Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El llaç negre de la sida

Investigació del virus VIH

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Medicina i investigació mèdica (210)
sanitat i salut pública (251)
Sida i VIH (78)
Personatges Personatges
David Ho (5)
Entitats Entitats
Agència Nacional Francesa d`Investigació contra la SIDA (1)
Hospital del Mar de Barcelona (10)
Institut Nacional d'Al·lèrgia i Malalties Infeccioses dels Estats Units (1)
Institut Nacional de Salut dels Estats Units (1)
Institut Pasteur (2)
Organització Mundial de la Salut (74)
70 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Un milió de morts
Tretze anys de Sida
La X Conferència Internacional sobre la Sida, inaugurada el 7 d'agost a la ciutat japonesa de Yokohama sota el títol: El repte global de la sida: junts per al futur, va reunir 10.000 experts d'arreu del món. Per primera vegada hi intervenien afectats que van aportar la seva experiència personal i es van repassar els últims avenços aconseguits i les perspectives de futur, però el sentiment general que se'n desprenia era de preocupació i desànim.

Des que, l'estiu del 1981, es va identificar el primer cas de sida reconegut com una nova malaltia, es va posar en marxa l'activitat investigadora més intensa de la història de la medicina. Al llarg de tots aquests anys s'ha aconseguit aprofundir en el coneixement del virus i de la malaltia, però no hi ha gaires motius per a l'eufòria. Després de tretze anys de recerca i de morts, el virus d'immunodeficiència humana (VIH) encara era invencible.

En la seva curta història, la sida havia fet un milió de morts, probablement més, ja que normalment les xifres tendeixen a la baixa, i es calculava que el nombre d'infectats era d'entre 10 i 20 milions, dels quals més d'un 80% tenien entre 20 i 40 anys i menys del 2% eren menors de 13. Amb especial dramatisme per les condicions sòcio-sanitàries del Tercer Món, l'epidèmia s'estén ràpidament per Àfrica, igual que per Àsia, on s'ha introduït més recentment; sembla que es produeixen uns 10.000 nous contagis al món cada dia. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que, si segueix augmentant al mateix ritme, l'any 2.000 el nombre d'afectats estaria entre els 30 i 40 milions. A Catalunya la xifra de seropositius i malalts a finals del 1993 era de quasi 8.000, aproximadament el 20% del total de l'Estat.

Les formes de contagi s'han seguit investigant per poder establir els programes de prevenció adequats. Als països desenvolupats la transmissió per relacions homosexuals segueix sent la principal via d'infecció, si bé augmenten els casos de contagi heterosexual. Les campanyes informatives per generalitzar l'ús del preservatiu no han tingut l'eficàcia que s'esperava i, tot i que el seu ús s'ha triplicat en els últims quatre anys a Espanya (al conjunt de l'Estat s'han gastat l'any 1994 13.000 milions de pessetes en preservatius), les xifres d'afectats segueixen augmentant.

Cal insistir també en el tractament de les malalties venèries que faciliten la infecció per VIH. El contagi per la sang ha disminuït moltíssim, ja que les transfusions de sang o derivats contaminades han desaparegut virtualment en els països amb una correcta estructura sanitària, si bé és molt més difícil de controlar l'ús de xeringues compartides per a la inoculació de drogues per via endovenosa, o controlar que no es comparteixin raspalls de dents o maquinetes d'afaitar.

S'ha estimat el risc dels professionals sanitaris que poden punxar-se amb material infectat (agulles, bisturíns, etc.) en una infecció per cada 300 puncions i, ben al contrari, s'ha trobat insignificant la possibilitat que el professional transmeti la infecció a un pacient. Està demostrada la presència del virus a la suor, l'orina i les llàgrimes, però no s'ha donat cap cas de transmissió per contacte amb aquestes secrecions; no s'ha pogut demostrar la presència de VIH a la saliva. La transmissió mare-fetus i mare-nadó i les possibilitats de prevenir-la mereixen una atenció especial, donades les connotacions dramàtiques de la sida en nens i la troballa de possibilitats més que esperançadores de reduir-ne molt el risc.

Si bé en termes relatius la sida infantil representa una mínima part dels casos (menys del 2% en menors de 13 anys), les xifres absolutes esgarrifen: segons l'OMS hi ha actualment un milió de nens infectats, la majoria africans. La mare pot transmetre la infecció al fetus durant la gestació per via placentària, concretament durant el segon trimestre de l'embaràs, com ha demostrat un estudi recent fet a l'Hospital del Mar de Barcelona en col•laboració amb l'Institut Pasteur de París, i a més el contacte directe amb la sang materna pot infectar el nadó en el moment del part. També s'ha demostrat la possibilitat de transmissió del virus per la llet materna, i s'ha avaluat la possibilitat de transmissió mare-fill per qualsevol d'aquestes tres vies en aproximadament un 20%.

La prevenció del contagi per la llet sembla fàcil simplement alletant artificialment el nen, però als països pobres és una mesura de molt difícil implantació, perquè sovint no és possible l'alimentació alternativa. Referent a la transmissió durant l'embaràs i el part, s'han fet avenços extraordinaris. La zidovudina i l'AZT, fàrmacs antiretrovirals, han estat objecte d'estudis que han demostrat un alt nivell d'eficàcia.

