Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Anuari 2000

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
39 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Tot esperant el 2000



Joan Oliver
Director de l’Anuari

L’any 1999 va néixer, va viure i va morir angoixat per la terrible responsabilitat que li havia atorgat el calendari: ser l’últim dels mil anys que havien començat en u i donar pas a mil anys nous que començarien per dos. Durant els 365 dies que va durar, va haver de suportar estoicament el debat sobre si en arribar el 2.000 començaria un nou segle i un nou mil•lenni, com creia la gent normal, o si, com deien els savis, caldria esperar a l’u de gener del 2.001 per entrar de debò en el segle XXI i en el tercer mil•lenni. Segurament els savis tenien raó, però la gent va decidir no esperar tant i el final del 1999 va haver-hi festa grossa. Tothom celebrava l’arribada del 2.000, un any amb les quatre xifres noves, el poderós efecte visual d’un dos seguit de tres zeros.

La febre del 2.000 es va agreujar gràcies a l’inestimable concurs dels predicadors. Els predicadors de la vella escola que anunciaven la fi del món i els predicadors de la modernitat tecnològica que vaticinaven que, en acabar el 1999, els avions deixarien de volar, els ascensors s’aturarien, les ciutats es quedarien a les fosques, els bancs perdrien els nostres diners, les portes de les presons s’obririen.... i unes quantes desgràcies més. És el que es va batejar com l’Efecte 2.000. Era l’anunciat col•lapse dels ordinadors, robots i xips que regien les nostres vides. Un col•lapse que no va arribar però que va fer que la humanitat es gastés molts bilions de pessetes que van anar a parar, ves per on, a les butxaques d’aquells que anunciaven la imminència del col•lapse.

Les empreses relacionades amb les indústries de la comunicació van viure un gran any, gràcies a l’Efecte 2.000 però gràcies també a la bogeria d’Internet que es va convertir en la nova gallina dels ous d’or. La febre que havia nascut als Estats Units va arribar a tots els racons de la terra i va permetre que fins i tot Telefònica guanyés milers de milions de pessetes traient a borsa una empresa que es deia Terra i que ningú no sabia que feia. L’operació de Terra va arrodonir un excel•lent exercici per a la Telefònica presidida per Juan Villalonga. Els seus principals directius van obtenir uns beneficis extraordinaris de prop de 50.000 milions de pessetes gràcies al màgic sistema de les stock options. Créixer, fer-se gran a qualsevol preu, era el nou lema de les empreses que es preparaven per al segle XXI, una obsessió que va generar una autèntica febre de fusions al llarg del 1999 i que va cristal•litzar en aliances com la de Carrefour i Promodes, que es van convertir en els amos i senyor de la distribució a Catalunya, o les dels bancs espanyols que van donar origen a dos grans conglomerats: el BSCH i el BBVA cadascun dels quals agrupava a tres vells grans bancs espanyols.

