Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Territoris kurds

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
Drets humans (136)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Personatges Personatges
Abdul·là / Abdullah Ocalan (27)
Ahmet Necdet Sezer (6)
Kemal Ataturk (1)
Mesut Yilmaz (11)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Necmettin Erbakan (12)
Suleyman Demirel (10)
Entitats Entitats
Acció Nacionalista (Turquia) (8)
Consell Nacional Turc (1)
Esquerra Democràtica (Turquia) (6)
Fons Monetari Internacional (136)
Parlament d`Ankara (5)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Partit de la Prosperitat (Turquia) (4)
Partit dels Treballadors del Kurdistan (24)
Tribunal Constitucional de Turquia (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Kurdistan (Orient Mitjà) (23)
Grècia (47)
Kenya (20)
Turquia (75)
Xipre (27)
Ankara (Turquia) (5)
40 lectures d'aquest article
Canvis democràtics a la mida de la Unió Europea
Turquia
En començar l’any, el 12 de gener, el govern turc va decidir suspendre la condemna a mort del líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), Abdul·là Ocalan, detingut a Kènia el 15 de febrer de l’any anterior i sentenciat a mort pel Tribunal de Seguretat Estatal número 2 el 24 de juny del mateix any. Tot i la confirmació de la sentència feta el desembre de l’any anterior, el primer ministre turc, Bullen Ecevit, va anunciar l'ajornament en resposta a la petició feta en aquest sentit pel Tribunal Europeu de Drets Humans -que havia rebut les al·legacions dels advocats d’Ocalan a la sentència- i el compromís existent per part del PKK de renunciar definitivament a la lluita armada.

En la decisió havien influït també els nombrosos ajuts internacional rebuts per Turquia després dels terribles terratrèmols que van sacsejar el país l’agost de l’any anterior, l’aixecament, en el mateix període, del veto interposat per Grècia a la candidatura turca d’ingrés a la UE i la confirmació d’aquesta candidatura feta a la cimera de la Unió Europea celebrada el desembre de 1999 a Hèlsinki.

Tot i això, les divisions polítiques al sí de la coalició governant sorgida de les eleccions del 18 d’abril de 1999, que presidida per Bulent Ecevit agrupava el partit d’aquest, Partit de l’Esquerra Democràtica (DSP), l’ultradretà Acció Nacionalista (MHP) i el Partit de la Mare Pàtria de l’exprimer ministre Mesut Yilmaz amb un total de 351 dels 550 escons de la cambra baixa turca, van complicar la decisió final sobre el tema, donades les resistències dels diputats de l’MHP, vinculat als Llops Grisos i quintaessència del nacionalisme turc. Les dissidències van ser suavitzades amb els 7.600 milions de dòlars rebuts de l’FMI a principis d’any per animar l’economia del país, que patia una inflació de més del 40% i un creixement negatiu del 2,1%.

L’elecció d’un nou president, el 5 de maig del 2000, va servir per decantar la balança a favor de les formacions polítiques partidàries d’impulsar les reformes democràtiques exigides per tota la comunitat internacional a Turquia. Aquell dia, el parlament turc va elegir en tercera ronda i amb el vot de 330 dels 550 representats el fins llavors president del Tribunal Constitucional del país, Ahmet Necdet Sezer, com a desè president de la República, en substitució de Suleyman Demirel, de 76 anys.

Sezer, de 58 anys, casat amb una mestra i pare de tres fills, havia saltat a la primera plana política el 1998 quan va decidir il·legalitzar el Partit Islamista del Benestar (Refah). El 10 de març del 2000 va condemnar a un any de presó el seu líder i exprimer ministre Necmettin Erbakan per “atemptar contra la laïcitat de l’Estat” fundat per Kemal Ataturk a la fi de l’imperi otomà. Des llavors, Sezer s’havia guanyat una fama d’home laic i honest, partidari de l’apropament al món occidental, tal i com havia demostrat en les seves peticions de reforma de la Constitució del país i de reducció dels poders que concentrava la presidència turca des del cop d’estat del 1980.

Així, el nomenament de Sezer, que en la seva presa de possessió va parlar de la necessitat de crear una “tradició de democràcia a Turquia”, va ser, fins i tot, ben vist per una part important de la minoria kurda, que va apreciar la seva defensa pública de la llibertat d’expressió, practicada en qualsevol llengua. Però amb les paraules no n’hi havia prou.

La comunitat internacional esperava resultats concrets del nomenament i va aplaudir les previsions de reforma constitucional que havien d’incloure necessàriament l’abolició de la pena de mort, el reconeixement dels drets culturals dels kurds, la revisió de l’estatut de Xipre i la disminució del poder del Consell Nacional de Seguretat, integrat en la seva major part per militars. També es demanava la derogació de l’article vuitè (propaganda separatista) de la llei antiterrorista del 1995 i l’aixecament de l’estat d’excepció a cinc províncies del sud-est del país, majoritàriament habitades per kurds.

Malgrat les reticències pel que fa al respecte dels drets humans, l’aposta de la comunitat internacional per Turquia semblava clara. Així va quedar confirmat el 6 de desembre quan el FMI va concedir a Turquia un crèdit d’urgència per import de 10.000 milions de dòlars per afavorir el procés de privatitzacions inclòs en el pla d’estabilització que el primer ministre Bullen Ecevit va impulsar per modernitzar les estructures del país i escurçar distàncies amb la Unió Europea, en la que Turquia volia ingressar a mig termini.