Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Unes dones kurdes mostren la imatge del seu líder, Abdul·lah Ocalan, a Hamburg

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Desplaçats, exiliats, refugiats (86)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nacionalismes (143)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Abdul·là / Abdullah Ocalan (27)
Jacques Santer (31)
Massimo D`Alema (19)
Mesut Yilmaz (11)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Necmettin Erbakan (12)
Suleyman Demirel (10)
Entitats Entitats
Front d´Alliberrament Nacional del Kurdistan (1)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Partit de la Prosperitat (Turquia) (4)
Partit de l`Esquerra Democràtica (Turquia) (3)
Partit dels Treballadors del Kurdistan (24)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
Turquia (75)
42 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
El drama kurd arriba a Itàlia
Turquia
El vespre del 12 de novembre de 1998 el líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), Abdula Ocalan, va ser arrestat en arribar a l’aeroport romà de Fiumicino. Venia de Moscou on li havien negat l’asil polític a causa de dos mandats d’arrest, emessos per Alemanya i Turquia, que l’acusaven “d’assassinat i direcció de grup terrorista.” Les autoritats italianes, després de setmanes de negociacions, van decidir no concedir l’extradició que demanaven les autoritats turques ja que consideraven que el règim d’Ankara no oferia prou garanties democràtiques. Aquesta decisió va significar una nova crisi en les relacions turco-italianes que ja passaven per moments difícils des que a primers d’any Itàlia va rebre una veritable allau de refugiats kurds, suposadament instigada pel propi govern turc com a represàlia per la decisió que la Unió Europea havia pres el desembre de 1997 en el sentit d’eliminar Turquia de la llista de candidats a una propera incorporació a la Unió.

D’aquesta manera, Itàlia es convertia en la víctima propiciatòria de les crítiques turques, que van funcionar, de fet, com una vàlvula d’escapament pel govern d’Ankara, que des l’any anterior havia iniciat una creuada laica contra l’islamisme Del Partit de la Prosperitat (Refah), que va ser il·legalitzat el 16 de gener, alhora que s’inhabilitava el seu líder, l’exprimer ministre Necmettin Erbakan, de 72 anys. El govern de la coalició encapçalada pel líder del Partit de la Mare Pàtria, Mesut Yilmaz, que va arribar al poder el 12 de juliol del 1997 per substituir els islamistes, no va aconseguir consolidar-se i el 25 de novembre de 1998 Yilmaz va presentar la dimissió.

En aquest difícil context, les relacions diplomàtiques entre Itàlia i Turquia van arribar al límit de la ruptura amb la negativa italiana a extraditar Ocalan. “Existeixen principis contra els quals no és valida cap amenaça”, va dir el primer ministre italià Massimo D’Alema, que va afegir: “les persones no es poden entregar com paquets.” El president de la Unió Europea, Jacques Santer, va amenaçar Turquia amb la cancel·lació— dels acords d’Associació del 1963 i el d’Unió Duanera del 1995) si continuava amb el boicot comercial contra Itàlia. Alemanya, per la seva banda, va renunciar a l’extradició d’Ocalan, en un intent de calmar les protestes de la nombrosa població kurda de mig milió de persones que tenia al país.

Ocalan, a qui el govern italià havia deixat en llibertat vigilada, va explicar a la comunitat internacional la difícil situació que vivia el seu poble des que en finalitzar la primera guerra mundial el Kurdistan va quedar integrat en els territoris de Turquia, l’Iraq, l’Iran i la URSS, la gran repressió viscuda en cadascun d’aquest països, en negar-se’ls hi els drets polítics i lingüístics a 30 milions de kurds. Va denunciar especialment la persecució genocida a que els sotmetia Turquia (va assegurar que en 15 anys havia provocat més de 30.000 morts) i va justificar l’activitat del PKK que combatia amb les armes des del 1978 i del Front d’Alliberament Nacional del Kurdistan (ERNK) que dirigia la lluita política des del 1985 i que el 1992 havia aconseguit una representació parlamentària permanent a La Haia. Ocalan es va declarar disposat a acceptar un règim d’autonomia per al Kurdistan que no posés en qüestió la integritat territorial turca, però exigia el cessament de les accions militars turques contra la població kurda i el retorn dels refugiats.

En finalitzar l’any i malgrat l’oferta d’alto-el-foc a canvi de negociacions feta per Ocalan al govern turc, l’únic canvi destacable en el panorama polític va ser l’encàrrec fet pel president de la República turca, Suleiman Demirel, al líder del Partit de l’Esquerra Democràtica, Bulent Ecevit perquè intentés formar un govern capaç d’arribar fins les eleccions legislatives previstes pel 18 d’abril del 1999. El govern italià va saludar la formació del nou govern a Turquia i el primer ministre Massimo D’Alema va recordar al nou dirigent que “si Turquia vol entrar a la UE no ha de considerar com una ingerència que es miri de resoldre la qüestió kurda”.