Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El valencià Juan Carlos Ferrero va arribar número 1 de l´ATP el 6 de setembre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Tennis (309)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Ai Sugiyama (2)
Albert Costa (30)
Amélie Mauresmo (4)
Andre Agassi (26)
Andy Roddick (14)
Arantxa Sánchez Vicario (43)
Carles Moyà (53)
Jimmy Connors (1)
Juan Carlos Ferrero (31)
Justine Henin-Hardenne (8)
Kim Clijsters (12)
Lindsay Davenport (13)
Lleyton Hewitt (21)
Manuel Orantes (7)
Mark Philippousis (8)
Martin Verkerk (4)
Paola Suárez (6)
Pete Sampras (35)
Rainer Schüttler (2)
Roger Federer (43)
Serena Williams (18)
Stefan Edberg (6)
Steffi Graf (27)
Venus Williams (17)
Virginia Ruano (11)
Entitats Entitats
Associació de Tennistes Professionals (44)
Copa Davis (52)
Open de Tennis dels Estats Units (50)
Open d`Austràlia de Tennis (46)
Roland Garros (71)
The Championships, Wimbledon (58)
Trofeu Comte de Godó (37)
Women`s Tennis Association (9)
34 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L’any de Ferrero i l’adéu de Sampras
Tenis
En tenis la notícia de l’any va ser la proclamació del tenista valencià, Juan Carlos Ferrero, com a campió del torneig Roland Garros el 8 de juny del 2003, després de batre l’holandès Martin Verkerk en dues hores i vuit minuts i per 6-1, 6-3 i 6-2. D’aquesta manera, Ferrero aconseguia el títol, després de perdre l’any anterior contra Albert Costa, i es convertia en el millor jugador sobre terra. Aquell dia gloriós de la seva carrera, Juan Carlos Ferrero va dedicar el triomf a la seva mare, Rosario, que havia mort el 1996 després d’una llarga malaltia, i va anunciar el propòsit d’arribar al número u mundial, cosa que aconseguiria el 6 setembre en derrotar Andre Agassi per 6-4, 6-3, 3-6 i 6-4, en les semifinals de l’Open dels Estats Units i classificar-se per disputar el títol. Aquesta va ser una jornada rodona per a Ferrero, ja que només Carles Moyà havia arribat al número u del rànquing mundial el 1999, i només Manuel Orantes, a la final del Grand Slam nord-americà, que es va adjudicar el títol el 1975. Ferrero va perdre la final contra el jove nord-americà Andy Roddick, que es va endur el primer Grand Slam en una hora i 42 minuts per 6-3, 7-6 (7-2) i 6-3.

L’altra notícia de l’any va ser l’anunci de la retirada dels circuits fet a l’agost pel tenista més premiat de la història, Pete Sampras. En quinze anys de carrera professional, Sampras ha acumulat 64 títols de l’ATP: 14 títols en tornejos de Grand Slam, 5 títols al Masters i 45 títols entre Master Series i tornejos de l’ATP. Durant sis anys seguits, del 1992 al 1998, va ser número u de l’ATP i, a més, tenia dos títols de Copa Davis amb els Estats Units, el 1992 i el 1995.

