Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Islamistes turcs es manifesten pel centre d'Ankara

L'enfrontament amb Grècia pel control de l'illa de Xipre va ser una de les constants de la política turca

Tansu Çiller va mantenir el suport parlamentari u Necmettin Erbakan mentre va poder

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fonamentalisme islàmic (82)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Diego Córdovez (1)
Glafkos Ioannou Clerides (7)
Madeleine Albright (29)
Mesut Yilmaz (11)
Necmettin Erbakan (12)
Rauf Denktash (10)
Richard Holbrooke (16)
Suleyman Demirel (10)
Tansu Çiller (8)
Entitats Entitats
Esquerra Democràtica (Turquia) (6)
Partit de la Gran Unió (Turquia) (2)
Partit de la Justa Via (Turquia) (5)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Turquia (75)
40 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Adéu a l'islamisme
Turquia
El mes de juny 1997, Turquia va posar fi a l’experiència política islamista iniciada l’agost del 1996 amb la formació d’un govern de coalició entre l’islamista Partit de la Prosperitat (Refah) i el conservador Partit de la Justa Via (DYP) de l’exprimera ministra Tansu Çiller. La potenciació de l’ortodòxia musulmana i l’apropament a Líbia, Iran i Síria del nou president de govern i líder del Refah, Necmettin Erbakan, va acabar provocant la intervenció dels militars turcs, que, amb el vist-i-plau del president Suleyman Demirel, van aconseguir la pèrdua dels suports parlamentaris del govern d’Erbakan.

Els primer advertiments es van produir al mes de febrer, desprès de les visites d’Erbakan a Líbia i Teheran i de la firma d’importants acords sobre proveïment de gas i petroli amb aquests països. A partir de març, les crítiques dels militars contra Erbakan van anar pujant de to. L’exercit turc, integrat a l’OTAN des la seva fundació, representava un poder efectiu de 600.000 homes, entrenats en la repressió contra les minories armènia i kurda que lliuraven des de feia molts anys. L’exèrcit turc també era un veritable poder econòmic, en controlar directament tota la indústria armamentística del país, el tercer sector econòmic en importància de Turquia.

Els militars van acusar directament Erbakan d’estar organitzant la guerra santa al país i van demanar l’il.legalització del Refah, així com la condemna de l’islamisme per part dels estaments judicials del país. El Consell Nacional de Seguretat de Turquia, l’orgue màxim de representació militar, va emetre un informe caracteritzant l’islamisme com un moviment socio-polític de gran abast que controlava un total de 19 diaris, 110 revistes, 51 emissores de ràdio i 20 televisions, a més de dirigir les activitats de 500 fundacions i tenir incidència sobre 1.000 empreses i 800 escoles.

Les crítiques dels militars van anar desfent els suport polític del Refah. El 26 d’abril van dimitir dos ministres de la coalició, el d’Indústria i Comerç i el de Sanitat. El 30 de maig ho va fer un diputat del partit de Çiller, deixant la coalició sense majoria al parlament. Momentàniament, Erbakan va obtenir el suport del partit de la Gran Unió (BBP), però aquest va abandonar la coalició el 9 de juny. Nou dies més tard, criticat per totes bandes i sense suport parlamentari suficient, Erbakan va dimitir de les seves funcions, creant un greu problema de governabilitat en el país en no existir cap combinatòria partidista capaç de garantís una majoria de govern.

La intervenció directe del president Demirel per a que els dos principals partits del país, el Partit de la Justa Via (DYP) de Tansu Çiller i el Partit de la Mare Pàtria de Mesut Yilmaz, arribessin a una entesa va neutralitzar la convocatòria d’eleccions anticipades reivindicada per Erbakan i va permetre el 30 de juny la formació d’una coalició de compromís entre diversos partits, Esquerra Democràtica, el Partit per una Turquia Democràtica i el Partit Popular Republicà, que encapçalada pel Partit de la Mare Pàtria, va obtenir la conformitat del Parlament el 12 de juliol de 1997 per 281 vots a favor i 256 en contra.