Resulta curiós que al mes de febrer l'Institut Nacional d'Al•lèrgia i Malalties Infeccioses dels Estats Units va ordenar suspendre l'estudi que avaluava l'eficàcia de l'AZT comparant dos grups de dones embarassades; de 180 dones que van rebre el tractament, només 13 nens van resultar infectats, mentre que en el grup que no en rebia hi va haver 40 casos de transmissió: no resultava ètic seguir privant del tractament la meitat de les dones. L'eficàcia de la zidovudina també ha quedat evident en un estudi fet conjuntament per l'Institut Nacional de Salut dels Estats Units i l'Agència Nacional Francesa d'Investigació contra la sida: només un 8,3% dels fills de mares que rebien el tractament resultaven infectats, mentre que al grup de control el percentatge era del 25,5%.

Segons altres estudis, en situacions de dèficit de vitamina A (molt freqüent als països del Tercer Món) augmenta la incidència de transmissió mare-fill. Per això és de suposar que l'administració d'aquesta vitamina col•laboraria a prevenir-la. Com quasi tot, el tractament amb fàrmacs antiretrovirals i l'administració de vitamina A són mesures de fàcil adopció als països desenvolupats, però resulten poc menys que impossibles als llocs on hi ha una més gran incidència de sida infantil, especialment a l'Àfrica, a causa de la falta de recursos i de la mínima infraestructura sanitària per a la correcta administració del tractament (difícilment la llevadora d'un poblat podrà administrar l'AZT endovenós al moment del part, suposant que se li fes arribar el medicament). És trist que els pocs descobriments realment esperançadors que es van fent topin amb el fre que imposa la pobresa.

El 1994 s'han fet avenços importants en el coneixement del virus i del seu comportament a l'organisme humà, que sembla que aplanen una mica el camí per a la troballa d'un tractament eficaç o de la desitjada vacuna.

Un dels més importants investigadors sobre la sida ha revolucionat el concepte que fins ara es tenia del comportament del VIH. Es pensava que al principi de la infecció el virus es multiplicava lentament, i que per això hi ha uns anys, fins i tot vuit o deu, d'infecció asimptomàtica. Però el nord-americà David Ho ha demostrat que, ben al contrari, el ritme de multiplicació del VIH és altíssim en aquest període, i es poden arribar a formar més de mil milions de virus al dia. Això provoca una frenètica activitat del sistema immunitari, que aconsegueix frenar el procés durant un temps, el període d'infecció asimptomàtica, fins que es van esgotant les defenses i arriba un moment que el virus s'imposa absolutament i desencadena la progressió terrible de la malaltia.

En una línia convergent, s'ha descobert que hi ha dones africanes amb una altíssima probabilitat de ser seropositives però no se'ls detecta cap signe d'infecció; aquestes dones tenen uns limfòcits amb una activitat destructiva especial, i això fa creure que el virus és vençut pel mateix sistema immunitari. Aquest és un altre concepte que trenca amb el que fins ara es coneixia o pressuposava del VIH.

Aquesta tesi sembla que troba reforç en el fet que un 5% dels seropositius no contrauen la malaltia passats fins i tot 10 anys des del diagnòstic de seropositivitat i sense haver rebut cap tractament. S'especula amb la possibilitat que existeixin formes atenuades o defectuoses del virus, però tots aquests estudis insinuen la possibilitat de vèncer la sida reforçant les defenses normals de l'organisme. Això, aparentment obvi, resulta xocant per als que fa anys que estudien el comportament d'aquesta infecció.

De moment la línia que se segueix en el tractament dels malalts passa per definir tan exactament com és possible el curs de la malaltia i l'eficàcia del tractament específic. Per a això es fan determinacions d'un tipus de limfòcits anomenats limfòcits T CD4+, elements fonamentals de la resposta immunitària, ja que la seva concentració a la sang té gran importància per determinar el pronòstic de la malaltia. Xifres de 500 limfòcits T CD4+ per mm3 coincideixen normalment amb l'aparició dels primers símptomes de malaltia (inflamació dels ganglis, úlceres orals i descens del nombre de plaquetes) i és en aquest moment que fins ara s'acostuma a iniciar el tractament específic amb fàrmacs antiretrovirals. Quan la concentració d'aquestes cèl•lules cau per sota de les 200 per mm3, el malalt queda exposat a tota mena d'infeccions oportunistes i a certs tipus de càncer, com ara el sarcoma de Kaposi, especialment agressius en aquests malalts.

Altres paràmetres, com mesurar la quantitat de RNA missatger del VIH en les cèl•lules infectades o quantificar el nombre de virus total a l'organisme, es van introduint per precisar cada vegada amb més exactitud el pronòstic de cada malalt i l'acció dels fàrmacs.

Respecte a la teràpia específica, hi ha un cert clima de desànim, ja que l'AZT no ha donat els resultats que se n'esperaven. Es plantegen dues grans qüestions: quan s'ha d'iniciar la teràpia específica i fer-la a base de l'associació de diversos fàrmacs. Fins ara, per evitar la creació de resistències i procurar no esgotar els recursos terapèutics a mig curs de la malaltia, s'iniciava el tractament quan el malalt ja presentava símptomes, és a dir, quan el seu sistema immunitari ja estava molt debilitat, i se li administrava un sol fàrmac. Sembla que els dos conceptes són caducs, i la tècnica va posant a l'abast dels científics els recursos necessaris per poder arribar a la teràpia combinada administrada en les primeres fases de la infecció, que segons els experts pot oferir més bons resultats.