Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
<em>Abertzales</em> encaputxats arrosseguen tanques metàl·liques per un carrer de Baiona.

Ibarretxe, en un moment del debat al Parlament basc, durant les dues mocions de censura.

La manifestació de Barcelona després de l'assassinat d'Ernest Lluch va ser un clam a favor del diàleg.

La sentència del

Zapatero i Arenas es feliciten pel pacte antiterrorista davant d'Aznar i Mayor Oreja.

Articles dependents
Ernest Lluch
Cop als GRAPO
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Cas GAL (79)
Terrorisme basc (502)
Personatges Personatges
Ángel Vaquero (4)
Antonio Muñoz Cariñanos (2)
Armando Medina (1)
Aurora Intxausti (2)
Carlos Herrera (4)
Enrique Dorado (5)
Enrique Rodríguez Galindo (17)
Ernest Lluch Martín (25)
Felipe Bayo (8)
Felipe González (226)
Fernando Buesa (5)
Francisco Casanova (2)
Francisco Cano Consuegra (6)
Harriet Iragi Gurruchaga (3)
Ignacio Garcia Arregui (5)
Igor Solana Matarrán (2)
Iñaki Beaumont (1)
Irene Fernández Pereda (2)
Jaime Mayor Oreja (90)
Jesús García García (1)
Jesús Escudero (1)
Jesús María Pedrosa Urkiza (3)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
Jorge Argote (3)
Jorge Díez (2)
José Asenjo (2)
José Atarés (2)
José Ángel de Jesús Encinas (2)
José Antonio Lasa (5)
José Francisco Querol Lombardero (3)
José Ignacio Zabala (7)
José Luis López de la Calle (4)
José Luis Ruiz Casado (4)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Korta (3)
José María Martín Carpena (4)
José María Aznar (620)
José Ramón Rekalde (1)
Juan Alberto Perote (11)
Juan Carlos Iglesias (1)
Juan Francisco Palomo (2)
Juan José Ibarretxe (195)
Juan María Jáuregui (2)
Juan Miguel Gervilla (3)
Julen Elgorriaga (8)
Luis Roldán (47)
Luis Portero García (2)
Manuel Indiano Azaustre (4)
Máximo Casado (3)
Patxi Rementeria (2)
Pedro Antonio Blanco (1)
Rafael Vera (38)
Xabier Arzalluz (60)
Entitats Entitats
Audiència Nacional (322)
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Convergència i Unió (1824)
Ekin (11)
El Mundo (40)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Euskal Herritarrok (92)
Eusko Alkartasuna (167)
Herri Batasuna (107)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Izquierda Unida (222)
Museu Chillida - Leku (4)
Parlament d`Euskadi (39)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular d'Euskadi (28)
Tribunal Superior de Justícia de Granada (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àlaba (18)
Biscaia (8)
Guipúscoa (18)
Barcelona (3483)
Sant Adrià de Besòs (17)
Terrassa (48)
Alacant (Comunitat Valenciana) (40)
Andoain (Guipúscoa) (4)
Baiona (França) (13)
Bilbao (Biscaia) (77)
Durango (Biscaia) (4)
Granada (9)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Màlaga (Andalusia) (17)
Nanclares de la Oca (Araba) (3)
Pamplona / Iruña (Navarra) (27)
Sallent de Gàllego (Osca) (1)
Sant Sebastià / Donosti (País Basc) (70)
Saragossa (27)
Sevilla (Andalusia) (37)
Tolosa (Guipúscoa) (9)
Zumaia (Guipúscoa) (2)
Zumarraga (Guipúscoa) (2)
116 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
ETA posa fi a la treva i assassina 23 persones
Terrorisme
El 21 de gener del 2000, ETA va fer efectiva la ruptura de la treva -que formalment havia donat per acabada el 3 de desembre del 1999- amb l’assassinat a Madrid del tinent coronel de l’exèrcit Pedro Antonio Blanco, per mitjà d’un cotxe bomba. Va ser l’inici d’una fortíssima escalada de violència dirigida cap a múltiples fronts: militars, polítics, periodistes, policies, membres de la judicatura i del ministeri fiscal, funcionaris de presons i empresaris. Les accions d’ETA es van repartir també geogràficament i van tenir una especial virulència, a més del País Basc, a Catalunya, Madrid i Andalusia. En total, es van produir 23 víctimes mortals i diversos intents frustrats d’assassinat. El 2000 es va convertir, doncs, en l’any més sagnant de la història d’ETA des del 1992, quan es van registrar 26 morts.

