Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El líder independentista Abdul·là Ocalan va ser condemnat a mort per un tribunal d'Ankara

El primer ministre turc, Bulent Ecevit, va aconseguir que el seu país fos candidat a ingressar a la U E

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Drets humans (136)
Escàndols polítics (441)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Abdul·là / Abdullah Ocalan (27)
Cevat Soysal (1)
Ismail Cem (4)
Mesut Yilmaz (11)
Mustafa Bülent Ecevit (18)
Semdin Sakik (2)
Entitats Entitats
Acció Nacionalista (Turquia) (8)
Fazilet (Turquia) (3)
Govern de Turquia (8)
Partit de la Mare Pàtria (Turquia) (10)
Partit de l`Esquerra Democràtica (Turquia) (3)
Partit dels Treballadors del Kurdistan (24)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Tribunal Suprem de Turquia (1)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Turquia (75)
27 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
La UE accepta Ankara, però exigeix reformes
Turquia
El 1999 Turquia va ser en primer pla de l’actualitat internacional per la condemna a mort decretada el 29 de juny pel Tribunal de Seguretat Estatal número dos del país contra el màxim dirigent del Partit dels Treballadors del Kurdistan, Abdul•lah Ocalan. Aquesta condemna va ser criticada per tota la comunitat occidental, que volia fer canviar les directrius turques en matèria de drets humans. La condició de soci de l’OTAN de Turquia i l’acceptació de la possibilitat de suspendre la pena de mort contra Ocalan van facilitar, però que, a finals d’any, la Unió Europea inclogués Turquia en la llista de països candidats a la integració a la comunitat, complimentant així l’antiga aspiració d’Ankara de ser reconeguda com una veritable potència occidental al Mediterrani oriental.

L’admissió de Turquia en la terna de candidats a ingressar a la Unió Europea va ser discutida a la cimera de Hèlsinki del mes de desembre, després que el primer ministre turc, Bulent Ecevit, admetés que "Turquia ha de superar la contradicció que suposa pertànyer a la Unió Europea i mantenir vigent la pena de mort al país". Internament, però, la predisposició d’Ecevit no era compartida pel seu principal soci de govern, el Partit d'Acció Nacionalista, els dirigents del qual seguien preferint mantenir la pena capital contra el líder independentista kurd, Abdul•lah Ocalan, considerat a tots els efectes l’enemic públic número u del país.

La manca d'enteniment en aquest punt no era nova i els fets que la van provocar arrancaven de ben enrera. Enmig d'una repressió generalitzada al Kurdistan turc, el 1984, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va prendre el camí de la lluita armada i la independència del Kurdistan es va convertir en el principal objectiu de l'organització. Des d’aquell moment, l'exèrcit turc no va donar treva a la lluita del PKK, destruint més de 3.000 pobles del Kurdistan turc, cremat milers d'hectàrees dels boscos que omplien el seu territori i torturant i fent desaparèixer milers de persones. Aquesta política repressiva va provocar l’èxode de més de 4 milions de kurds cap a altres països de la regió i també cap a l'Europa Occidental.

Al llarg dels anys, el PKK va aconseguir el reconeixement oficiós d’alguns països veïns que, com Síria, van donar aixopluc als seus líders. Turquia va denunciar aquest fet davant la comunitat internacional, aconseguint que el 1998 el govern sirià obligués Ocalan a posar fi al seu asil polític. El líder kurd va arribar a Itàlia l'octubre de 1988, però en ser-li negat l’asil polític va haver d’abandonar el país en direcció a Kènia, on el 15 de febrer va ser detingut a Nairobi pels serveis secrets turcs. La detenció d’Ocalan va mobilitzar tots els exiliats kurds a Europa, que van ocupar ambaixades i consolats, acusant Grècia, Kènia i els Estats Units d’haver col•laborat en la detenció d’Ocalan. Finalment, el primer ministre turc, Bulent Ecevit, va anunciar l’empresonament del líder kurd a l'illa-presó d'Imrali, anunciant pel mes de maig el començament del seu judici per terrorisme i traïció.

La captura d’Ocalan va funcionar com el principal actiu del partit d’Ecevit, el Partit de l’Esquerra Democràtica (DSP), en les eleccions legislatives que es van celebrar a Turquia el 18 d'abril, en obtenir el 21,7% dels vots, seguit d’Acció Nacionalista (MHP), una formació d’extrema dreta que no obtenia representació parlamentària des del 1977, amb el 18,4%; el Partit Islamista Fazilet (de La Virtut) amb un 15% i el Partit de la Mare Pàtria de l’exprimer ministre Mesut Yilmaz amb un modest 13%. El parlament turc va confirmar més tard el nomenament de Bulent Ecevit com a nou primer ministre, presidint una coalició integrada pel seu Partit de l’Esquerra Democràtica, Acció Nacionalista (MHP) i el Partit de la Mare Pàtria, que agrupava 351 dels 550 escons de la Cambra.

Amb tot, el 20 de maig onze dies abans que comencés el judici contra el líder del PKK, el Tribunal de Seguretat de Dyarbakir -capital de la regió del sud-est d’Anatòlia- va condemnar a mort el lloctinent d’Ocalan, Semdin Sakik, i el seu germà, Arif, acusats tots dos d’haver atemptat contra la integritat territorial de la república turca. El judici d’Ocalan va començar tal i com estava previst el 31 de maig a l’illa-presó d’Imrali, enmig d’unes impressionants mesures de seguretat. La defensa va demanar l’ajornament del procés fins que es modifiqués la composició dels Tribunals de Seguretat de l’Estat, però la petició va ser rebutjada.