El repte ja no era només agrupar-se entre empreses d’un mateix país sinó també reforçar llaços amb empreses d’altres països en la perspectiva d’una Europa que cada cop tendia a actuar més com una sola àrea econòmica, com un sol país. Una Europa que, des de principis de 1999, comptava ja amb una sola moneda, l’euro, i amb uns tipus d’interès idèntics per a tots els països de la zona. El primer any de la moneda europea no va ser massa brillant i l’euro va anar perdent força front al dòlar, però el procés d’unió era irreversible. Formava part d’allò que es coneixia com a globalització. Una globalització que generava importants taxes de creixement econòmic, però que va provocar també una forta contestació com es va veure a les manifestacions contra la cimera de l’Organització Mundial de Comerç a Seattle o en la campanya a favor de la condonació del deute extern que va aplegar veus tan diverses com la del papa Joan Pau II, el secretari genera de l’Unesco Federico Mayor Zaragoza (que el 1999 va acabar 12 anys de mandat) o la del cantant d’U2, Bono. Aquestes veus asseguraven que el procés de globalització creava riquesa només per a uns pocs privilegiats i mantenia en la pobresa a la immensa majoria dels 6.000 milions d’habitants de la Terra. Una xifra, la dels 6.000 milions d’habitants, a la que es va arribar oficialment el 12 d’octubre de 1999. S’hi va arribar molts anys després del que s’havia previst gràcies a la disminució de les taxes de creixement de la població als països de desenvolupament alts i mitjà. Aquesta disminució del creixement demogràfic va permetre desactivar el que s’havia anomenat “bomba demogràfica”, però alhora va generar una situació de desequilibri amb els països menys desenvolupats que provocava un creixent flux de migracions. L’arribada massiva d’emigrants procedents del tercer món es va convertir en un dels principals temes de debat social i polític als països més desenvolupats, inclòs el nostre. Era l’altra cara de la globalització. La que demostrava que la realitat no es mou al ritme dels nostres calendaris arbitraris i que per més que arribés l’any 2.000 el camí a recórrer fins a l’arribada d’un món nou, més just i més lliure, era encara molt llarg.

Era llarg a la República sud-africana on Nelson Mandela es va retirar després que el seu successor guanyés les segones eleccions democràtiques de la història. Era llarg a Rússia on Borís Ieltsin va dimitir l’últim dia de l’any per deixar el poder a un Vladímir Putin que tot just havia guanyat les eleccions legislatives russes quinze dies abans i que havia convertit la guerra de Txetxènia en la seva millor arma electoral. Era llarg a Israel on la derrota a les urnes de Benjamin Netanyahu va obrir les portes al laborista Ehud Barak i a les esperances de pau. Era llarg a Xile on tothom estava pendent de què passava a Londres amb el senador vitalici Augusto Pinochet que havia començat l’any sota arrest domiciliari i el va acabar en la mateixa situació.

El 1999 va ser també l’any en que la Comissió Europea va viure la seva primera gran crisis política que va propiciar la designació com a nou president de Romano Prodi, un italià de centresquerra que es va trobar amb un nou Parlament Europeu on dominaven les forces de centredreta. I que es va trobar també compartint protagonisme amb el nou màxim responsable de la política exterior i de seguretat comunes (Mr. PESC, en deien) Javier Solana. Un Solana que a les acaballes del seu mandat a l’OTAN va dirigir a Kosovo la primera acció bèl•lica de l’organització que, justament el 1999 feia cinquanta anys i que va commemorar l’efemèride entrant en combat, obrint-se al països de l’Europa Oriental i aprovant una nova Carta Atlàntica que la convertia de facto en el policia de l’hemisferi nord.

La intervenció a Kosovo va ser objecte de mil polèmiques sobre el paper de Nacions Unides en el nou ordre mundial i sobre el dret d’ingerència humanitària en els afers interns dels països, un dret que havien defensat llargament organitzacions com Metges Sense Fronteres que el 1999 va veure reconeguda la seva tasca amb el Premi Nobel de la Pau. D’altres guardonats amb aquest premi en anys anteriors van completar la seva tasca: Timor Oriental va accedir a la independència després d’un referèndum d’autodeterminació organitzat per l’ONU i a Irlanda del Nord va arribar finalment l’acord que permetia constituir el govern autònom. Un govern que, juntament amb els d’Escòcia i Gal•les elegits el 1999, i els de la Gran Bretanya i la República d’Irlanda van constituir el Consell de les Illes Britàniques, una institució que permetia visualitzar el nou repartiment de poders entre nacions i estats que s’anava obrint pas a l’Europa Occidental. Un repartiment de poders que també va començar a discutir-se entre el primer ministre francès i les forces polítiques corses després que l’inefable Bernard Bonnet fos destituït com a prefecte de l’illa i anés a parar a la presó acusat d’haver organitzat la guerra bruta contra els nacionalistes corsos.

