Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
L'exèrcit turc va matar Somos Solomou davant dels periodistes occidentals

Necmettin Erbakan i Muammar al-Gaddafi durant la seva entrevista del 6 d'octubre

Xipre va viure una escalda bèl·lica

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Religió i cultura islàmica (71)
Personatges Personatges
Glafkos Ioannou Clerides (7)
Mesut Yilmaz (11)
Muammar al-Gaddafi (26)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Necmettin Erbakan (12)
Somos Solomou (2)
Suleyman Demirel (10)
Yashar Kemal (4)
Entitats Entitats
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit de la Justa Via (Turquia) (5)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Turquia (75)
Xipre (27)
85 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Els islamistes al poder
Turquia
El 8 de juliol de 1996, Necmettin Erbakan, líder de l'islamista Partit del Benestar (Refah), va ser elegit primer ministre de Turquia, l'únic país de l'OTAN on l'Islam era la religió majoritària. En les eleccions del 24 de desembre de 1995, el Refah havia obtingut el 21,2% dels vots i 158 diputats, mentre que el Partit de la Mare Pàtria obtenia el 19,6% i 134 diputats, i el de la Recta Via, 19,2% i 133 diputats.

Des de principis de 1996, els dos principals partits tradicionals del país, el de la Mare Pàtria (ANAP) i el de la Justa Via (DYP), de l'exprimera ministra Tansu Çiller , van intentar trobar una fòrmula que impedís governar als islamistes del Refah. El 3 de març van formar un govern de coalició amb suport parlamentari minoritari, però el 6 de juny Mesut Yilmaz, líder del Partit de la Mare Pàtria, va dimitir com a cap del govern. El Partit de la Justa Via, uns dies abans havia optat per donar suport als islamistes i
nitat i d'aprofundir les relacions de Turquia amb el món islàmic.

L'1 de gener de 1996 havia entrat en vigor la unió duanera amb la UE aprovada el 1995 pel Parlament Europeu, que estava destinada a facilitar les exportacions europees i preveia la supressió de les barreres aranzelàries per als productes agraris en un termini no superior a quatre anys.

Les intencions del govern d'Erbakan van quedar clares el 12 d'agost, quan, en la seva primera actuació important en el camp de la política exterior, va firmar un contracte comercial amb l'Iran per al proveïment de gas, tot i l'advertiment que li havien fet els Estats Units.

El 16 de setembre el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Turquia per l'arrassament del poble kurd de Kelecki el novembre del 1992. Fins aleshores, la UE i els Estats Units havien fet veure que no s'adonaven de la repressió organitzada contra els kurds. El 19 de setembre el Parlament Europeu va votar per 319 vots a favor, 23 en contra i 20 abstencions la cancel·lació dels ajuts previstos per a Turquia pel seu no reconeixement dels drets humans del poble kurd i la seva actuació en la crisi greco-xipriota.

Precisament, el rebrotament del contenciós xipriota va ser una altra de les conseqüències de l'arribada al poder d´Erbakan. El 1974, estant en el govern de Bulent Ecevit, Necmettin Erbakan va ser qui va preparar la creació de la República turca del Nord de Xipre i es va encarregar de l'enviament dels 20.000 soldats per vetllar pels interessos de Turquia a l'illa.

Vint-i-dos anys després, el 14 d'agost de 1996, l'exèrcit turc va matar d'un tret al coll, davant els ulls de tots els informadors internacionals, el ciutadà greco-xipriota Somos Solomou, que intentava retirar una bandera turca de la frontera que divideix les dues comunitats a l'illa. El mateix agost les forces turques van matar tres xipriotes més, un altre al setembre i un altre el 13 d'octubre.

El govern xipriota de Glafcos Clerides va presentar queixes formals als ambaixadors dels cinc països membres del Consell de Seguretat de l'ONU. Les protestes de Clerides no van obtenir contestació directa, però sí el compromís dels Estats Units d'organitzar una conferència internacional sobre un contenciós que havia estat silenciat des de 1975, quan els turcs van constituir la República del Nord de Xipre i van nomenar un govern presidit per Rauf Denktash.

La Unió Europea havia començat el 1996 converses amb Clerides per trobar una solució al conflicte i havia fet un reconeixement formal del seu govern com l'únic legítim de l'illa. Turquia era l'únic Estat del món que havia reconegut la República del Nord de Xipre.

Les reaccions internacionals a la crisi de Xipre van crear algunes divisions a les files islamistes, entre els partidaris de continuar en la línia d'afirmació nacional i incrementar la tensió, i els que aconsellaven unes postures més convencionals. Tot això va sortir a la llum en el congrés provincial del Refah, celebrat a Ankara al setembre, on es van imposar unes tesis intermèdies que impulsaven els nomenaments d'islamistes en els principals càrrecs de responsabilitat de la justícia i l'Administració però aprovaven el compliment de l'acord de cooperació amb Israel firmat al mes de febrer, quan encara manava Yilmaz.

Per acontentar l'electorat que havia votat "un ordre islàmic just", Erbakan va decidir acostar-se al món islàmic, i va viatjar a Egipte, Nigèria i Líbia, on el 6 d'octubre va firmar un tractat amb el president Muammar al-Gaddafi per potenciar les relacions bilaterals.

Aquestes accions empreses per Erbakan anaven en contra del que la política tradicional de la Turquia moderna i posaven seriosament en qüestió l'estabilitat política i el desenvolupament econòmic, sota tutela occidental, que havia caracteritzat l'evolució del país des de la postguerra.

Els canvis enregistrats a Turquia eren el reflex d'una crisi política general que va començar coincidint amb la desaparició de l'expresident Turgut Ozal el 1993, i que tenia com a principals components la progressió de l'integrisme islàmic a l'Àsia, la liquidació de l'URSS, l'occidentalització de l'Europa de l'Est i, en definitiva, el trencament de l'equilibri de la Guerra Freda. Durant anys, Occident semblava disposat a donar suport a Turquia a tot preu, però la nova situació va fer passar a primer pla els problemes de feia anys: drets humans, repressió de les minories kurda i armènia, augment de la influència de l'islamisme i crisi econòmica.

El triomf dels islamistes i la política d'Erbakan eren l'expressió política d'aquests canvis. Una nova mostra del caràcter que prenia el nou govern va ser l'adopció d'un codi de censura de premsa que constava de 154 normes i que prohibia explícitament criticar l'exèrcit, el fundador de l'Estat i la lluita contra els kurds.

La idea de la situació del poble kurd la va donar l'escriptor turc Yashar Kemal, de 73 anys, candidat al Nobel de literatura en diverses ocasions i Premi Internacional Catalunya 1996, que el 7 de març va ser condemnat a vint mesos de presó per haver escrit un article contra la repressió del poble kurd. A mitjans de novembre, Yashar Kemal va exiliar-se a Suècia, ja que, segons la seva esposa, "se sentia amenaçat" pel règim d'Erbakan. Segons el vicepresident del PEN Club suec, Eugene Schulgin. "Kemal i la seva família pensen quedar-se a Suècia mentre es mantinguin les actuals condicions antidemocràtiques a Turquia".