Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president del Parlament Europeu, Josep Borrell amb el primer ministre de Turquia, Recep Tayyip Erdogan

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalismes (143)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Recep Tayyip Erdoğan (16)
Tassos Papadopoulos (5)
Entitats Entitats
Consell Nacional de Xipre (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
29 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Negociant amb la UE
Turquia
El 2004, l’actualitat de Turquia va estar presidida pels seus contactes amb la UE per a una futura adscripció a l’organisme europeu. Ja feia anys que Ankara havia demanat l’ingrés, però la Unió Europea només havia decidit sobre la possibilitat d’una relació comercial preferent amb Turquia, enmig d’una discussió en profunditat sobre si la comunitat europea havia de mantenir-se sempre com un club cristià o havia de mostrar-se oberta a la integració d’un país de majoria musulmana. Aquesta discussió fins i tot va presidir inicialment els treballs del Tractat constitucional europeu, en el qual alguns sectors volien incloure la definició cristiana de la Unió, cosa que, finalment, no es va fer.

En tot cas, a l’hora de decidir sobre l’adhesió de Turquia a l’Europa comunitària hi havia diferents contenciosos pendents, com ara el reconeixement de la República de Xipre, adherida l’1 de maig del 2004 en la seva part grega a la UE, i el respecte dels drets humans i de les minories per part del règim d’Ankara. Així mateix, el conjunt de l’economia turca estava encara molt lluny dels estàndards de PIB i renda per càpita de la Unió Europea, tot i comptar des de feia molts anys amb el suport del Fons Monetari Internacional, que els últims quatre anys li havia lliurat gairebé 15.000 milions de dòlars en crèdits al creixement. La distància econòmica entre la UE i Turquia també s’accentuava pel fet de ser una economia de forta base agrària i poc desenvolupament en indústria i serveis.

Finalment, en una reunió específica dels dirigents dels vint-i-cinc Estats de la Unió, celebrada a Brussel·les el 17 de desembre, es va decidir de començar a estudiar seriosament la integració de Turquia a mig termini, tot mantenint una clàusula que preveia oferir un acord de segona classe al país musulmà si la UE considerava que s’havia mostrat incapaç de posar-se al nivell de les democràcies europees. Així, el document final deia: “Si l’Estat candidat no està en condicions d’assumir completament totes les obligacions de l’adhesió, s’haurà de garantir que estigui plenament ancorat a les estructures europees gràcies a un vincle com més fort millor”. Amb aquesta clàusula, els països més reticents a una adhesió plena de Turquia deixaven oberta la possibilitat de tancar-li la porta, i afegien alhora pressió a unes negociacions que es preveien llargues i dures i que es podien interrompre en qualsevol moment si la UE constatava una marxa enrere en els valors democràtics d’Ankara.

En tot cas, la UE va afegir a tot plegat la llunyana data del 2014, com a data hipotèticament factible de fer-se l’adhesió. Mentrestant, els europeus volien convèncer el primer ministre turc, l’islamista moderat Recep Tayyip Erdogan, que rubriqués un acord polític de reconeixement de la República de Xipre i que estengués l’acord d’associació que Turquia mantenia amb la UE des del 1963 (acord d’Ankara). A finals del 2004, Erdogan va continaur resistint-se a reconèixer obertament el govern de Xipre, que, de fet, només controlava dos terços de l’illa, ja que el terç nord estava sota control militar turc des del 1974. Erdogan va contestar que abans de reconèixer Xipre s’havia de trobar una solució per a l’unificació de l’illa que fos acceptable per als habitants de cultura grega del sud i els de llengua turca del nord; una solució, que, al seu parer, no passava per l’exposat en el referèndum d’unificació celebrat a l’abril a Xipre sota els auspicis de l’ONU. Alhora, el govern xipriota de Tassos Papadopoulos no va voler donar una data d’inici de negociacions als turcs si abans no reconeixien el seu Estat.

Finalment, no seria abans del 3 d’octubre del 2005 que començarien les converses, un període suficient de temps perquè la UE supervisés el comportament de Turquia amb la minoria kurda, deu líders de la qual van ser alliberats per Ankara al llarg del 2004, però que encara mantenia una situació de no-reconeixement integral de la seva llengua i identitat. En això també hi influïa la por que Turquia tenia a la consolidació d’una autonomia federal kurda al veí Kurdistan iraquià després de les eleccions que s’havien de celebrar al país àrab el 30 de gener del 2005. A finals d’any, alguns especialistes van advertir els responsables de la UE de donar sortida certa a les aspiracions europeistes de Turquia, en haver detectat en els últims temps un apropament d’Ankara a Moscou per habilitar sengles col·laboracions a l’Àsia central per donar sortida a les exportacions petrolieres russes més enllà del Caucas.