Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Fonamentalistes celebren la victòria del Partit del Benestar en les eleccions del 24 de desembre

L'exèrcit turc en el transcurs de la seva ofensiva de l'abril del 1995 contra els combatents kurds

Articles dependents
Tansu Çiller
Necmettin Erbakan
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Identitats culturals (86)
Personatges Personatges
Benazir Bhutto (8)
Deniz Baikal (1)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Necmettin Erbakan (12)
Suleyman Demirel (10)
Tansu Çiller (8)
Turgut Ozal (2)
Entitats Entitats
Govern de Turquia (8)
Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Turquia) (4)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Partit de la Prosperitat (Turquia) (4)
Partit Republicà Turc (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Turquia (75)
44 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Entre l'islamisme i occident
Turquia
El diumenge 24 de desembre de 1995 es van celebrar a Turquia eleccions generals anticipades. Les eleccions havien estat convocades pel govern de coalició format el 5 de novembre entre el partit de la primera ministra del país des del 1993, Tansu Çiller, 1 Partit de la Justa Via (DYP) i el Partit Popular Republicà (CHP), dirigit per Deniz Baikal. La coalició va obtenir el vot de confiança del Parlament aquell dia amb l'explícit encàrrec de convocar eleccions generals anticipades.

La coalició, que era la mateixa que havia governat en els últims anys, s'havia refet sota la intercessió directa del president Suleyman Demlrel, que va encarregar la formació d'un nou govern a Tansu Çiller per superar la crisi produïda amb la seva dimissió del 20 de setembre, després que el Partit Popular Republicà li retirés el suport i la primera ministra perdés el vot de confiança del Parlament el 15 d'octubre.

La crisi governamental s'havia produït per diverses raons, però les dues fonamentals eren els problemes d'imatge internacional que tenia el règim i la forta oposició social contra un pla d'ajustament econòmic de gran envergadura impulsat per Çiller, sota el comandament del Fons Monetari Internacional.

La crisi d'imatge internacional va anar paral·lela a l'increment de la tradicional repressió sobre els kurds i va esclatar del tot el 20 de març, quan Çiller va enviar 35.000 soldats a l'Iraq per eradicar les guerrilles del Partit dels Treballadors del Kurdistan, sense obtenir-ne gaires resultats. El gruix dels soldats turcs va abandonar l'Iraq cinc setmanes després, sense haver aconseguit el seu propòsit, cosa que va agreujar les crítiques internacionals, fins al punt que el Parlament Europeu va acusar Çiller de violació dels drets humans i va amenaçar el país de bloquejar la seva integració a la unió duanera de la IJE, pactada per al 1996.

Pel que fa al pla d'ajustament econòmic, la situació era realment greu. A començaments d'any, Turquia —amb 65 milions d'habitants, una renda per càpita de 2.120 dòlars i un deute exterior de 74.800 milions de dòlars— tenia una inflació cle quasi un 100% i arrossegava un dèficit comercial de 9.400 milions de dòlars i un dèficit públic creixent sense reserves exteriors per fer-hi front. El Fons Monetari Internacional es va negar a seguir ajudant el govern turc si aquest no posava en marxa un pla d'ajustament radical que inclogués la reestructuració de sectors econòmics deficitaris, la privatització de les indústries públiques i la retallada dels programes d'assistència social, a més de la congelació dels salaris.

A tota aquesta situació s'hi havien afegit les crítiques dels partits islamistes. que preconitzaven el final de l'aliança amb Occident i la posada en marxa d'una "economia islàmica", i que, amb aquest reclam, havien aconseguit el suport de les capes més necessitades de la població.

ELECCIONS ANTICIPADES

Els plantejaments dels diferents partits de cara a les eleccions anticipades eren l'expressió fidedigna d'aquest estat de coses. Els comicis es presentaven com una mena de plebiscit sobre la continuïtat o no del pro occidentalisme exhibit per Turquia en els anys anteriors.

Els principals contendents eren els clos partits al poder, el Partit de la Justa Via (DYP). dirigit per la primera ministra, Tansu Çiller, i el Partit de la Mare Pàtria (ANAP), encapçalat per Mesut Yilmaz, continuador de l'obra del desaparegut Turgut Ozal. i l'islamista Partit del Progrés (REFAH), liderat per Necmettin Erbakan.

Els altres contendents eren el Partit Popular Republicà, de Deniz Baikal. i el Partit de l'Esquerra Democràtica (DSP), de Bulent Ecevit. El seu pes polític era menor, però podien ser decisius a l'hora de perfilar les aliances que els sondejos preveien que s'haurien de fer per poder formar govern.
La campanya va ser dura. Els islamistes van jugar fort, i el seu candidat, Necmettin Erbakan, parlava obertament de la creació d'unes "Nacions Unides islàmiques", d'una "OTAN islàmica", d'una "UE Islàmica" i, fias i tot, d'una moneda internacional islàmica.

La campanya de Çiller i els seus aliats es va centrar en els beneficis futurs que obtindria el país si continuava la política pro-occidentai instaurada el 1924 pel majditurc Kenial Atatürk. que va abolir el sultanat i va fundar una República laica, convertint el país en una potència a mig camí entre Orient i Occident. Çiller va parlar també dels avantatges gairebé immediats que s'obtindrien amb la unió duanera amb la UE, que començaria a regir a partir de I'l de gener de 1996.

Els resultats van evidenciar la complexitat de la situació política turca. El partit més votat va ser el REFAH, amb el 21,2% dels vots, dos punts més que els aconseguits a les eleccions municipals del 1994 i el doble cle vots que a les anteriors eleccions legislatives. El van seguir l'ANAP, amb el 19,6%, i el DYP cle Çiller. amb el 19,2%. Per la seva banda, el DSP havia obtingut el 14,6%, i el Republicà Popular, el tradicional aliat clel DYP, un 10,2%. En escons, això en representava 134 per al DYP i 133 per a l'ANAP. Tots dos junts no sumaven els 276 (la meitat més un) dels escons necessaris per comptar amb la majoria en un Parlament de 550 diputats.

Els islamistes, per la seva banda, havien obtingut 158 diputats, una xifra absolutament insuficient per formar govern en solitari però realment espectacular. Erbakan va rebre les felicitacions del FIS algerià i del govern de l'Iran, i va despertar, alhora, les suspicàcies dels governs europeus, que temien que Turquia es convertís en un nou focus de radicalització islamista.

Semblava que la resta de forces polítiques estaven disposades a forjar una nova aliança amb una única finalitat: impedir l'arribada dels islamistes al poder. Per aconseguir-ho, els dos partit grans, el DYP i l'ANAP, van decidir cle governar plegats recorrent, respectivament, al Republicà Popular i al DSP per cobrir els escons que els faltaven per superar el llistó dels 276 escons. A finals d'any s'estudiaven fórmules similars a la jueva -d'alternança en el poder entre els dos principals partits de la coalició- i el problema principal era qui ocuparia el càrrec de primer ministre.

La decisió estava en mans del president Demirel, que no semblava del tot convençut de la conveniència de deixar fora del govern els islamistes després que aquests haguessin guanyat les eleccions.

Fos quina fos la composició del nou govern, quedaven encara els autèntics problemes per resoldre. Fn el pla econòmic, l'OCDE havia pronosticat un descens del creixement de l'economia turca per al 1996 i el 1997, i havia situat el seu PIB entorn del 4,5% o el 4,9%, molt per sota del 6,8% del 1995; però també un descens de la inflació, que rondaria el 55%, i una millora de les exportacions i les inversions estrangeres si s'arribava a consumar la unió duanera amb la UE.