Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La societat turca va mostrar la seva divisió davant la possible entrada del país a la Unió Europea

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Mehmet Ali Talat (3)
Entitats Entitats
Consell Nacional de Xipre (3)
Govern de Turquia (8)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit de la Unitat Nacional (Xipre) (3)
Partit Democràtic de Xipre (2)
51 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Tràmits d’adhesió a la UE
Turquia
El 17 d’abril del 2005 el llavors primer ministre turcoxipriota, Mehmet Ali Talat, va ser elegit com a nou president de l’autoproclamada República Turca del Nord de Xipre (RTNC), només reconeguda per Turquia. Talat va obtenir el 55,6% dels vots front els 22,7% dels vots del seu principal rival, el cap del Partit de la Unitat Nacional, Dervis Eroglu, El nou president pertanyia a l’ala més europeista dels turcoxipriotes i la seva elecció pot suposar un trencament amb el llegat del fins ara president, Rauf Denktash, que durant 30 anys havia ocupat l’escena política amb una actitud aïllacionista que havia fet del país un apèndix de Turquia. Precisament, la reunificació de l’illa havia estat una de les condicions que havia posat la Unió Europea de sempre a l’ingrés de Turquia a la comunitat, i, tal i com es va demostrar al llarg de l’any, el nomenament de Talat va facilitar les coses en aquesta direcció.

Dins el context pròpiament comunitari, els successius rebuigs dels votants francesos i holandesos en els referèndums de l’estiu de 2005 per aprovar el Tractat de la Constitució Europea van posar en evidència el descontentament d’una part important de l’opinió pública sobre la manera com s’estava duent a terme la construcció europea, i un nombre considerable d’analistes van suggerir que la promesa d’obrir negociacions amb Turquia hauria estat un dels factors principals que haurien inclinat la balança cap al cantó negatiu. Segons aquests analistes, la decisió d’obrir negociacions tot i saber que bona part de l’opinió pública s’hi oposava, i particularment a França, hauria estat una mostra més d’una Europa construïda des dels estats. Enquestes posteriors demostrarien, però, que només un 6% dels francesos i un 3% dels holandesos que s’havien inclinat pel “no” al Tractat ho havien fet per la qüestió turca.

En tot cas, després del fracàs dels referèndums sobre la Constitució, al mes de juny, coincidint amb la fi de la presidència de torn luxemburguesa, els màxims dirigents dels 25 estats membres de la Unió Europea es van reunir a Brussel·les per a discutir el futur del Tractat de la Constitució. La primera decisió que van prendre va ser la d’ampliar el període de ratificacions fins al juny de 2006, i donar marge fins al 2007 a França i a Holanda perquè decidissin quines mesures prendre per remuntar els resultats. A la reunió també es va debatre l’ampliació cap a Turquia, Bulgària i Romania, que de moment semblava trontollar per les condicions prèviament imposades, sis normes per millorar l’estat de dret i el reconeixement de la República de Xipre. A la fi, les negociacions formals van començar el 3 d’octubre del 2005, si bé Turquia no podria convertir-se en soci de la Unió Europea abans de que aquesta definís els seus pressupostos per al cicle 2014-2020. Al mateix temps, els ministres d’Exteriors de la Unió Europea van aprovar a Luxemburg obrir les converses d’adhesió amb Croàcia, després que aquest país hagués acceptat de cooperar plenament amb el Tribunal Penal Internacional de l’Haia per jutjar els crims de guerra comesos a les guerres dels Balcans.

En relació a Turquia es preveien unes negociacions llargues que podien durar deu o quinze anys, i que no garantien l’entrada si no es complien tots els requisits exigits, tot i tractar-se d´un soci fundador de l’OTAN. Des de l’òptica europea calia tenir present que el nou país representava un total de setanta milions de persones, pràcticament tots de religió musulmana, amb una renda per càpita que no superava el 30% de la mitjana europea, amb molta població dedicada a l’agricultura, i amb una manca secular de llibertats individuals i de reconeixement de les minories, principalment la kurda. Per contra, la concepció d’identitat europea que defensaven els partidaris de la integració de Turquia defugia les consideracions històriques, religioses i culturals per situar-se en el terreny dels valors i dels principis. Turquia podria formar part d’una identitat europea perquè aquesta es basaria en la defensa de la democràcia, la llibertat, el pluralisme, els drets de les minories i un cert concepte d’estat del benestar. Així mateix, els defensors van contraposar el fet que Turquia comptava ja amb una classe empresarial dinàmica, que les xifres macroeconòmiques indicaven una progressió excel·lent. A més a més, creien que la perspectiva d’adhesió suposaria un revulsiu transformador que aconseguiria acostar Turquia als estàndards europeus, sobretot partint del 8% de creixement econòmic registrat el 2005.

Els beneficis i riscos de l’adhesió de Turquia continuaran sent un tema recurrent en el debat sobre la construcció europea dels propers anys, i fins i tot, un cop produïda la presumible adhesió, tal i com sempre havia passat en les ampliacions. Tampoc la vida política turca no estava exempta de convulsions, i poden ser especialment greus quan s’hagin de celebrar nous comicis i puguin canviar els equilibris de poder. També la mateixa Unió Europea podia entrar en crisi si no solucionava convenientment la qüestió pressupostària i el Tractat Constitucional. L’útim factor d’actualitat de l’any en relació a Turquia tenia a veure amb el nou lideratge d’Alemanya per part d’Angela Merkel, una tradicional detractora de l’adhesió, i d’una possible nova presidència francesa en mans de Nicolas Sarkozy, també detractor de la futura adhesió.