Xifres a banda, l’ETA del 2.000 era una nova ETA. Després de més d’un any d’alto el foc que va donar pas a la participació política d’Herri Batasuna (HB) a les institucions basques i a l’impuls del pacte nacionalista de Lizarra, firmat el setembre del 1998, ETA havia decidit tornar al vell camí de la violència i, pel que semblava, ho havia fet amb fortes discrepàncies internes que havien dut als sectors menys polítics a fer-se amb el control de l’organització i a imposar una estratègia de confrontació generalitzada. HB i Euskal Herritarrok (EH), la nova plataforma política abertzale que havia assumit el protagonisme durant la treva, es van veure desbordades pel canvi d’estratègia d’ETA i, un cop més, van subordinar la seva política a les decisions dels violents i es van negar a condemnar i, fins i tot, a distanciar-se de les accions del que ells anomenaven “l’organització armada”.

En aquest nou escenari, era evident que el pacte de totes les forces nacionalistes basques -Partit Nacionalista Basc (PNB), Eusko Alkartasuna (EA) i EH- al Parlament de Vitòria, a les Diputacions Forals de Guipúscoa i Biscaia i a molts ajuntaments no era sostenible. Des del moment que ETA havia anunciat la seva voluntat d’abandonar la treva, hi havia hagut esforços desesperats de PNB i EA per evitar que tornessin a les armes. Aquests esforços es van mantenir els últims dies del 1999 i els primers del 2000 quan les accions d’ETA encara no havien causat cap víctima, però el 21 de gener, amb el primer mort, tot va canviar.

PNB i EA van optar per “congelar” l’acord i finalment el van donar per mort i enterrat davant la sistemàtica negativa d’HB a distanciar-se d’ETA. Durant aquest mateix període, el nacionalisme basc democràtic va patir també una forta pressió per part de la cúpula etarra, que el feia responsable de la ruptura de la treva per haver-se apartat de l’estratègia sobiranista que propugnava Lizarra. ETA va arribar, fins i tot, a donar la raó al ministre de l’Interior Jaime Mayor Oreja assegurant que la treva era una trampa i va fer públics uns documents secrets suposadament signats abans de la treva entre ETA, PNB i EA pel qual es comprometien a portar l’acord sobiranista fins a les últimes conseqüències. Els nacionalistes, però, es van defensar al·legant que finalment se’ls va retornar el document perquè ETA es va negar a assumir tot un seguit de clàusules que afectaven als drets humans.

A mesura que avançava l’any i seguien els atemptats mortals, la ruptura del front nacionalista es va anar consolidant tant als ajuntaments com al Parlament de Vitòria fins que el mes de setembre EH va decidir abandonar el Parlament Basc i renunciar definitivament a fer política a les institucions, subordinant un cop més tota la seva estratègia a ETA. El lehendakari Juan José Ibarretxe va quedar en minoria i governava només amb el suport del PNB i EA. Populars i socialistes van iniciar una forta ofensiva amb l’objectiu de forçar el lehendakari a convocar eleccions anticipades. Ibarretxe es va resistir durant tot l’any malgrat la paràlisi que va patir el Parlament basc i el fet d’haver-se d’enfrontar a dues mocions de censura presentades pel PP i el PSE a mitjans d‘octubre. Tot i no prosperar, sí van evidenciar la debilitat de l’executiu basc. Fins i tot van sorgir veus crítiques dins del PNB contra la postura de l’executiva, encapçalada per Xabier Arzalluz, de mantenir viva l’estratègia sobiranista tot i rebutjar els mètodes violents.

