescador, no es planteja l'aplicació, Catalunya endins, del poder ja existent, sinó l'oferta d'actuar com a gestoria administrativa o lobby d'uns grups minoritaris d'interessos ben concrets de cara al Govern central, és a dir, Catalunya enfora. Que això seria reduir el catalanisme polític al paper d'aquell ministre sense cartera del règim anterior que es deia Gual Villalbí. Salvant totes les distàncies, naturalment. Queda bé el candidat Xavier Trias quan diu que Catalunya no pot ser el soci capitalista d'Espanya ni practicar a perpetuïtat la doble solidaritat per activa i per passiva. Però s'evapora quan proposa, a l'estil d'un Àngel Colomo Newt Gingrich,un "contracte amb Catalunya" que passa per donar "continuïtat" a la defensa i promoció dels sectors socials, econòmics i professionals o a la col•laboració "sincera" amb les incorporacions professionals i entitats civils. Perquè sona a més del mateix color.

L'escenari és nou després de l'empat tècnic de Pasqual Maragall i de la capacitat d'iniciativa que ha començat a desplegar després de pair la seva rebequeria de mal perdre inicial. Hi ha obert el meló successori a CiU amb un líder indiscutible que no es tornarà a presentar, però que pot seguir exercint el poder arbitral. El que està en joc no és la presidència de la Generalitat, que depèn de les urnes. Es tracta de l'herència del catalanisme polític i del que es pugui espigolar al seu voltant. CDC (unida o dividida), UDC (fusionada, sola o en aliances), ERC (reforçada, participant en Govern de coalició o erosionada per les equidistàncies), Ciutadans pel Canvi, un PSC potser menys sucursalista i experimental en la línia d'Entesa al Senat, IC..., tots hi diran la seva, conscients que les coses ja no tornaran a ser com abans.