Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Roger Federer besa el trofeu de Wimbledon després d'una còmoda victòria sobre Andy Roddick a la final

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Tennis (309)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Amélie Mauresmo (4)
Andre Agassi (26)
Andy Roddick (14)
David Nalbandián (5)
Emilio Sánchez (7)
Gilles Muller (2)
Guillermo Coria (8)
Ivan Ljubicic (2)
Jordi Arrese (10)
Juan Bautista Avendaño (6)
Juan Carlos Ferrero (31)
Justine Henin-Hardenne (8)
Kim Clijsters (12)
Lindsay Davenport (13)
Lleyton Hewitt (21)
Marat Safin (7)
Maria Xarapova (6)
Mariano Puerta (3)
Mary Pierce (8)
Mats Wilander (3)
Pedro Muñoz Asenjo (2)
Rafael Nadal (87)
Roger Federer (43)
Serena Williams (18)
Tomàs Robredo (15)
Venus Williams (17)
Entitats Entitats
All England Club (2)
Associació de Tennistes Professionals (44)
Copa Davis (52)
Copa Màsters de Tennis (9)
Federació Espanyola de Tennis (7)
Master de Miami de Tennis (7)
Master Series de Madrid de Tennis (6)
Master Series de Montecarlo de Tennis (14)
Master Series del Canadà (2)
Open de Tennis dels Estats Units (50)
Open d`Austràlia de Tennis (46)
Roland Garros (71)
The Championships, Wimbledon (58)
Torneig de Mèxic de Tennis (1)
Torneig de Roma de Tennis (12)
Torneig del Brasil de Tennis (2)
Torneig d`Auckland de Tennis (3)
Trofeu Comte de Godó (37)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Hostalric (1)
Manacor (Illes Balears) (12)
Ontinyent (València) (3)
València (Comunitat Valenciana) (280)
44 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Federer Invencible, Nadal gairebé
Tennis
El 2005, el panorama tennístic masculí mundial va tenir dos clars protagonistes: el suís Roger Federer, que va mantenir el número 1 al rànquing de l’ATP durant tot l’any, i el manacorí Rafael Nadal, que va acabar la temporada com a número 2. Després d’acabar la temporada 2004 en el lloc 51 de l’ATP, i baixar fins al número 56 al gener en caure en primera ronda al torneig d’Auckland, Nadal va començar una ascensió meteòrica que el va portar a guanyar 11 tornejos, inclosos un Grand Slam i quatre Masters Series, amb un balanç de 79 victòries i només deu derrotes.

Després del torneig d’Auckland, va arribar el primer Grand Slam de la temporada, l’Open d´Austràlia, on Nadal va perdre als vuitens de final davant el local Lleyton Hewitt per 5-7, 6-3, 6-1, 6-7 (2) i 2-6. Precisament, Hewitt, va acabar el torneig en segon lloc després de perdre la final contra el rus resident a València Marat Safin, per 1-6, 6-3, 6-4, 6-4. En semifinals, Safin va guanyar Federer, que en tota la temporada només va cedir quatre partits.

Després de l’Open d’Austràlia, Nadal va guanyar dos tornejos a Brasil i Mèxic i va arribar a la final del Master Series de Miami, on va caure davant Federer en un partit molt ajustat, disputat a cinc sets. A mitjans d’abril, Nadal va vèncer l’argentí Guillermo Coria en la final del torneig de Montecarlo, i es va endur així el primer Master Series de la seva carrera, cosa que li va servir també per col·locar-se en el quart lloc del món. Quinze dies més tard, el de Manacor va guanyar el Torneig Comte de Godó en una final trepidant davant del tennista d’Ontinyent Juan Carlos Ferrero, que va acabar 6-1, 7-6, 6-3. Nadal va assegurar haver complert un dels somnis de la seva vida, però la seva projecció no acabava aquí.

El següent torneig que va disputar, el Master Series de Roma, el va tornar a guanyar, altre cop contra Coria, en un xoc que es va decidir al tie break del cinquè set. En aquest moment de la temporada, Nadal ja ocupava el segon lloc del rànquing de l’ATP i estava a punt d’afrontar el seu gran repte personal: el segon Grand Slam de la temporada, Roland Garros. Des del primer partit, Nadal es va mostrar molt concentrat i no va cedir ni un sol set fins a la quarta ronda. A la semifinal, contra Federer, Nadal va cedir el segon set del torneig però, es va imposar amb claredat al suís per 6-3, 4-6, 6-4 i 6-3. A la final, Nadal es va enfrontar a l’argentí Mariano Puerta, i el va guanyar en un partit molt intens per 6-7 (6), 6-3, 6-1, 7-5. D’aquesta manera, i amb dinou anys acabats de fer, Nadal es convertia en el segon jugador del món, després del suec Mats Wilander, en guanyar a París l’any del seu debut en el torneig.