Enmig d’aquesta crisi, ETA demostrava disposar de la infraestructura suficient per seguir matant. El perfil dels seus activistes, però, havia canviat. Es tractava de gent molt més jove i força violenta -la majoria havien crescut en democràcia- procedents de la kale borroka. Després de l’assassinat de Pedro Antonio Blanco, que va treure un milió de madrilenys al carrer per exigir el final del terror, ETA va tornar a actuar el 22 de febrer matant el portaveu socialista al Parlament de Vitòria, Fernando Buesa. L’atemptat amb cotxe bomba també va causar la mort del seu escorta, l’ertzaina Jorge Díez. L’objectiu dels etarres era doble: capitalitzar el debat de la campanya de les eleccions generals que començava tres dies més tard, i a les quals EH havia decidit no presentar-se seguint les consignes d’ETA, i aturar qualsevol intent d’apropament entre el PSE i els nacionalistes bascos. Els socialistes eren els únics que podien treure Ibarretxe de la delicada situació que travessava ja que havien governat junts amb anterioritat i mai van trencar els ponts de diàleg tot i l’existència del pacte de Lizarra. En aquest sentit, la figura de Buesa, antic vice-lehendakari en governs de coalició entre nacionalistes i socialistes era prou significativa.

L’amenaça contra els socialistes es mantindria en successius atemptats. El 29 de juliol, ETA va matar a trets en un bar de Tolosa (Guipúscoa) a l’exgovernador civil socialista Juan María Jáuregui. l’ex-alt càrrec socialista, partidari del diàleg per acabar amb el terror, vivia a l’estranger perquè se sentia amenaçat. En el moment del crim es trobava passant unes vacances amb la família. Es dóna la circumstància que el mes de gener anterior, Jáuregui havia estat uns dels testimonis de l’acusació contra el general Enrique Rodríguez Galindo i els seus homes de la caserna d’Intxaurrondo en el cas Lasa i Zabala. L’exgovernador civil va expressar la seva convicció que el general va dirigir l’operació contra els dos membres d’ETA.

L’última víctima socialista va ser l’exministre de Sanitat i fundador del PSC, Ernest Lluch. La nit del 21 de novembre, el polític català va ser assassinat al garatge de casa seva. Posteriorment, els etarres van fer esclatar un cotxe bomba prop del Camp Nou que no va causar danys. El 14 de setembre, dos mesos abans de la mort de Lluch, ETA havia disparat contra un exconseller socialista de Justícia del govern basc, José Ramón Rekalde. Tot i rebre un tret a la cara, el polític va poder salvar la vida. Més sort va tenir encara el dirigent socialista andalús José Asenjo, ja que el 19 de juliol va sortir il·lès d’un intent d’atemptat. La bomba lapa que els terroristes havien col·locat als baixos del seu cotxe es va despendre i el polític se’n va poder adonar.

El món de la premsa també va ser un objectiu prioritari de l’acció d’ETA. Al mes de març, el periodista de Ràdio Nacional d’Espanya, Carlos Herrera, rebia a Sevilla un paquet bomba que va poder ser interceptat. El tercer atemptat mortal de l’any, el 7 de maig, va acabar amb la vida del columnista del diari “El Mundo” i membre fundador del Fòrum d’Ermua, Juan Luis López de Lacalle. El periodista va ser mort a trets a la porta de casa seva, a Andoain (Guipúscoa). El 10 de novembre, ETA ho tornava a intentar col·locant un potent artefacte explosiu a Sant Sebastià, a la porta del domicili dels periodistes Aurora Intxausti, de “El País”, i Juan Francisco Palomo, d’Antena 3. El matrimoni i el seu fill no van patir les conseqüències de l’acció perquè la bomba va fallar.