En arribar al poder, Yilmaz va posar un especial èmfasi en les qüestions econòmiques i en l’apropament a la Unió Europea, sense oblidar les seves tradicionals pretensions sobre l’illa de Xipre, en el contenciós que mantenia amb Grècia des l’any 1974. Yilmaz es va autoimposar la fita del 2000 com a data límit per assolir el redreçament econòmic del país, que patia una inflació del 100%, si bé registrava uns índexs de creixement dels 5%-7% i comptava amb el suport de l’FMI i el Banc Mundial, que havien promès l’atorgament de crèdits per valor de 10.000 milions de dòlars.

Mentrestant, el fiscal general de Turquia va presentar una demanda contra el Refah, acusant el partit d’Erbakan d’atemptar contra el caràcter laic de l’estat fundat el 1923 per Mustafà Kemal, Ataturk i de voler convertir Turquia en una teocràcia integrista a l’estil de l’Iran o l’Afganistan. Erbakan i cinc dirigents més del Refah van haver de respondre de totes aquestes acusacions en una compareixença que va fer davant el Tribunal Constitucional el 18 de novembre, negant totes les acusacions i postulant el caràcter pacífic de la seva formació, que mai no havia fet cap apologia de la violència.

Erbakan ja havia viscut dues il.legalitzacions a la seva vida, la de 1971, quan els militars van arribar al poder i van prohibir les activitats del seu Partit de l’Ordre Nacional i el 1981, quan els militars van abolir el nou Partit de Salvació Nacional que havia fundat. Per tot això, mentre esperava el veredicte del Tribunal Constitucional va fundar un nou partit, el Partit de la Virtut, amb la voluntat que l’islamisme moderat que representava continués gaudint d’una oportunitat electoral i política al país, encara que ell no hi pogués participar directament si l’alt tribunal fallava en contra d’ell en la sentència que havia d’emetre.

El procés institucional contra Erbakan i el seu partit, va coincidir en el temps amb la represa de les converses turco-xipriotes sobre Xipre, iniciades l’11 d’agost a Montreux (Suïssa) amb la presència del president greco-xipriota Glafcos Clerides, el turco-xipriota Rauf Denktash, i el representant de les Nacions Unides per a Xipre, l'exministre de defensa peruà, Diego Córdovez. La segona trobada es va celebrar l’11 de novembre a Nicòsia, amb la mediació del representant nordamericà Richard Holbrooke. Aquestes trobades no van aportar cap acord concret, però, semblava que podien obrir un camí de negociació al problema, comptant també amb el suport de la Unió Europea, que volia estudiar l’adhesió de Xipre a la UE, juntament amb la dels països de l’antiga Europa de l’Est, a la cimera de desembre a Luxemburg.

El 28 de novembre, però, la condemna a mort de 33 islamistes a Turquia, va afectar poderosament la imatge internacional de Turquia, després de la prevista il.legalització del Partit Refah i de la sentència emesa el mateix dia 28 pel Tribunal Europeu dels Drets Humans contra el govern turc per la repressió continuada contra els kurds d’Anatòlia. Des del 1983, l’exèrcit turc havia destruït més de 2.000 localitats kurdes i aquesta acció devastadora sobre la minoria kurda va començar a generar a finals del 1997 l’emigració de centenars kurds cap als països de la Unió Europea. Així, entre el 27 i el 31 de desembre van arribar a les costes italianes més de 700 refugiats, creant un flux que, segurament, acabaria afectant altres països europeus.

Amb aquests precedents, la cimera europea del mes de desembre a Luxemburg, va tenir conseqüències molt dolentes per a les pretensions d’integració de Turquia, que gaudia d’un acord duaner amb la comunitat europea des del 1966, que havia estat reeditat i potenciat el 1995. A Luxemburg, els caps d’estat i de govern de la UE van posar com a condició per a la integració de Turquia que aquest país renunciés a l’annexió de la part nord de l’illa de Xipre, que respectés la convenció internacional dels Drets Humans dins les seves fronteres i que acceptés la jurisdicció del Tribunal Internacional de La Haia en el conflicte que mantenia obert amb Grècia sobre les illes de la mar Egea.

Malgrat la mediació de la secretària d’estat nordamericana, Madeleine Albright, el Consell d’Europa va mantenir la seva postura, provocant les protestes de Turquia que va allunyar-se de la UE, suprimint els contactes bilaterals que els seus representants mantenien a Xipre amb els greco-xipriotes i ensorrant, d’aquesta manera, les possibilitats d’integració de l’illa a la UE anunciades a la cimera.