Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El camí cap el títol

L'equip espanyol celebra a la pista la conquesta de la Davis

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Tennis (309)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Agustí Pujol (2)
Albert Costa (30)
Àlex Corretja (43)
Andre Agassi (26)
Anna Kurnikova (3)
Antonio Martínez Cascales (1)
Arantxa Sánchez Vicario (43)
Carles Moyà (53)
Conchita Martínez (21)
Denisa Chladkova (1)
Evgueni Kafelnikov (7)
Félix Mantilla (9)
Francisco Clavet (1)
Gustavo Kuerten (11)
Jennifer Marie Capriati (6)
Joan Balcells (8)
John McEnroe (2)
Jordi Arrese (10)
Jordi Vilaró (3)
Josep Perlas (5)
Juan Bautista Avendaño (6)
Juan Carlos Ferrero (31)
Kveta Hrdlickova (1)
Lindsay Davenport (13)
Lleyton Hewitt (21)
Magnus Norman (3)
Manuel Santana (7)
Marat Safin (7)
Mark Woodforde (1)
Martina Hingis (22)
Mary Pierce (8)
Monica Seles (18)
Patrick Rafter (8)
Pete Sampras (35)
Roy Emerson (2)
Sandon Stolle (1)
Serena Williams (18)
Sergi Bruguera (24)
Venus Williams (17)
Xavier Duarte (3)
Entitats Entitats
Associació de Tennistes Professionals (44)
Copa Davis (52)
Copa Federació de Tennis Femení (7)
Federació Espanyola de Tennis (7)
Jocs Olimpics Sydney (43)
Open de Tennis dels Estats Units (50)
Open d`Austràlia de Tennis (46)
Palau Sant Jordi de Barcelona (48)
Roland Garros (71)
The Championships, Wimbledon (58)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
96 lectures d'aquest article
85 impressions d'aquest article
La primera Copa Davis espanyola
Tennis
El 10 de desembre del 2000 Juan Carlos Ferrero va derrotar l'australià Lleyton Hewitt per 6-2, 7-6, 4-6 i 6-4 en un intensíssim partit jugat al Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb aquesta victòria el tennista d'Ontinyent aconseguia el punt que donava la victòria a Espanya en la final de la Copa Davis que l’enfrontava a Austràlia. El triomf espanyol arrencava de l'any anterior, quan s'havia substituït el capità Manolo Santana per un equip de quatre tècnics, entrenadors de diferents jugadors de primera línia. El grup, conegut com el G-4, estava format per Xavier Duarte, entrenador d'Àlex Corretja, Josep Perlas, entrenador d'Albert Costa i Carles Moyà, Jordi Vilaró, entrenador de Fèlix Mantilla, i Juan Bautista Avendaño, director tècnic del CAR de Sant Cugat.

Espanya va tenir la sort de cara ja que en totes les eliminatòries li va tocar jugar a casa i va derrotat successivament Itàlia per 4 a 1 a Múrcia, Rússia per 4 a 1 a Màlaga i Estats Units per 5 a 0 a Santander. L'equip tècnic va prendre decisions que havien estat polèmiques en cada una de les eliminatòries. En la primera, contra Itàlia, havien descartat Juan Carlos Ferrero, la revelació de l'any, i van optar per Pato Clavet. Contra Rússia el descartat va ser Àlex Corretja i van optar per Albert Costa per jugar el punt decisiu amb Evgeni Kafelnikov. Un altre de les decisions va ser la de mantenir durant tot el campionat el doble format per Àlex Corretja i Joan Balcells, que havia estat un desconegut fins que va debutar a l'equip el 1999 en l'eliminatòria contra Nova Zelanda per mantenir la categoria. Aquest doble va ser decisiu ja que va guanyar tots els partits. Tant decisiu que de cara a la final contra els australians es va decidir que Balcells formés part de l’equip i en va quedar fora un jugador tan carismàtic com el mallorquí Carles Moyà.

