Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Els trasplantaments de cor cada vegada es feien amb més assiduïtat i garanties d'èxit

La coordinadora nacional de trasplantaments, Blanca Miranda, en unes jornades celebrades a Sevilla

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Biologia (46)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Medicina i investigació mèdica (210)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
Baby Fae (1)
Christian Barnard (4)
Cristóbal Martínez Bordiu (3)
Denise-Ann Davail (1)
Dirk Van Zyl (2)
Josep Maria Caralps (2)
Josep Oriol Bonnin (1)
Juan Alarcón Torres (1)
Juan Alfonso Rodríguez Grillé (1)
Leonard Basley (1)
Louis Washkansky (2)
ovella Dolly (8)
Richard Jarvic (1)
William Schroeder (1)
William de Vries (1)
Entitats Entitats
Hospital de Sant Pau de Barcelona (20)
Hospital Groote Schuur (1)
Organització Catalana de Trasplantaments (3)
Organització Nacional de Trasplantaments (3)
Thermo Cardiosystems Inc. (1)
Universitat de Stanford (Califòrnia) (4)
Universitat de Utah (2)
69 lectures d'aquest article
72 impressions d'aquest article
Catalunya capdavantera, 30 anys després de Barnard
Trasplantaments
Segons dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments, l’any 1997 es van fer a Catalunya un total de 608 trasplantaments d’òrgans sòlids, un 5% més que l’any anterior, registrant-se també un augment del 15% en el nombre de donants que va arribar als 234. Per òrgans trasplantats, destacava l’increment del 15% en els de cor, que havien estat 45, i els notables increments dels de ronyó (348), fetge (175), pulmó (22) i pàncreas (18). Tota aquesta activitat, però, no va ser suficient per donar cobertura a les demandes de trasplantaments ja que a 31 de desembre de 1997 hi havia en llista d’espera 697 de ronyó, 53 de fetge, 15 de cor, 11 de pulmó i 19 de pàncreas.

D’aquesta manera, Catalunya superava per primer cop els 600 trasplantaments i per segon any consecutiu la xifra de 200 donants, arribant a una taxa de 39 donants per milió d’habitants, molt superior a l’espanyola (29), l’europea (20) i la nord-americana (21). Com demostren aquestes xifres, el sistema desenvolupat per la sanitat catalana per coordinar i organitzar els trasplantaments s’havia convertit en un model de referència a escala internacional.

D’entre tots els trasplantaments aquells que tenien una més gran repercussió eren els de cor, degut al caràcter vital d’aquest òrgan però també al paper que culturalment se li atribuïa com a nucli de la personalitat humana. Precisament, el 1997 es va celebrar el 30 aniversari del primer trasplantament de cor de la història. En aquests 30 anys s’havien realitzat a tot el món més de 40.000 trasplantaments de cor, 2.327 dels quals corresponien a l’estat espanyol. La mitjana internacional de supervivència era d’un 70% dels casos, mentre que un 50% d’aquests aconseguia superar els 5 anys de vida després de la intervenció.

En el conjunt de l’estat, el 1997 es realitzaven el 8% de tots els trasplantaments cardíacs mundials, amb una mortalitat en llista d’espera de només el 5,5%, un percentatge de supervivència del 80% i una esperança mitjana de vida de 9 anys. La patologia més corrent entre els pacients trasplantats era la cardiopatia coronària (50%), seguida de la cardiopatia isquèmica. El 82,3% dels malalts trasplantats eren homes i el 17,4% dones, amb una mitjana d’edat de 47 anys; la supervivència entre les dones era més alta (80,1%) que entre els homes (66,7%).

El 3 de desembre de 1967 va tenir lloc a l’hospital Groote Schuur de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, el primer trasplantament de cor de la història de la medicina, que va ser fet per un equip quirúrgic dirigit pel doctor Christian Barnard.

El doctor Barnard va néixer a la ciutat sud-africana de Beaufor el 1922 i va estudiar medicina a al Universitat de Ciutat del Cap, on es va doctorar el 1946. Després de romandre durant un any com a intern a l’hospital Groote Schuur va anar a Minneapolis, Estats Units, a especialitzar-se en cardiologia, cosa que va fer a la Universitat d’Stanford, on va poder documentar-se sobre les primeres tècniques teòriques de trasplantaments plantejades pels equips mèdics de l’especialitat. Disposat a aplicar en humans totes les tècniques apreses no va ser fins el 1967 que Barnard va trobar un primer subjecte que s’avingués a la intervenció i que això coincidís en el temps amb la possibilitat de trobar un donant.