Juntament amb la mort de López de Lacalle, un altre dels atemptats que més van convulsionar tots els sectors polítics i socials del País Basc va ser l’assassinat, el dia 6 d’agost, del president de la patronal guipuscoana Adegi, José María Korta. ETA va col·locar un cotxe bomba al costat mateix de la seva fàbrica de Zumaia. L’artefacte va explosionar al pas de l’empresari, que va morir a l’instant. Korta tenia forts vincles amb el PNB i l’unia una estreta relació amb el lehendakari Ibarretxe. Aquest atemptat mortal contra el dirigent empresarial va anar acompanyada d’una nova onada de cartes amenaçadores per les quals se’ls exigia l’impost revolucionari a l’empresariat del País Basc i Navarra i de diversos atemptats contra els seus interessos. Al setembre, ETA va colpejar novament la família Korta cremant una discoteca d’un germà del mort i un dies més tard destrossava una fàbrica d’Àlaba propietat d’un militant del PNB.

Els mesos de juliol i agost van ser especialment sagnants. A més de les morts de Jáuregi i Korta i del regidor del PP a Màlaga José María Martín Carpena, ETA es va acarnissar amb dos dels seus objectius tradicionals: els militars i els guàrdia civils. El 9 d’agost, ETA tornava amb el tir al clatell per matar el subtinent de l’exèrcit Francisco Casanova, destinat prop de Pamplona. El dia 20 del mateix mes, un potent artefacte adossat al seu vehicle causava la mort de dos agents de la Guàrdia Civil de Sallent de Gàllego (Osca): Irene Fernández i José Ángel de Jesús. La crònica negra del mes d’agost la tancava el regidor independent a les llistes del PP de Zumàrraga (Guipúscoa), Manuel Indiano, també assassinat a trets.

De fet, un dels col·lectius més castigats durant el 2000 va ser el dels regidors del PP, amb un total de cinc víctimes mortals, dues d‘elles a Catalunya. L’escalada es va iniciar el 4 de juny amb l’assassinat del regidor de Durango (Biscaia), Jesús María Pedrosa, afiliat al sindicat nacionalista ELA. El 15 de juliol, la mort de José María Martín Carpena i un conjunt d’atemptats frustrats evidenciaven un altre fet important: ETA havia reconstituït el comando Andalusia. La prova de foc va arribar el mes d’octubre. El dia 9, van matar a trets el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Granada, Luis Portero, davant mateix del seu domicili. Uns dies més tard, el 15 d‘octubre, van irrompre a la consulta del metge militar Antonio Muñoz Cariñanos i van acabar amb la seva vida. Aquest últim crim va portar a la detenció dels dos membres del comando, Harriet Iragi i Jon Igor Solana. La policia va aconseguir encercar-los després d’una persecució pels carrers de Sevilla.

El 22 d’octubre, una setmana més tard de l’assassinat del metge militar i la detenció del comando Andalusia, ETA va tornar a actuar a Euskadi col·locant una bomba lapa al vehicle del funcionari de presons Máximo Casado, de 44 anys. Afiliat a Comissions Obreres, el funcionari estava destinat al centre penitenciari de Nanclares de la Oca (Àlaba). L’artefacte va esclatar quan Casado va posar en marxa el cotxe per anar a treballar. Amb aquesta acció, ETA responia a la manifestació que el dia abans havia reunit més de cent mil persones a Bilbao per demanar la pau. El lehendakari Ibarretxe havia convocat la manifestació enmig d’una forta polèmica per la divisió entre els partits nacionalistes bascos i els partits estatals, que en més d’una ocasió s’havien manifestat per separat davant un mateix fet. Els socialistes bascos finalment van optar per unir-se a la convocatòria del lehendakari, mentre que el PP va rebutjar-ho titllant l’acte “d’electoralista”.

