Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
La incorporació de Turquia a la Unió Europea, motiu de debat entre els Quinze i aspiració constant del país

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Abdula Gul (3)
Ahmet Necdet Sezer (6)
Devlet Bahceli (3)
Kemal Dervis (2)
Mesut Yilmaz (11)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Recep Tayyip Erdoğan (16)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Acció Nacionalista (Turquia) (8)
Esquerra Democràtica (Turquia) (6)
Fons Monetari Internacional (136)
Govern de Turquia (8)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Turquia (75)
25 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Eleccions i reformes
Turquia
El 2002 Turquia va viure pendent de la seva futura integració a la Unió Europea, i va insistir en la línia dels darrers anys a reivindicar l’equiparació política a la seva condició militar de soci fundador de l’OTAN.

L’Europa comunitària es va mostrar impassible a les demandes turques, mentre que la proximitat de la guerra amb l’Iraq reforçava els lligams estratègics de Turquia amb els Estats Units. Els arguments a la negativa que sempre havien adduït els Quinze eren d’ordre democràtic, en el sentit que a Turquia no es respectaven els drets humans i s’oprimia la minoria kurda per la força de les armes. Aquestes dues qüestions sempre havien estat arguments insalvables per a la integració de Turquia, fins que a mitjans del 2002 el govern de Bulent Ecevit va aconseguir l’aprovació per part del Parlament d’Ankara de dues disposicions cabdals: l’abolició de la pena de mort al país en temps de pau i el reconeixement dels drets lingüístics i culturals dels kurds.

Amb aquestes dues cartes a la mà, Turquia va tornar a trucar a la porta de la UE, que va haver d’estudiar seriosament la proposta de cara a la cimera de finals d’any a Copenhaguen, on s’havia de decidir definitivament sobre l’ampliació a 25 de la Unió. En aquest context, dos factors van incidir en una nova negativa de la UE a la integració de Turquia a curt termini. El primer era l’agreujament de la inestabilitat política a Turquia, ja que la coalició de govern va experimentar 6 desercions de diputats del DSP que van deixar els diputats del govern empatats a 275 escons amb els de l’oposició. A més, el primer ministre Ecevit, de 78 anys, patia una greu malaltia i en l’horitzó es prefigurava el potencial d’un nou partit islamista (moderat) dirigit per Recep Tayyip Erdogan, que comptava amb el suport de l’independent i encara ministre d’Economia, Kemal Dervis, exvicepresident del Banc Mundial i veritable artífex de la concessió de l’últim programa d’ajut al país de l’FMI per valor de 16.000 milions de dòlars, per ajudar-lo a superar els greus entrebancs econòmics que patia.

El segon factor eren les dificultats per aconseguir un acord de convivència definitiu entre les comunitats grega i turca de l’illa de Xipre, la candidatura de la qual ja havia estat acceptada per Brussel·les. Per aquestes raons, el 16 de juliol la coalició de govern turca va avançar les eleccions, inicialment previstes per a l’abril del 2004, al 3 de novembre del 2002, en un acord subscrit entre tots els partits de la coalició de govern: el partit d’Ecevit, Esquerra Democràtica (DSP), el Partit Moviment Nacional (MHP), liderat per Devlet Bahceli, i el Partit de la Mare Pàtria (ANAP), liderat per Mesut Yilmaz.

El 3 de novembre del 2002, el Partit Islamista de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), encapçalat per Recep Tayyip Erdogan, va obtenir la majoria absoluta en les eleccions legislatives, amb més del 34% dels vots i 362 dels 550 escons en joc. La victòria de l’AKP va deixar fora del Parlament unicameral la majoria de partits laics que tradicionalment l’havien ocupat. El Partit Republicà del Poble, el segon més votat i l’únic, a més de l’AKP, d’aconseguir representació, va obtenir el 19,4% dels vots i 180 diputats, i els independents van aconseguir 8 escons.

No obstant els resultats, Erdogan no va poder exercir de primer ministre per una causa anterior que tenia oberta per haver incitat a “l’odi religiós” com a islamista del Refah de Necmettin Erbakan que havia estat. Per aquesta raó va ser nomenat primer ministre un dels seus més estrets col·laboradors, Abdula Gul, de 52 anys i exintegrant de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, amb el vistiplau del president del país, Ahmet Necdet Sezer.

En arribar al poder, Erdogan, que havia d’afrontar una economia molt afeblida, amb una inflació permanent, una gran apujada dels tipus d’interès i molts ciutadans sense feina, va declarar que l’objectiu principal de Turquia continuava sent l’entrada a la Unió Europea, el compliment dels compromisos assolits amb el Fons Monetari Internacional i el respecte a les decisions que poguessin prendre les Nacions Unides sobre una possible intervenció a l’Iraq.

Les paraules d’Erdogan no van convèncer la Unió Europea, tot i la mediació diplomàtica prop del Consell i de la Comissió europeus que van fer els Estats Units. El 8 de novembre, a més, el president de la Convenció sobre el Futur d’Europa, Valéry Giscard d’Estaing, va introduir un nou factor de polèmica a l’afirmar públicament que l’entrada de Turquia suposaria “la fi de la UE” i precipitaria les demandes d’entrada d’altres països de tradició islàmica com el Marroc. Tot plegat va obrir un debat sobre el caràcter cristià de la Unió Europea i la necessitat de seguir-lo mantenint que va fer encara més difícil plantejar obertament i a curt termini l’adhesió de Turquia a la UE.