En començar el judici, el règim turc va fer una campanya de propaganda contra la causa turca, mobilitzant als carrers els familiars de les víctimes del terrorisme kurd i dels soldats morts en la guerra contra el PKK i va responsabilitzar Ocalan de la mort de més de 30.000 persones. Conscient d’aquesta maniobra, Ocalan va fer una crida a la fi de la lluita armada, va demanar perdó als familiars de les víctimes i es va declarar disposat a servir Turquia “per la pau i la fraternitat”. Seguint la pauta del seu líder, l’endemà de les declaracions d’Ocalan, el PKK va manifestar la seva voluntat de posar fi a la rebel•lió armada iniciada feia 15 anys contra l’estat turc.

Tot i això, el 8 de juny la fiscalia turca va demanar la pena de mort per Ocalan, mentre el PKK amenaçava amb intensificar els seus atacs contra l’estat turc. El 23 de juny, Ocalan va afirmar davant el tribunal que l’estat turc era el veritable responsable de la revolta kurda i va demanar a les autoritats d'Ankara que legalitzessin la llengua i la cultura kurda. Sis dies més tard, el Tribunal de Seguretat Estatal número dos de Turquia va sentenciat a mort Ocalan, acusant-lo de traïció i separatisme, mentre els seus advocats anunciaven apel•lacions davant el Tribunal Suprem de Turquia i el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg.

En conèixer la sentència, grups de drets humans internacionals van denunciar les limitacions posades a Ocalan durant el judici, com ara no poder parlar en privat amb els defensors o no rebre permís per trucar a testimonis que el defensessin, mentre el PKK va advertir que no acceptaria la seva execució amb els braços plegats i que adaptaria la seva estratègia a les noves circumstàncies. La condemna d’Ocalan va motivar també els advertiments de la Unió Europea, alhora que creixien les protestes dels emigrants kurds arreu d’Europa i el Parlament kurd a l’exili amenaçava el govern turc amb retirar l’oferta de negociació feta pel PKK el 2 de juny. Malgrat tot, el 21 de juliol, Ecevit va anunciar la captura del número 2 del PKK, Cevat Soysal, a l'antiga república soviètica de Moldàvia, des d’on va ser traslladat a Turquia per ser jutjat.

Els terratrèmols que van sacsejar Turquia des del 17 d'agost fins a mitjans de setembre van treure actualitat a la condemna d’Ocalan i van decantar els ajuts internacionals cap al país en produir-se unes catàstrofes materials i humanes que van costar la vida a més de 20.000 persones i van deixar sense casa unes altres 35.000. La gravetat de la situació creada amb els terratrèmols intermitents que van assolar el nord-oest i centre de Turquia va motivar, fins i tot, la reanudació de les relacions entre Turquia i Grècia, en patir aquest país els efectes del terratrèmol del 7 de setembre i, tot seguit, llevar el seu vet dins la Unió Europea a la candidatura d’adhesió de Turquia. La solidaritat entre ambdós països va créixer després del darrer terratrèmol del 13 de setembre.

Tot i això, la darrera setmana de setembre i trencant l'alto el foc unilateral que havia decretat Ocalan des de la presó, l’exèrcit turc va fer atacar les posicions del PKK al nord d'Irak en previsió de nous atacs de la guerrilla kurda. Davant la gravetat de la situació, a primers d’octubre el govern italià va prendre partit per Ocalan, concedint-li en absència el dret d'asil que li va negar mentre va ser al país el 1998 a Itàlia que havia demanat el 1998. Mentrestant i en les mateixes dates, 8 dirigents kurds van lliurar-se a les autoritats turques, en un gest de bona voluntat per afavorir unes negociacions entre el PKK i govern turc, que van ser rebutjades per aquest.

L’actitud d’Itàlia i els anterior contactes entre Atenes i Ankara van afavorir que al mateix mes de setembre, el consell informal de ministre d’Afers Estrangers de la Unió Europea (UE), reunit durant dos dies a la localitat àrtica de Saariselka (Finlàndia), es mostrés per primer favorable a reconèixer-li a Turquia l’estatut de candidat oficial a la UE, sempre, però, amb el condicionants que el país complís els mínims requisits de respecte de la llibertat, la democràcia, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els ministres van convocar el ministre turc d’Afers Estrangers, Ismail Cem, perquè participés en el proper Consell d’Assumptes Generals i la UE va consensuar la concessió de 30.000 milions de pessetes d’ajuts a Turquia per pal•liar els efectes dels terratrèmols.

La iniciativa unilateral de la UE va convèncer el règim turc de l’oportunitat oberta a la seva integració a la comunitat europea, sobretot després que Cem fos convidat per tractar de nou el tema a la cimera de Hèlsinki de finals d’any, que un cop celebrada i confirmada la candidatura de Turquia a integrar-se a la UE, va permetre abrigar esperances d’una reforma en profunditat del tema dels drets humans a Turquia, la primera expressió de la qual havia de ser la commutació de la pena de mort d’Ocalan per una de cadena perpètua l’any vinent.