Un altre dels punts calents de les accions d’ETA va ser Madrid. La ofensiva va començar el mes de juliol amb la col·locació d’un potent artefacte explosiu a la plaça Callao, en ple centre comercial de la ciutat. El cotxe bomba va esclatar a les 6.30 hores, pocs minuts després que ETA avisés de la seva col•locació. L’hora que es va produir l’atemptat va evitar una massacre, tot i que la policia no descartava que es tractés d’un cotxe trampa per enxampar els agents que van desplaçar-se al lloc per desactivar l’artefacte. Finalment, l’ona expansiva va causar una desena de ferits lleus. Un mes més tard, a l’agost, el mateix dia que van matar Korta, ETA va fer esclatar un altre cotxe bomba a un barri situat al nord-est de Madrid. En aquesta ocasió també van resultar ferides una desena de persones.

Però l’atemptat més greu enregistrat a Madrid i el més sagnant d’ETA del 2000, es va produir el 31 d‘octubre. L’objectiu era el magistrat togat del Tribunal Suprem José Francisco Querol Lombardero, de 69 anys. El cotxe bomba va esclatar al pas del vehicle blindant del jutge i va matar també el seu xofer, Armando Medina, de 52 anys, i l’escorta, l’agent de policia Jesús Escudero, de 53. L’atemptat va causar també més de 60 ferits. Els serveis d’urgència fins i tot van haver d’instal·lar un improvisat hospital de campanya en el lloc dels fets per atendre les nombroses víctimes. L’atemptat s’havia produït en una populosa barriada de Madrid just a l’hora d’entrada a les escoles. L’explosió també va enxampar de ple un autobús municipal. Els seus passatgers van aconseguir fugir enmig de les flames. El conductor, Jesús Sánchez, de 35 anys, va patir ferides molt greus que li van causar la mort nou dies més tard.

L’altre important focus d’atenció de l’ofensiva d’ETA va ser Catalunya on, de setembre a desembre, va cometre cinc atemptats i va causar quatre víctimes mortals. El primer es va enregistrar el 21 de setembre quan va ser assassinat d’un tret al clatell el regidor del PP a Sant Adrià del Besòs, José Luis Ruiz Casado. La mort del regidor va coincidir amb una visita de José María Aznar a Catalunya. El següent atemptat, enregistrat la matinada del 2 de novembre a Barcelona, també va coincidir amb la presència l’endemà del president del govern espanyol. En aquesta ocasió, ETA va fer esclatar un cotxe bomba als jardins Clara Campoamor de Barcelona, prop de la Diagonal, que van causar ferides lleus a un guàrdia urbà i un vigilant jurat.

Però l’acció que va causar més commoció a Catalunya va ser l’assassinat, la nit del 21 de novembre, del professor universitari i exministre de Sanitat Ernest Lluch que va ser trobat mort al pàrquing de casa seva on els pistolers l’esperaven que tornés de donar classes i li van disparar quan van sortir del vehicle. La resposta ciutadana va ser contundent: un milió de persones va sortir al carrer per exigir la pau i, sobre tot, per demanar diàleg entre els partits en un moment que es vivia una forta divisió política i social al País Basc.

I és que un mes abans de l’assassinat de Lluch, Juan José Ibarretxe s’havia enfrontat a dues mocions de censura presentades pel PP basc i pel PSE. Des de feia molt de temps, el Partit Popular i, especialment, el govern espanyol exigien amb insistència la convocatòria anticipada d’eleccions i es negaven a mantenir cap mena de relació, ni les merament protocol·làries o institucionals amb el govern basc. Fins i tot, el PP ja tenia un candidat oficiós, el ministre d’Interior Jaime Mayor Oreja. Fins aquell moment, els socialistes havien mantingut una certa equidistància i, tot i la presentació d’una moció de censura al Parlament Basc, no havien participat del setge popular als nacionalistes bascos. Fins i tot, arran de l’assassinat de Lluch, destacades veus com les de Felipe González o Pasqual Maragall havien demanat l’inici d’un diàleg entre totes les forces polítiques per acabar amb l’enfrontament obert que durant mesos havia presidit les relacions entre el PP i el PNB, entre el govern espanyol i el govern basc.