Aquesta era la tercera vegada que Espanya arribava a la final, desprès de les que havia perdut, també contra Austràlia, els anys 1965 i 1967. Per acollir la final de la Copa Davis es va condicionar el Palau Sant Jordi construint-hi expressament una pista de terra batuda, la superfície que mès s'adaptava a les característiques dels tennistes espanyols. El joc d’estratègia es va mantenir també a l’hora de decidir els jugadors de la final. Es va decidir reservar Àlex Corretja i fer jugar els individuals del primer dia a Albert Costa contra Lleyton Hewitt i a Juan Carlos Ferrero contra Patrick Rafter. Hewitt va superar Costa 6-3, 1-6, 6-2, 4-6, 4-6 mentre que Ferrero va guanyar Rafter per 6-7, 7-6, 6-2 i 3-1. L’endemà, amb el marcador empatat a una victòria, Àlex Corretja i Joan Balcells s'enfrontaven a Mark Woodforde i Sandon Stolle, teòricament superiors, però els van derrotar per un triple 6-4 i van deixar el marcador després de la segona jornada amb avantatge de l’equip espanyol. El tercer dia de competició, la victòria de Ferrero sobre Hewitt en el primer partit va donar la victòria a l'equip espanyol i va fer innecessària la prevista participació de Corretja per disputar el darrer partit.

Això va fer que l’heroi de la final fos, sense cap mena de dubte, en Juan Carlos Ferrero, que al seus 20 anys s’havia convertit en l’home clau de la victòria de l’equip espanyol. Iniciat en el tennis des dels 10 anys en ingressar a l’escola que tenia Antonio Martínez Cascales a la població de Villena, a trenta quilòmetres d’Ontinyent, on Ferrero pensava continuar entrenant després de la victòria assolida a la Davis.

D’aquesta manera, amb un equip format per tres catalans i un valencià, Espanya es convertia, a Barcelona, en la novena selecció que guanyava la Copa Davis. Fora del terreny esportiu va haver-hi alguna polèmica per la forma com s’havien adjudicat les entrades, gairebé totes reservades per a invitats, i per l’escassa presència de la llengua catalana, la dels quatre jugadors de l’equip espanyol, en la final. També va ser polèmic el comportament del públic que en el seu afany per animar els jugadors de casa es va guanyar les amonestacions arbitrals i les crítiques dels australianes; uns australians poc habituats a perdre una final de la Davis, ja que havien guanyat el trofeu en 27 de les 101 ocasions en que s’havia disputat.

Malgrat l'èxit, a final de temporada s'anunciava la dissolució de l'anomenat grup dels G-4. Es preveia continuar amb una formula similar, eliminant la figura del capità únic, i posant un director assessorat per un petit grup de tècnics que treballaven amb tennistes. Al final es va encarregar a Juan Bautista Avendaño la formació del nou equip tècnic. Finalment, el 28 de desembre, el president de la Federació Espanyola de Tennis i candidat a la reelecció, Agustí Pujol, va presentar oficialment el nou equip tècnic de la Copa Davis per a l’any 2001. El medallista de plata a Barcelona’92, Jordi Arrese, havia d’integrar-se a un equip del que també formarien part Juan Bautista Avendaño i Josep Perlas, tots dos ja presents la temporada passada.

La victòria en la Copa Davis tancava també una temporada molt positiva per Àlex Corretja, desprès què l'any 1999 havia estat el pitjor de la seva carrera. A mes de la Davis, en el 2000 Corretja va guanyar cinc títols de l'ATP, a Indian Wells, Gstaad, Kitzbuhel, Washington i Toulouse. També havia guanyat la medalla de bronze en els dobles als Jocs Olímpics de Sydney fent parella amb Albert Costa. La seva bona temporada el va portar fins el setè lloc de la classificació de l'ATP i la possibilitat de tornar a participar en el Masters, torneig que ja havia guanyat dos anys abans. Corretja va arrodonir la seva temporada amb victòries en el Campionat d'Espanya i en el Masters espanyol.

