Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
La capella ardent de Tete, al Palau de la Música

Tete Montoliu va actuar per última vegada al Palau de la Música el 21 de març de 1997

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Art Taylor (1)
Art Farmer (1)
Booker Erwin (1)
Horacio Fumero (2)
Joan Manuel Serrat (35)
Lee Konitz (1)
Lionel Hampton (2)
Mayte Martín (3)
Peer Wyboris (1)
Thelonius Monk (1)
Vicenç Montoliu i Massana (8)
Entitats Entitats
Creu de Sant Jordi (113)
Medalla d`Òr de la Ciutat de Barcelona (8)
Premis Ciutat de Barcelona (40)
43 lectures d'aquest article
167 impressions d'aquest article
Adéu al mestre del jazz
Tete Montoliu
El 24 d’agost de 1997 va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona a conseqüència d’un càncer de pulmó el compositor i intèrpret de jazz Tete Montoliu, un dels músics catalans del segle XX que va assolir més prestigi internacional i que va ser considerat, juntament amb Oscar Peterson, un dels millors pianistes del jazz contemporani.

Vicenç, Tete, Montoliu i Massana va néixer a Barcelona el 28 de març de 1933 i era fill d’un músic titular de la Banda Municipal de Barcelona i de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cec de naixement, sota la influència paterna aviat va trobar en la música una forma genuïna d’expressió i als 4 anys ja va començar a demostrar les seves qualitats. El seu primer mestre va ser el pianista manresà Damià Cots, que va complementar la formació de Tete Montoliu durant als anys en que aquest va estudiar al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on es va graduar el 1953.

Però la influència decisiva per a la seva carrera la va rebre Montoliu de la seva mare, una gran aficionada al jazz que el va posar en contacte des de ben petit amb aquesta música. Als 17 anys va fundar el seu primer grup, Quartet Be-Bop, un nom que ja demostrava la seva sintonia amb els canvis que estava registrat el moviment jazzístic internacional, influenciat per les harmonies i escales tonals de lliure creació que havia aportat el gran Charlie Parker.

La projecció assolida pel jazz a la França de postguerra va permetre a Tete Montoliu entrar en contacte amb les figures més representatives del gènere, que actuaven sovint a París. Allà va conèixer el vibrafonista i bateria Lionel Hampton, que el va apadrinar en els seus començaments i li va presentar el bo i millor dels músics de jazz del moment, entre ells els mítics pianistes Art Taylor i Thelonius Monk, dels que sempre es va considerar deixeble.

Entre 1954 i 1958, Montoliu va actuar al costat de figures com els saxofonistes Doug Waltkins i Dexter Gordon, els guitarristes Django Reina i Kenny Burrell i de l’innovador violinista Sthéphane Grappelli(mort també el 1997, l’1 de desembre als 89 anys). Amb un prestigi ja consolidat, als anys seixanta Tete Montoliu va fer la seva primera gira pels Estats Units tocant en les formacions de Booker Erwin, Art Farmer i Lee Konitz.

Des de llavors, la seva carrera artística va ser una progressió constant, com van demostrar les seves constants gires per Europa, els EUA, Egipte, Síria, Jordània i el Japó, al costat d’intèrprets com Johnny Griffin, Slide Hampton, Joe Henderson, George Coleman, Eddie Davis o Sonny Stitt. Des de finals dels anys vuitanta, Tete Montoliu va disposar d’una formació pròpia de caràcter estable, que als noranta va mantenir amb el contrabaixista argentí Horacio Fumero i el bateria alemany Peer Wyboris.

A Catalunya, Tete Montoliu no va ser només el gran representant del jazz sinó que també va posar els seus coneixements musicals al servei de la nova cançó col•laborant amb cantautors com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Guillermina Motta o Francesc Pi de la Serra i, anys més tard, amb Marina Rossell i Mayte Martín.

La seva producció discogràfica va estar a l’alçada de tota la seva carrera professional: A tot jazz (1965), Piano for Núria (1968), Lliure jazz (1969), Songs For Love (1971), Vampyria (1974), Music for Perla (1974), Tête à Tete (1976) Catalonian Fire (1974) Words of Love (1976), Catalonian Folksongs (1977), Tete Montoliu al Palau (1979), Lunch in L. A. (1980), Carmina (1984), The music I like to play (1986) The man from Barcelona (1990), A Spanish treasure (1991), T’estimo tant (1995), Free Boleros (1996).

El 1993, Tete Montoliu va rebre un homenatge al Palau de la Música, amb motiu del seu seixantè aniversari i el seu darrer concert va tenir lloc al mateix Palau el 21 de març de 1997, poc després de recuperar-se d’una arítmia cardíaca i de saber que patia un càncer de pulmó.

Casat tres vegades, va tenir una filla i dos néts, un d’ells, Jordi Blesa també cec de naixement. Enamorat de Barcelona era un gran seguidor del Barça i havia estat mereixedor de diversos premis i condecoracions, entre les que destacaven la Creu de Sant Jordi, el Premi Ciutat de Barcelona i la Medalla d’Or de Barcelona.