La temporada tenística es va iniciar amb l’Open d’Austràlia del gener, que en la modalitat femenina va guanyar el dia 25 la tenista nord-americana Serena Williams en imposar-se a la seva germana Venus a la final per 7-6 (7/4), 3-6 i 6-4, tal com havia fet l’any anterior al Roland Garros, Wimbledon i a l’Open dels Estats Units. Amb aquesta victòria, la número u de la WTA s’adjudicava per primer cop el Grand Slam australià. Les jugadores van disputar un partit de 2 hores i 22 minuts, amb la Rod Laver Arena coberta per un sostre retràctil a causa de les altes temperatures què experimentava Melbourne. Amb l’Open d’Austràlia, Serena Williams sumava el quart Grand Slam consecutiu, una fita que no s’aconseguia des de la temporada 1993-94, quan ho va fer l’alemanya Steffi Graf. Les Williams van tornar a protagonitzar el torneig de Wimbledon al juliol, on Serena es va tornar a imposar a Venus i es va emportar el segon títol de campiona a Wimbledon. A l’agost, i també en modalitat femenina, Kim Clijsters va esdevenir la dotzena jugadora del circuit del tenis femení i la primera belga que aconseguia arribar al número u del rànquing mundial de la WTA, una classificació que comptabilitzava des de l’any 1975. Clijsters va haver de vèncer abans la nord-americana Lindsay Davenport a la final del Torneig de Los Angeles per 6-1, 3-6 i 6-1. Amb aquest èxit, la jugadora belga va desbancar de la primera posició la nord-americana Serena Williams, que havia estat 57 setmanes seguides líder mundial. Al juny, però, Clijsters havia caigut derrotada per la seva compatriota Justine Henin-Hardenne a la final femenina de Roland Garros. En compensació, al novembre, Kim Clijsters va imposar-se a la francesa Amelie Mauresmo per un contundent 6-2 i 6-0 a la final del Masters femení de Los Angeles, celebrat a l’Staples Center. El mateix dia, l’espanyola Virginia Ruano i l’argentina Paola Suárez van imposar-se a la japonesa Ai Sugiyama i Kim Clijsters en la final del torneig de dobles per 6-4, 3-6 i 6-3.

Quant a l’Open d’Austràlia de tenis masculí, van disputar la final el nord-americà Andre Agassi i el jove l’alemany Rainer Schüttler, i va perdre aquest segon per 6-2, 6-2 i 6-1. Als seus 32 anys, Agassi va aconseguir la vuitena corona al Grand Slam i la quarta al torneig australià. En total, al 2003, el jugador de Las Vegas havia completat tretze temporades al top-ten del rànquing, en una posició que només havia superat Jimmy Connors. Al juliol, el suís Roger Federer es va imposar a Mark Philippoussis en la final masculina del torneig de Wimbledon, i va esdevenir el primer helvètic a guanyar un Grand Slam. El jugador, de 21 anys, ja havia guanyat el torneig en categoria júnior el 1998, i amb aquesta victòria era el tercer tenista que aconseguia revalidar el títol de júnior en categoria absoluta, quinze anys més tard que ho fes Stefan Edberg.

A la Copa Davis, l’equip espanyol va superar Bèlgica i Croàcia abans d’enfrontar-se en semifinals a Argentina, que va derrotar en una emocionant eliminatòria disputada finalment a Màlaga, després que hi hagués nombroses polèmiques sobre si s’havia de jugar o no a Barcelona, on l’equip espanyol havia aconseguit el títol en la final disputada el Palau Sant Jordi el 2000 contra Austràlia. Finalment es va optar per Màlaga, ja que l’actitud del públic català en aquella final havia molestat alguns dels dirigents del tenis espanyol. En qualsevol cas, l’equip espanyol va tornar a arribar a la final i la va haver de jugar, novament, contra Austràlia. La diferència era que aquest cop s’havia de jugar en aquest país i, per tant, en pista ràpida.

Jugada a Melbourne entre el 28 de novembre i l’1 de desembre, la final de la Davis va ser per a l’equip australià. En la jornada inicial Carles Moyà es va imposar a Mark Philippousis, però Ferrero va perdre davant Lleyton Hewitt. El partit de dobles va ser un passeig dels australians i en el primer partit de la darrera jornada Philippousis va guanyar Juan Carlos Ferrero en 5 sets (7-5, 6-3, 1-6, 2-6 i 6-0) i 3 hores i 12 minuts. Aquesta derrota de Ferrero va motivar que l’organització no estimés oportú jugar l’últim matx entre Lleyton Hewitt i Carles Moyà, en haver quedat ja tot decidit.

Per a Moyà el millor moment de la temporada va ser, probablement, la victòria que va assolir el 27 d’abril a la final del Trofeu Comte de Godó davant el rus Marat Safin per 6-7, 6-2-6-2, 3-0. Moyà, soci del Reial Club de Tenis (RCT) de Barcelona, va declarar aquell dia que la victòria tenia un significat especial per a ell, en haver guanyat al club on s’havia format. Poc abans d’aquesta final, la tenista retirada Arantxa Sánchez Vicario va rebre l’homenatge del RCT Barcelona i del Trofeu Comte de Godó emmig de l’ovació del públic.