Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El tsunami del 26 de desembre va ser un dels desastres naturals més devastadors dels últims decennis

Vídeos Vídeos
El desastre del tsunami
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Aiguats, inundacions, allaus, neu (139)
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Jan Egeland (1)
Kofi Annan (135)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
1344 lectures d'aquest article
779 impressions d'aquest article
15 recomanacions d'aquest article
L’onada assassina
Tsunami
Un dels desastres naturals més devastadors dels últims decennis va tenir lloc el 26 de desembre del 2004 després que un terratrèmol de 9 graus en l’escala de Richter, amb més de vint rèpliques superiors a 7 graus, es va registrar al mar, a deu quilòmetres de profunditat, en un punt a prop del nord de l’illa de Sumatra (Indonèsia), al límit entre l’oceà Índic i el golf de Bengala, on convergeixen la placa tectònica Índia i la de Capricorn. Era el terratrèmol més fort registrat a tot el món des del 1964.

El sisme va originar diversos tsunamis que van colpejar les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, Tailàndia, Bangla Desh, el sud de l’Índia, Birmània, les Maldives i Malàisia, i que van arribar fins i tot a les costes occidentals d’Àfrica (els països africans més afectats van ser les illes Seychelles, Madagascar i Mauricio). La paraula tsunami és d’origen japonès, significa ‘onada’ (nami) ‘que arriba a port’ (tsu). Els tsunamis són enormes onades provocades per pertorbacions submarines com ara corriments de terres, sismes submarins i erupcions volcàniques. Les onades es desplacen des de l’epicentre a 965 quilòmetres per hora a grans distàncies. A mesura que el front del tsunami s’acosta a la terra, l’aigua s’acumula i l’onada pot arribar a tenir una alçada d’un edifici de 10 plantes.

En aquest cas el tsunami va arribar als 30 metres d’alçada, una paret d’aigua que va creuar els mars a la velocitat d’un avió i que va matar més de 300.000 persones i en va deixar més de 5 milions sense casa. Entre les zones afectades hi havia illes i regions de gran atractiu turístic, que rebien milions de visitants cada any. Entre els morts hi havia milers de turistes, entre ells 4.000 de suecs.

L’anterior tsunami de grans proporcions que havia patit aquesta zona es va enregistrar el 1883, va assolar Indonèsia i va matar 36.000 persones. El creixement de la població i la urbanització de zones costaneres amb finalitats turístiques expliquen la gran diferència en el nombre de víctimes. I més perquè a l’oceà Índic no s’havien instaurat els sistemes de control i alerta que sí que s’havien instal·lat en altres zones costaneres densament poblades com les del Pacífic. Aquesta diferència era deguda a la diferència del nivell de renda d’una zona i una altra, però també al fet que el 95% dels tsunamis es registren a la regió del Pacífic, mentre que a l’oceà Índic són molt poc freqüents.
La mobilització de tota la comunitat internacional davant de la magnitud de la tragèdia va ser immediata, i un dels primers compromisos, assumit pels Estats Units i el Japó, va ser precisament el d’instaurar un sistema de detecció i avís que permetés fer front a un tsunami d’aquestes característiques en el futur.

Pel que fa a l’ajuda humanitària, l’ONU i la Creu Roja van coordinar l’ajuda internacional, mentre que diversos països de la zona van decretar l’estat d’urgència per facilitar la intervenció de l’exèrcit i les peticions d’ajuda internacional. L’ONU va demanar una aportació global de 1.600 milions de dòlars per fer front a les principals necessitats a les zones afectades: aigua potable i menjar, roba d’abric, medicines i serveis mèdics. Paral·lelament, l’OMS va alertar que hi havia un risc molt elevat que les malalties epidèmiques es disparessin als països afectats, ja que l’acumulació de l’aigua contaminada i la impossibilitat d’enterrar tots els cadàvers afavoria la propagació d’infeccions.

L’últim dia de l’any, el coordinador d’ajuda humanitària de l’ONU, Jan Egeland, va anunciar que l’ajuda internacional ja havia arribat als 2.000 milions de dòlars. Entre els països que van aportar més diners hi havia Alemanya, amb 674 milions de dòlars; el Japó, amb 500; Austràlia, amb 380, i els Estats Units, amb 350 milions. El govern espanyol va donar 2 milions d’euros a fons perdut, així com la concessió de 48 milions en crèdits en condicions preferencials per a la reconstrucció dels països afectats. Això era només el principi d’una ajuda internacional molt superior que s’aniria concretant en les primeres setmanes del 2005.

A part de l’ajuda econòmica, cal destacar les aportacions en material, vaixells i ajuda humanitària d’alguns països com el Japó, que va enviar tres vaixells de guerra i un helicòpter per ajudar a rescatar cadàvers al mar. Els Estats Units van desplaçar a la zona 20 vaixells, un portaavions i un vaixell hospital, a més de 1.300 marines, la Gran Bretanya hi va enviar dos vaixells amb ajuda militar, que també van enviar països com Austràlia, Alemanya i el Pakistan, mentre que la majoria dels països europeus hi van enviar personal sanitari, bombers i experts en recursos hídrics.

Segons alguns experts, la veritable magnitud de la destrucció causada pel sisme submarí i la quantitat de víctimes no es coneixeran mai, però es calculava que els danys materials derivats del tsunami superaven els 10.000 milions d’euros i que la reconstrucció dels països afectats podia durar 10 anys. Segons el secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, es tractava “del desastre més gran que han hagut d’afrontar, des del naixement de l’ONU fa seixanta anys”.