Nadal va arribar molt cansat al següent Grand Slam, Wimbledon, i sense haver tingut gaire temps per adaptar-se a la gespa, i va caure a la segona ronda contra el luxemburguès Gilles Muller, número 69 del món. El vencedor del torneig va ser Federer que a la final es va imposar per tres sets a zero al nord-americà Andy Roddick en menys de dues hores. Així, Federer aconseguia la seva tercera victòria consecutiva a l’All England Club i deixava clar que la seva superioritat era del tot inqüestionable fora de la terra batuda. Federer encara demostraria un cop més la seva condició d’“invencible” en guanyar el veterà Andre Agassi, de 35 anys, a la final del US Open, l’últim Grand Slam de la temporada, per 6-3, 2-6, 7-6, 6-1. Cal destacar que el tennista d’Hostalric, Tomy Robredo, va aconseguir arribar fins als vuitens de final del torneig.

Després de Wimbledon, Rafa Nadal va guanyar dos tornejos menors i el Master Series de Canadà, a Montreal, on es va imposar a la final a Agassi per 6-3, 4-6, 6-2. Nadal també es va imposar en el Master Series de Madrid, el seu onzè títol de la temporada, contra el croat Ivan Ljubicic. Al final de la temporada, com cada any, es va celebrar el Master Series Cup, i, tot i haver fet les millors temporades del circuit, ni Nadal ni Federer es van poder imposar en el torneig que enfronta els deu millors jugadors del rànquing. De fet, Nadal no va poder ni tan sols disputar un partit, ja que es va haver de retirar després de ressentir-se d’una antiga lesió al turmell. Per la seva banda, Federer va arribar a la final del torneig però es va veure superat per l’argentí David Nalbandián, en un partit disputadíssim, per 7-6 (4), 7-6 (11), 2-6, 1-6, 6-7 (3).

Fora de l’ATP, a la Copa Davis, Espanya va viure un dels seus pitjors anys, tant a nivell esportiu com tècnic. El nomenament de Pedro Muñoz Asenjo com a president de la Real Federación Española de Tenis va forçar la sortida dels capitans de l’equip de Copa Davis, Jordi Arrese i Juan Avendaño. Aquest era l’últim vestigi de l’equip de capitans que havia donat a Espanya els seus dos trofeus de Davis, els anys 2000 i 2004. Tal com volia Muñoz, el càrrec de capità passava a ser per a un sola persona, concretament l’extennista Emilio Sánchez-Vicario. Després d’aquests canvis, l’equip de Copa Davis no va funcionar en tot l’any i es va haver de jugar contra Itàlia la permanència en el grup Mundial de la Competició. Finalment, Espanya va guanyar l’eliminatòria per 3-2 i es va mantenir un any més al grup preferent de la competició. La Copa Davis del 2005 se la va adjudicar Croàcia, que va vèncer Eslovàquia per 3-2, i va aconseguir el primer trofeu de la seva història.

En l’àmbit femení, la temporada no va tenir una dominadora clara però el rànquing va seguir encapçalat per les mateixes tennistes que el 2004: les nord-americanes Linsdey Davenport, Venus i Serena Williams, les franceses Amelie Mauresmo i Mary Pierce, les belgues Kim Clijsters i Justin Henin-Hardenne, i les tennistes de l’escola russa, especialment Maria Xarapova. Davenport va acabar la temporada en el primer lloc del rànquing després de ser finalista a l’Open d’Austràlia i a Wimbledon. A Austràlia, Davenport va perdre la final davant la seva compatriota Serena Williams, la qual va caure a Wimbledon davant la seva germana, Venus. A París, la vencedora va ser la belga Henin, mentre que a Nova York, la guanyadora va ser Clijsters que va aconseguir el seu primer títol de Grand Slam davant la francesa Mary Pierce, després de perdre quatre finals. Al Master Series Cup, Pierce va perdre la final contra Mauresmo.