Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president Pujol, amb dirigents sindicals i empresarials catalans, després de signar el pacte

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Condicions laborals (226)
Economia catalana (535)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Ignasi Farreres (14)
Joan Rosell (39)
Joan Coscubiela (31)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep González (20)
Josep Maria Àlvarez (28)
Padraig Flynn (1)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Foment del Treball Nacional (61)
Generalitat de Catalunya (1919)
Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (44)
Unió Europea (1018)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
57 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Un nou pacte per l'ocupació
Treball
En mig d’una molt bona conjuntura, les xifres d’atur apareixien el 1998 a Espanya com la gran taca negra de la situació econòmica. La creació de llocs de treball era important gràcies al creixement econòmic general però el conjunt d’agents socials reclamaven l’articulació de polítiques específiques de foment de l’ocupació. Polítiques que la Unió Europea també havia col•locat des de finals de 1997 al centre dels seus projectes. En acabar l’any semblava que l’Acord sobre Estabilitat en l’Ocupació i Negociació Col•lectiva, que havia entrat en vigor el maig del 1997 es trobava ja molt exhaurit tot i que havia contribuït de manera important a reduir la precarietat del treball: s’havien signat més d’un milió de contractes indefinits a tot l’estat i una de quatre contractacions s’havia fet a Catalunya.

Calien noves iniciatives i així ho va entendre la Generalitat de Catalunya que l’1 de gener s’havia convertit en administració única en matèria d’ocupació, amb la creació de les Oficines de Treball de la Generalitat que va seguir el traspàs de les polítiques actives de l’Inem. En assumir aquestes competències, el Govern català va proposar de reunir els diferents agents socials en una taula per concretar un pla d’ocupació, que finalment preveia unes inversions de 173.000 milions de pessetes per finançar la creació de nous llocs de treball i impulsar nous sistemes de formació i reciclatge professional.

Després de mesos d’intenses negociacions, el 13 de maig de 1998 es va firmar el Pacte per l’Ocupació a Catalunya pel trienni 1998-2000.. Els pla va ser signat pel president Jordi Pujol, el conseller de Treball, Ignasi Farreres; els dirigents de les patronal Foment del Treball, Joan Rosell i de Pimec-Sefes, Josep González; i els líders sindicals d’UGT, Josep Maria Álvarez, i de CCOO, Joan Coscubiela. Les parts implicades van consensuar la creació del Consell Català de la Formació Professional i l’Observatori del mercat de treball, els organismes encarregats de vetllar pel compliment del pla, particularment pel que feia a la formació i reciclatge professional de 258.000 aturats i a l’atorgament de crèdits tous a les empreses que presentessin plans d’inversió per crear nous llocs de treball. Les caixes d’estalvi van comprometre’s a obrir una línia de crèdits tous de 25.000 milions de pessetes per donar suport a noves iniciatives empresarials que tinguessin a veure amb el pla, alhora que altres entitats financeres van anunciar també aportacions d’entre 500 i 1.000 milions de pessetes per afegir-se a les línies de finançament públic habilitades per l’Institut Català de Finances.

Va quedar sense concretar la creació d’incentius en favor de la reducció del temps de treball, si bé, el mes de setembre, la Generalitat va aprovar diferents ajuts a les empreses que potenciessin l’ocupació en base a la reordenació de la jornada laboral o la reducció d’hores extraordinàries.

El consens obtingut en la signatura del Pla d’Ocupació català va marcar la principal diferència amb el pla d’ocupació impulsat pel Govern espanyol el 1998, que va provocar les protestes de les centrals sindicals, que van acabar convocant tot un seguit de mobilitzacions contra la política laboral del Govern. Aquest pla d’ocupació estatal preveia inversions de 955.763 milions de pessetes per fomentar la creació de llocs de treball i la formació d’aturats i va ser presentat el 15 d’abril a Brussel•les, on el comissari d’Assumptes Socials i Treball de la Comissió Europea, Padraig Flynn, va destacar la seva gran adequació als compromisos comunitaris. Animat pels elogis obtinguts a Brussel•les, el 30 de novembre, José María Aznar, va fer, conjuntament amb el primer ministre britànic Tony Blair, una proposta de reforma laboral comunitària que va ser presentada a la cimera de la UE de desembre a Viena. La proposta britànico-espanyola feia un especial èmfasi en la liberalització dels mercats laborals i en la consecució d’una estabilitat macroeconomia que afavorís la competitivitat empresarial. Una proposta de caire liberalitzador que xocava obertament amb les demandes dels sindicats espanyols i amb les posicions defensades per la resta de països europeus continentals, que eren molt més intervencionistes.