En el Masters, Corretja competia amb Marat Safin, Evgeni Kafelnikov, Gustavo Kuerten, Pete Sampras, André Agassi, Magnus Norman i Lleyton Hewitt. Safin, de 20 anys, que arribava com el número 1 mes jove des de John McEnroe, va derrotar Corretja en el primer partit. Desprès el català va perdre amb Pete Sampras per 7-6 i 7-5 i va quedar eliminat malgrat guanyar el tercer partit contra l'australià Lleyton Hewitt per 3-6, 7-6 i 6-3. Al final, el títol va ser pel brasiler Gustavo Kuerten, que va superar a la final el nord-americà Andre Agassi per 6-4, 6-4, 6-4. Amb aquesta victòria Kuerten aconseguia, a mes, arribar al número 1 del rànking de l'ATP i arrodonia una gran temporada. El brasiler es convertia en l'onzè jugador que acabava la temporada com a número 1 des de que l'ATP havia creat la classificació el 1973.

El Masters femení el va guanyar la suïssa Martina Hingis, que es va imposar a la final a la nord-americana Monica Seles per 6-7, 6-4 i 6-4. La suïssa, que ja havia guanyat el torneig el 1998, també va aconseguir el títol en dobles, fent parella amb la russa Anna Kurnikova, per segon any consecutiu. En aquest torneig va destacar les absències de les germanes Serena i Venus Williams. D'altra banda Estats Units, amb Lindsay Davenport, Jennifer Capriati i Monica Seles, va guanyar la copa Federació desprès de derrotar per 5 a 0 a l´equip espanyol, format per Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez. Les espanyoles van superar a semifinals a la República Txeca Kveta Hrdlickova i Denisa Chladkova.

En els tornejos de Grand Slam el nord-americà Andre Agassi va guanyar l'Open d'Austràlia, derrotant a la final el rus Evgeni Kafelnikov per 3-6, 6-3, 6-2 i 6-4. Aquest era el sisè títol de Gran Slam que guanyava a la seva carrera, i la segona vegada que guanyava aquest torneig. Agassi, amb prop de 30 anys, completava així una remuntada des de que només dos anys abans havia baixat fins el lloc 141. Per la seva banda la nord-americana Lindsay Davenport va superar Martina Hingis per 6-1 i 7-5.

A Roland Garros la victòria va ser pel brasiler Gustavo Kuerten, que va superar a la final el suec Magnus Norman per 6-2, 6-3, 2-6 i 7-6. El brasiler ja havia guanyat aquest torneig el 1997, en aquella ocasió contra Sergi Bruguera. En aquest torneig va destacar l'actuació de Juan Carlos Ferrero, que va perdre a semifinals contra el guanyador, Kuerten, en un partit a cinc sets. En categoria femenina Conchita Martínez va perdre a la final per 6-2 i 7-5 contra la francesa Mary Pierce. Aquesta era la primera vegada que la tennista de Monsó arribava a la final d'aquest torneig després d'onze participacions. Per la seva banda, la francesa feia doblet en guanyar també els dobles fent parella amb la suïssa Martina Hingis.

A Wimbledon es va produir la victòria històrica del nord-americà Pete Sampras, que va derrotar a la final l'australià Patrick Rafter per 6-7, 7-6, 6-4 i 6-2. Aquest era la setena vegada que guanyava a Wimbledon i la tretzena vegada que Sampras guanyava un torneig del Gran Slam, amb el què superava l'anterior récord absolut de dotze títols que compartia amb Roy Emerson. En categoria femenina va guanyar la nord-americana Venus Williams, desprès de derrotar a la seva germana Serena a semifinals, derrotant Lindsay Davenport per 6-3 i 7-6.

A l'Open d'Estats Units s'enfrontaven a la final el rus Marat Safin i el nord-americà Pete Sampras, en un partit en que Safin es va imposar a Sampras per 6-4, 6-3 i 6-3. En categoria femenina es va repetir la final de Wimbledon i Venus Williams va tornar a guanyar la seva compatriota Lindsay Davenport per 6-4 i 7-5 en un torneig en el què la seva germana Serena havia estat campiona l'any anterior.