El 3 de desembre de 1967 va arribar l´oportunitat i el protagonista va ser un ciutadà sud-africà, Louis Washkansky, de 55 anys, que va rebre el cor de la jove negre de 25 anys, Denise-Ann Davail, que havia mort poc abans en un accident de trànsit. Washkansky va superar sense problemes l’operació però va morir 12 dies després del trasplantament a causa dels problemes de rebuig sorgits, problema que va tornar a aparèixer en la majoria de trasplantaments fets per Barnard en els anys següents. El rècord de supervivència dels pacients de Barnard va ser assolit per Dirk Van Zyl, que va ser operat el 1971 a Ciutat del Cap i va morir el 1994, als 68 anys.

En aquest primers anys, Barnard va ser, a més d’un pioner, gairebé l’únic metge que practicava els trasplantaments de cor, que no es van generalitzar com a especialitat mèdica pròpiament fins el 1977, justament quan Barnard va començar a perdre crèdit entre la comunitat científica internacional que considerava que s’havia convertit en un play boy amb escassa responsabilitat científica. Pare de sis fills i retirat de la cirurgia des del 1983 a causa d’una artritis a les mans, el 1997, Barnard vivia retirat en una granja de Sud-àfrica amb la seva tercera dona. Als seus 75 anys, es dedicava a promoure un elixir anti-envelliment, fruit de les seves recerques sobre desgast cel·lular.

A Catalunya i a Espanya, el primer trasplantament amb èxit, va ser fet el 1984 a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona per un equip dirigit pels doctors Josep Maria Caralps i Josep Oriol Bonnin, en la persona de Juan Alarcón Torres, de l’Hospitalet del Llobregat, que va rebre el cor d’un jove mort en accident de trànsit poques hores abans. El 1968 el doctor Cristóbal Martínez Bordiu havia realitzat un trasplantament de cor a Juan Alfonso Rodríguez Grillé que només va sobreviure 36 hores, la comunitat mèdica mai no va considerar aquest esdeveniment com un fet mèdic homologable.

La generalització dels trasplantaments de cor a partir dels anys vuitanta va ser possible gràcies a la ciclosporina, un fàrmac específic contra el rebuig, i el posterior desenvolupament d’altres tècniques anti-rebuig, com la d’immunoabsorció dels anticossos. Però tot i així els èxits eren encara insuficients i la tècnica del trasplantament no permetia evitar els llargs períodes d’espera que a vegades es produïen entre la necessitat d’un trasplantament i l’obtenció d’un donant idoni. És per això que la comunitat científica havia obert altres vies d’innovació com la utilització de cors artificials o d’òrgans d’animals.

El 1982, el doctor nord-americà William de Vries va implantar per primer cop un cor artificial fabricat en poliuretà, el Jarvik-7, inventat pel doctor Richard Jarvik, en col·laboració amb el professor Donald Olsen a la Universitat nord-americana d’Utah. El Jarvik-7 era una alternativa veritablement incòmoda pels seus usuaris, ja que era, de fet, una bomba mecànica col·locada dins el tòrax en el lloc de l’antic cor extirpat que bombejava la sang per l’aparell circulatori i que funcionava amb piles elèctriques.

En total, de Vries va fer 4 operacions d’implantació de Jarvik-7, la més exitosa de les quals va ser la realitzada el 25 de novembre de 1984 a William Schroeder, que va aconseguir sobreviure més d’un any a la intervenció, però va morir a causa d’una embòlia. La poca fiabilitat del Jarvik-7 va fer que el 1990 es prohibís als Estat Units la seva fabricació.

Desenvolupaments posteriors, com l’anomenat Novacor, capacitat per substituir les funcions ventriculars i fabricat per l’empresa Thermo Cardiosystems Inc., van ser considerats per la Food and Drug Administration dels Estats Units només indicats pels casos de pacients terminals que no trobaven donant i, sempre, com a mesura transitòria fins al trasplantament d’un cor humà. Cap dels pacients a qui es va implantar un cor artificial va sobreviure més de tres anys.

Un altre via oberta era la dels xenotrasplantaments, o trasplantaments d’òrgans d’animals. En aquest terreny, el 1984 el doctor Leonard Bailey de l’hospital de la Universitat nord-americana de Loma Linda, va implantar un cor de babuí a una nena de 14 dies, Baby Fae, que patia una malformació congènita (hipoplàstia cardíaca). La nena, però, només va sobreviure poc més de dues setmanes.

Els xenotrasplantaments no van progressar ja que l’avantatge de la disponibilitat immediata de l’òrgan quedava anul·lada per la presència de problemes de rebuig molt més greus que els que presentaven els trasplantament d’òrgans humans. El 1997 hi havia l’esperança, però, que les tècniques d’enginyeria genètica permetessin desenvolupar animals amb alguns gens humans que podrien controlar el rebuig. D’altra banda, la clonació de l’ovella Dolly semblava obrir un camí que a llarg terme podria fer possible la creació de bancs d’òrgans capaços d’incorporar la informació genètica de l’individu que els hauria de rebre.