Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Víktor Iúsxenko va arribar a la presidència d'Ucraïna després d'unes controvertides eleccions i d'haver patit un intent d'assassinat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Gueorgui Kirpa (1)
Víktor Iúsxenko (24)
Víktor Ianukóvitx (12)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Comissió Electoral Central d´Ucraïna (4)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Parlament d´Ucraïna (6)
Tribunal Suprem d'Ucraïna (5)
29 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
La revolució de Iúsxenko
Ucraïna
El 26 de desembre del 2004, els resultats electorals de la tercera volta de les eleccions a Ucraïna van aconseguir aclarir un complicat panorama polític en donar la victòria al liberal i reformista Víktor Iúsxenko per una majoria del 53,5% dels vots (14,1 milions de sufragis), enfront del 42,3% (11,2 milions) obtingut pel primer ministre en funcions, el prorús Víktor Ianukóvitx. Les dues voltes anteriors, que van culminar en la celebrada el 21 de novembre, havien donat oficialment la victòria a Ianukóvitx, però havien provocat fortes manifestacions populars, popularment conegudes com la Revolució Taronja, per denunciar un frau electoral que també van detectar els observadors internacionals de l’OCDE, de la Unió Europea i dels Estats Units. Tot plegat va determinar la intervenció del Tribunal Suprem de Justícia d’Ucraïna, que les va invalidar i va convocar les del 26 de desembre. La intervenció de la màxima instància judicial ucraïnesa havia estat requerida, precisament, pel president de la Federació Russa, Vladímir Putin, que havia acusat els organismes internacionals de certa ingerència en la vida política d’Ucraïna.

Precisament, la presència i el determini que Rússia exercia de sempre a Ucraïna havien estat denunciats pel candidat finalment guanyador, que preferia per al seu país una més gran vinculació amb la Unió Europea i l’àrea occidental d’influència, per acabar així amb la dependència històrica de Rússia. En tot cas, els resultats del 26 de desembre van ser reconeguts per totes les parts, i van motivar la dimissió del candidat oficial i perdedor, Ianukóvitx, del càrrec de primer ministre després que l’alt tribunal d’Ucraïna desestimés el recurs per frau que havia presentat contra Iúsxenko.

Amb tot, de cara al 2005, s’obrien moltes incògnites per al futur del país eslau, un cop esporgades les reclamacions del candidat exoficialista, després del suïcidi del ministre de Transports, Gueorgui Kirpa, i havent paït l’intent d’assassinat de Iúsxenko amb dioxina al mes de setembre per part dels serveis secrets d’Ucraïna, que havia deixat una marca definitiva en el rostre del nou president del país. Ara les incògnites eren quina política podria desenvolupar i com podria governar un país dividit entre russòfons i europeistes, i sobre quin programa econòmic, ja que Ucraïna havia estat a l’època soviètica el graner de l’antiga URSS, amb una especialització en indústria pesant, ja obsoleta, i agrària, de molt poc rendiment. Quedaria també per resoldre el tradicional contenciós sobre Crimea, la península que Rússia havia considerat sempre seva, i que havia acollit tradicionalment la flota soviètica.