També a Euskadi, la discussió sobre les noves formes de relació entre les nacions i els estats va estar en el centre del debat polític durant tot l’any. Un any que va veure com per primer cop els abertzales radicals participaven en la vida del Parlament Basc i com el PNB i EA formaven un govern que comptava amb el suport parlamentari d’Euskal Herritarrok. Això era possible perquè la treva indefinida decretada per ETA a finals del 1998 havia obert un escenari política radicalment nou. Un escenari que va sobreviure fins i tot quan la mateixa ETA va anunciar que donava per acabada la treva a partir del 3 de desembre. Malgrat l’anunci, l’any va acabar sense atemptats.

Per als catalans, el 1999 va ser any d’eleccions. Jordi Pujol va aconseguir, el novembre, la seva sisena victòria consecutiva a les eleccions al Parlament de Catalunya, però va ser una victòria pels pèls davant un Pasqual Maragall que havia aglutinat al voltant de la seva candidatura les forces d’esquerra i nombrosos independents. Es va crear una situació nova amb un Parlament on tot depenia d’un sol vot i amb un nou govern de la Generalitat on destacava la presència de dos nous homes forts, Josep Anton Duran Lleida i Artur Mas.

Abans, a les eleccions del 13 de juny, els socialistes havien aconseguit un important triomf a les eleccions municipals i Joan Clos havia obtingut els millors resultats que mai havia tret el PSC a Barcelona. Aquestes mateixes eleccions del juny van permetre capgirar les majories del Parlament Balear i de les Corts Aragoneses gràcies a l’aliança de diverses forces contra el PP que fins llavors havien governat. A les Illes, Francesc Antich va accedir a la presidència gràcies al suport dels nacionalistes i Marcel•lí Iglesias es va convertir en el primer catalanoparlant que arribava a la presidència de la Diputació General d’Aragó, gràcies al PAR. Al País Valencià, en canvi, el PP va consolidar el seu poder a les Corts amb una còmoda majoria absoluta. Unió Valenciana es va quedar sense representació parlamentària i el Bloc Nacionalista Valencià no en va obtenir per molt poc.

Al conjunt de l’estat, les eleccions municipals i europees del 13 de juny van marcar una alça de les forces d’esquerra i un relatiu estancament del PP. El Partit Popular no va aconseguir progressar electoralment malgrat la bona marxa de l’economia i malgrat la crisi que patia el PSOE, que va veure com Josep Borrell renunciava al seu paper de candidat i com el perdedor de les primàries, el secretari general Joaquín Almunia, es convertia en el nou cartell electoral del partit. També la situació era difícil per a Izquierda Unida que va sortir de les eleccions del 13 de juny clarament derrotada i que, a finals d’any, va haver de designar nou cap de llista de la coalició per a les eleccions del març del 2.000 a Paco Frutos, després que Julio Anguita patís un infart que l’allunyava definitivament del primer pla de la política.

Va ser, en definitiva, un any marcat per la política, però un any que en el cor de molts va quedar encara més profundament marcat pel centenari que el Barça va celebrar amb títols de Lliga de futbol, bàsquet, handbol i hoquei patins, pels campionats del món de motociclisme que van aconseguir l’Àlex Crivillé i l’Emili Alzamora, per la presència de dos pilots catalans a la Fórmula 1, per la inauguració del Liceu reconstruït, per la mort d’en Carles Sabaté o en José Agustín Goytisolo, per la destitució de María Consuelo Reyna o pel fracàs de les operacions d’exploració del planeta Mart, un fracàs que ocupa la foto més grossa de la nostra portada.

Decidir quin és el record que cadascú prefereix guardar del 1999 és una opció personal, la nostra feina és, ha estat, oferir-los un any més un resum endreçat de tot allò que ha passat al món el 1999. Un resum fet en català per a tots els que parlem, llegim, estimem i recordem en català.

Fins l’any que ve!