Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
José Maria Ruiz-Mateos va ser absolt en el judici pel 'cas Rumasa'

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Personatges Personatges
Carlos Quintas Álvarez (1)
Felipe González (226)
José Díaz Hidalgo (1)
José María Ruíz Mateos (6)
Manuel Sánchez Marín (1)
Miguel Boyer (3)
Entitats Entitats
Agència Tributària (60)
Audiència Nacional (322)
Banc d`Espanya (121)
Multinvest UK (1)
Rumasa (8)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
69 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
La sentència de Rumasa
Tribunals
El 12 de juny de 1997 l’Audiència Nacional de Madrid va absoldre l’empresari José María Ruiz-Mateos dels dos delictes de falsedat documental continuada pels que havia estat jutjat entre el 10 i el 27 de febrer pels que el fiscal havia demanat 12 anys de presó.

La sentència absolutòria es va fer extensiva a quatre altres exdirectius de Rumasa: José Díaz Hidalgo, secretari personal de Ruiz-Mateos; Manuel Sánchez Marín, director general d’administració de Rumasa; Luis Romero Agarrado, director de la divisió bancària de la corporació i Carlos Quintas Álvarez, director general de Multinvest UK, la societat de cartera que tenia Rumasa a Londres.

La sentència, de 46 folis, reconeixia l’existència d’irregularitats en la gestió de l’empresa. Així, s’acreditaven simulacions de comptes de crèdit a onze bancs del grup, comptabilitzacions arbitràries dels actius del grup, impostos devengats i no abonats, liquidacions irregulars de les quotes de la Seguretat Social o falsificacions de documents de pagament d’impostos i crèdits. També van quedar provats diversos fets especulatius, sense fonament comptable real, com la creació d’inversions creditícies fictícies per valor de 1.700 milions de pessetes, fetes per encobrir les pèrdues registrades en els bancs del grup i millorar la seva imatge cara a les inspeccions del Banc d’Espanya. Així mateix, la sentència va analitzar algunes certificacions i factures per obres i instal·lacions no fetes als bancs del grup però comptabilitzades amb l’objectiu d’incrementar l’actiu immobilitzat dels bancs.

Cap d’aquests fets, però, ni, en general, l’hipervaloració d’actius van ser considerats delicte perquè no va haver-hi “lesió patrimonial ni falsedat documental, ja que havien estat valoracions d’actiu fetes a la comptabilitat interna de Rumasa, no a l’oficial o externa, basades en estimacions personals de José María Ruiz-Mateos.”

Capítol apart mereixia el tractament donat pel Tribunal als temes impositius, en quedar provat que les empreses de Rumasa liquidaven a Hisenda només una part de l’import corresponent a l’IRTP i l’IRPF. Això si eren fets delictius, però no es podia aplicar la pena en no poder atribuir a ningú en concret la responsabilitat d’aquesta operativa. A més l’Hisenda Pública havia denunciat aquests fets com a falsedat documental i no com elusió del pagament, que era el que de fet havia passat.

El darrer capítol investigat, el de les sortides de capital del grup cap a l’estranger, presentades pels directius del grup com a crèdits atorgats per bancs del grup a l’exterior, el tribunal va concloure que ja havien estat estudiades en el seu dia i havien estat sobressegudes.

La resolució de l’Audiència Nacional va tancar, doncs, sense cap condemna el capítol penal del cas Rumasa. L’Audiència només va jutjar la conducta dels gestors del grup que integrava 20 bancs, 170 societats actives, 361 empreses instrumentals, 220 no operatives i 86 submergides, sense entrar en el fet de l’expropiació ni en possibles indemnitzacions o reversions d’empreses. Però, indubtablement, el fet que no s’apreciessin delictes penals en la conducta dels gestors de Rumasa, introduïa un nou element de dubte en la pertinència de l’expropiació decidida pel primer govern de Felipe González el 23 de febrer de 1983 i refrendada per quatre sentències del Tribunal Constitucional del 2 de desembre de 1983, 19 de desembre de 1986, 18 d’abril de 1988 i 15 de gener de 1991.

En fer-se pública la sentència, Miguel Boyer, ministre d’Hisenda del govern que va decidir l’expropiació, va recordar que en aquell moment el dèficit patrimonial detectat en el grup Rumasa era de 250.000 milions de pessetes, “el resultat de restar unes pèrdues acumulades de 346.000 milions de pessetes d’uns fons propis de 87.000 milions.”