Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El president d'Ucraïna, Víktor Iusxenko, va mostrar una clara voluntat aperturista del seu país en trobades com aquesta, amb George Bush

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Gerhard Schröder (108)
Iúlia Timoixenko (6)
Leonid Kutxma (21)
Manuel Durao Barroso (38)
Petró Poroixenko (1)
Tony Blair (184)
Víktor Iúsxenko (24)
Víktor Ianukóvitx (12)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Gazprom (3)
Parlament d´Ucraïna (6)
Unió Europea (1018)
29 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Entre Rússia i la UE
Ucraïna
El 8 de setembre del 2005, quan feia vuit mesos que Víktor Iúsxenko havia arribat a la presidència d’Ucraïna gràcies al rebuig popular de la corrupció governamental imperant durant la presidència de Leonid Kutxma, va haver de fer dimitir tot el govern en bloc en esclatar diferents episodis de prebendes i corrupcions. Iúsxenko també va substituir la que fins llavors era la seva mà dreta i primera ministra, Iúlia Timoixenko, per acabar, a més, amb les divergències sorgides al si del govern. La crisi havia esclatat en haver-se format dos pols d’influència i poder, un a l’entorn de Timotxenko, i l’altre del multimilionari Petró Poroixenko, el major importador de cacau d’Ucraïna i propietari de l’emissora de televisió Canal 5, les campanyes de la qual havien estat decisives en el triomf de la revolució taronja de l’any anterior.

La situació era greu perquè en el poc temps que Iúsxenko havia governat la situació econòmica d’Ucraïna s’havia agreujat molt, en baixar els índexs de creixement d’un 12% al 6%, mentre que molts dels aliments bàsics gairebé havien triplicat el preu. En aquest context, l’enfrontament entre Timotxenko i Poroixenko no es devia tant a una pugna per a aconseguir més poder polític com per a determinar qui dels dos s’enduia el millor percentatge econòmic d’un sospitós pla de revisió del programa de privatització de les indústries estatals dut a terme durant l’era Kutxma. En especial, destacava la pugna per revisar la privatització de la siderúrgica Nicopol, que presumptament havia de beneficiar els seguidors de Timotxenko, cosa que va provocar una guerra de tots contra tots al si del govern ucraïnès. El president del país va decidir llavors treure Timotxenko del govern i demostrar a Poroixenko que el poder financer no tenia cap mena d’impunitat al país.

Tot i la decisió presa i per a evitar enemistats ulteriors, el president ucraïnès va oferir a totes les parts la possibilitat de tornar a assumir càrrecs públics a l’administració estatal, si bé de menys categoria, i, sempre, sota la supervisió del nou primer ministre Iekanúrov, exconseller del Banc Central Europeo i expresident del banc central d’Ucraïna. Quant al nomenament, Iúsxenko va comptar amb el suport parlamentari de l’opositor Partit de les Regions de Víktor Ianukovitx, el candidat derrotat a les presidencials de l’any anterior i de filiació prorussa. A canvi d’aquest suport el Partit de les Regions va rebre autoritizació per fer propostes operatives en l’ordre econòmic, i, per tant, de tornar a mirar cap a Moscou a l’hora de solucionar qüestions importants de fons, com les energètiques.

Aquest rerafons és el que va motivar un nou apropament del president Iúsxenko a la UE, que es va concretar l’1 de desembre amb la visita a Kíev del president de torn de la Unió, el britànic Tony Blair, i del president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso. A la trobada, la UE, prèvia oposició particular de França que considerava el país zona russòfona, va acceptar de donar un tracte preferent a Ucraïna en matèria comercial, i especialment per al sector metal·lúrgic i de l’acer que produïa. La reacció russa a aquest nou apropament que feia perdre a Moscou influència a la regió de la mar Càspia, a més de a la mateixa Ucraïna, no es va fer esperar i el president rus Vladimir Putin va amenaçar directament Iúsxenko de no fer-lo partícep dels nous plans de oleoduces gasístics i petroliers que tenia previst d’impulsar a la zona el gran trust estatal Gazprom, que, a més, havia assumit, per via d’expropiació, el gegant petrolier Iukos.

Per aclarir definitivament posicions, l’últim dia de l’any, el govern rus va tallar el subministre de gas a Ucraïna en ple hivern, perquè Kíev es negava a pagar la puja de quatre cops el preu habitual que li volia imposar Moscou. El tall va afectar així mateix el subministre europeu, que representava el 3% del consum gasístic de la UE, i davant les protestes de Brussel·les, Putin va afirmar que podria restituir-lo en breu fent passar el gas per un altre lloc que no fos Ucraïna, tot aprofitant els tractes d’infrastructures i oleoductes que havia fet amb Alemanya durant el mandat de Gerhard Schroeder, el qual, a més, des que va renunciar a la possibilitat de sumar-se personalment a la coalició de govern en perdre les eleccions de setembre, s’havia integrat a la nòmina de Gazprom.