Però, a primers de desembre, la nova cúpula del PSOE encapçalada per José Luis Rodríguez Zapatero es va decantar per intensificar els seus llaços amb el PP, amb l’oferta d’un compromís per escrit per participar en la lluita antiterrorista. Després d’un rebuig inicial, els dirigents del PP van comprovar a la gran manifestació de Barcelona posterior a l’assassinat de Lluch que corrien el risc de quedar-se aïllats i van acabar oferint al PSOE la firma d’un document conjunt.

El 12 de desembre es va oficialitzar l’Acord per les llibertats i contra el terrorisme entre PP i PSOE, a l’hora que s’instava la resta de partits polítics a que s’hi adherissin. Forces nacionalistes de l‘arc parlamentari com CiU, BNG i ERC, així com Izquierda Unida (IU) i Iniciativa per Catalunya-Verds, van negar-se a subscriure el pacte per considerar que el pròleg excloïa a PNB i EA. Tot i les pressions que va rebre, el president Jordi Pujol va insistir que, malgrat que estava plenament d’acord amb la política antiterrorista del govern central, no podia recolzar un pacte que tenia com objectiu aïllar el PNB. De fet, Jaime Mayor Oreja ho corroborava més tard al assegurar que l’objectiu de la firma era el de “neutralitzar l’ofensiva política” del nacionalisme basc.

En tot cas, la resposta d’ETA a aquest acord no es va fer esperar i va tenir novament com a escenari Catalunya. El 14 de desembre, dos dies després de la firma oficial, van col·locar un artefacte explosiu al vehicle del regidor del PP de Viladecavalls, Francisco Cano, que treballava de lampista i que va circular durant més de quatre hores amb la furgoneta bomba, fins que aquesta va esclatar a Terrassa. Tot i que va ser tret en vida del cotxe, el regidor va morir poc després de l’atemptat mentre era operat. La llista de víctimes del 2000 la va tancar el guàrdia urbà de Barcelona, Juan Miguel Gervilla. A primera hora del matí del 20 de desembre, l’agent controlava al trànsit a la Diagonal amb Numància quan va veure dos joves que empenyien un vehicle avariat. Quan es va atansar, els individus el van disparar i van fugir abandonant el vehicle que contenia una important càrrega explosiva preparada per cometre un nou atemptat.

Pel que fa a la lluita antiterrorista, en tot l’any la policia va detenir un centenar de membres i col·laboradors d’ETA. La primera operació es va produir al gener amb la desarticulació del comando Bizkaia. Uns mesos més tard, concretament la nit del 7 d’agost, els quatre membres del comando recent constituït, capitanejat per Patxi Rementeria, van morir en l’explosió d’un cotxe bomba que traslladaven pel carrers de Bilbao. I, finalment, el novembre es tornava a detenir el tercer comando Bizkaia que s’havia constituït aquest any. També el novembre van caure els membres del comando Madrid que s’acabava d’instal·lar a la capital de l’Estat en substitució dels autors de l’onada d’atemptats anteriors. També va ser desarticulat el comando Araba.

L’Audiència Nacional va dur a terme diverses investigacions sobre l’entramat internacional d’ETA del qual formaven part presumptament diversos dirigents d’HB. També es va produir una forta batuda contra la direcció política d’ETA, l'anomenat EKIN, i contra els responsables d’una campanya de desobediència civil que, alguns jutges, consideraven directament vinculada amb ETA.

Altres operacions van evitar greus conseqüències, com ara la detenció de dos etarres a Saragossa que preparaven un atemptat contra l’alcalde, José Atares; la descoberta de vuit granades a 500 metres de l’acte d’inauguració del Museu Chillida a Hernani, que va estar presidit pel rei Joan Carles, i la detenció d’Iñaki Beaumont quan intentava atemptar contra un exregidor d’UPN a Pamplona. La col•laboració de la policia francesa també va aportar força rèdits a la lluita antiterrorista. El 2 de febrer es detenia a Baiona l’encarregat de logística d’ETA, Juan Carlos Iglesias, Gadafi. Però el cop més important es va produir el 15 de setembre amb la detenció de l’anterior número u d’ETA, Ignacio Gracia Arregi, Iñaki de Renteria juntament amb una dotzena més d’activistes i col•laboradors.

En el terreny legal, el Partit Popular va endegar una reforma del Codi Penal i la Llei de Menor per tal d’endurir les penes per delictes de terrorisme i de violència al carrer. Després d’una llarga negociació, el PP va aconseguir consensuar la reforma legislativa amb PSOE i CiU però va haver de suavitzar les seves pretensions inicials. Finalment, entre les modificacions més importants destacaven la possibilitat d’ampliar fins a vuit i deu anys d’internament pels joves d’entre 16 i 18 anys implicats en terrorisme i l’internament fins a cinc pels menors de 14 i 15 anys. En tots els casos, els menors passarien a dependre de l’Audiència Nacional. Aquesta reforma va anar precedida d’un intens debat mediàtic sobre la possibilitat d’aplicar la cadena perpètua als terroristes, possibilitat que en cap cas no era contemplada per la llei.

Cal destacar també que el mes de març del 2000 va finalitzar el judici per segrest, tortures i assassinat dels dos presumptes membres d’ETA José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala a mans dels GAL, que s’havia iniciat el desembre del 1999. Al banc dels acusats de l’Audiència Nacional s’hi asseien el general de la Guàrdia Civil, Enrique Rodríguez Galindo; l’exgovernador civil de Guipúscoa, Julen Elgorriaga; l’excapità de la Guàrdia Civil Ángel Vaquero; i els exagents Enrique Dorado i Felipe Bayo. Tots cinc eren acusats de ser els autors del segrest i mort dels dos joves bascos. Amb ells van ser jutjats també l’exsecretari d’Estat per la Seguretat, Rafael Vera, i l’advocat Jorge Argote, acusats d’encobrir els crims.

Els cadàvers de Lasa i Zabala, desapareguts l’octubre del 1983, van ser enterrats a Busot (Alacant). El 1985 un pastor va descobrir el ossos enterrats en una fosa, però fins el 1995 no van ser identificats com pertanyents als dos desapareguts. Es dóna la circumstància que durant el judici, el comissari que va aconseguir identificar els cadàvers, Jesús García García, va patir un atac de cor en plena declaració i va morir a l’acte. La vista oral pel cas va estar plegada de situacions imprevistes, com ara l’entrega per part de l’excoronel del Cesid Juan Alberto Perote d’un plec de documents inclosa l’anomenada acta de fundació dels GAL. Part de la paperassa implicava el general Rodríguez Galindo. També l’exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va arribar a declarar que Vera i Argote li van proposar “eliminar” l’exagent Felipe Bayo per evitar que acabés enfonsant-se i impliqués a tots els que van participar en l’operació.

El 27 d’abril, l’Audiència Nacional va imposar fortes penes a la majoria dels acusats. Rodríguez Galindo i Julen Elgorriaga van ser condemnats a un total de 71 anys de presó pels delictes de detenció il·legal i assassinat. Vaquero va ser sentenciat a 69 anys, mentre que a Bayo i Dorado se’ls va condemnar a 67 anys i vuit mesos. Tots ells van ingressar a la presó. Tot i el reconeixement dels fets criminals, l’Audiència Nacional va absoldre els acusats del delicte de pertinència a banda armada perquè va considerar que no quedava prou clar que els processats, malgrat utilitzar les sigles dels GAL, constituïssin un grup terrorista. Per la seva banda, Vera i Argote van ser absolts.