Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Víktor A. Iúsxenko

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Corrupció, frau i suborn (505)
Escàndols polítics (441)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Michael Zimpfer (2)
Víktor Iúsxenko (24)
Víktor Ianukóvitx (12)
Entitats Entitats
Comissió Electoral Central d´Ucraïna (4)
La Nostra Ucraïna (2)
Parlament d´Ucraïna (6)
Tribunal Suprem d'Ucraïna (5)
Ucraïna Unida (2)
Unió Europea (1018)
22 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Víktor A. Iúsxenko
Ucraïna
El liberal Víktor A. Iúsxenko va sortir escollit primer ministre d’Ucraïna a les eleccions que van tenir lloc el 26 de desembre, en vèncer el conservador Víktor Ianukóvitx per un marge aproximat de 7 punts, que suposaven uns dos milions de vots. Aquests eren els segons comicis de la segona volta de les eleccions, després que els comicis que van tenir lloc el 21 de novembre fossin impugnats per l’oposició i posteriorment revocats pel Tribunal Suprem després de dues setmanes de manifestacions pels carrers de Kíev. El període entre les dues eleccions va ser anomenat Revolució Taronja.

Víktor Iúsxenko va néixer el 24 de febrer de 1954 a Khorujivka, Ucraïna, en una família de mestres. L’any 1975 es va graduar en econòmiques a l’Institut Ternopil de finances i economia. El 1976 va retornar al seu lloc de naixement, on va treballar com a economista i cap de departament de la filial regional a Sumi Oblast del Banc Estatal de l’URSS.

L’any 1984 Iúsxenko es va graduar en finances i crèdits a l’Institut Ucraïnès d’Economia i Planificació Agrícola, i poc després es va traslladar a Kíev, on va ser nomenat subdirector del crèdit agrícola a l’oficina de la República Ucraïnesa del Banc Estatal de l’URSS. Va ocupar aquest càrrec fins al 1987, quan es va traslladar a treballar al Banc Ucraïnès Agro-Industrial, primer com a director de departament (1987-1991) i posteriorment com a cap de la junta directiva fins al 1993. Simultàniament també va exercir com a subcap de la junta directiva del Banc d’Ucraïna.

En el període de 1993 a 1999, Víktor Iúsxenko va ser director del Banc Nacional d’Ucraïna (NBU), un dels bancs centrals europeus més nous del moment. En aquest càrrec, la seva tasca va ser crucial per al desenvolupament de les polítiques monetàries, fiscals i de crèdit del banc. D’aquesta manera va treballar en la creació d’una estructura bancària sòlida en la recentment independitzada Ucraïna. També va supervisar la introducció de la divisa ucraïnesa, la hrivnia, el 1996, i va establir polítiques que parcialment van permetre amortir la caiguda de la rupia russa el 1998.
La seva història a la política va començar el desembre del 1999, quan el Parlament Ucraïnès el va escollir primer ministre del govern de Leonid Kutxma, que era al govern des del 1994. En els setze mesos que va ocupar el càrrec va supervisar un conjunt de reformes econòmiques que van capgirar l’economia ucraïnesa.
En el seu mandat també va aconseguir restituir parcialment la confiança del poble en el govern mitjançant un conjunt de reformes, entre les quals es van incloure: una disciplina fiscal que no havia existit fins aleshores, el pagament d’endarreriments en pensions i salaris, l’eliminació de subsidis injustificats, la millora de les condicions d’inversió locals i estrangeres i la implantació d’una reforma agrària, així com una reforma en l’administració i en l’obertura governamental. Va haver d’abandonar el càrrec per una moció de censura al Parlament.

El gener del 2002 Iúsxenko es va unir a diversos partits i grups democràtics per formar una coalició electoral anomenada La Nostra Ucraïna, que va vèncer les eleccions d’aquell any, i va mantenir al poder del país el president Kutxma.

Les eleccions del 2004 van enfrontar Víktor Ianukóvitx i Iúsxenko. El primer, amb una política més conservadora i prorussa, i el segon amb una clara tendència a mirar cap a Europa i una política de característiques força democràtiques i progressistes.

Al setembre, la campanya electoral es va complicar quan Iúsxenko va haver de ser ingressat unes quantes setmanes en un hospital de Viena, mentre els seus aliats acusaven el govern d’haver-lo enverinat amb una arma biològica que no deixa rastre.

El 17 de desembre del 2004 Michael Zimpfer, director de la clínica vienesa Rudolfinerhaus, va confirmar oficialment que el candidat opositor a la presidència d’Ucraïna, Víktor Iúsxenko, va ser enverinat amb dioxines del tipus TCDD (tetraclorodibenzoparadioxina), el grup més potent d’aquestes substàncies químiques cancerígenes. Les dioxines eren un dels principals components de l’agent taronja, utilitzat per l’exèrcit dels Estats Units per destruir àmplies zones selvàtiques del Vietnam. La TCDD causa un tipus d’acne produïda per contacte cutani o per inhalació. Les dioxines també provoquen diversos mals crònics com ara malalties cardiovasculars i hepàtiques.

Un cop recuperat, Iúsxenko va prometre per a aquesta legislatura l’adhesió del país a la Unió Europea (UE), mantenir lligams d’amistat amb Rússia, independència del poder judicial i llibertat de premsa.

El clima de les eleccions va estar marcat per la invalidació de la segona volta a causa de l’existència d’irregularitats en el procés electoral, i per la posterior revolució que aquests esdeveniments van produir en part de la població ucraïnesa.

Finalment Iúsxenko es va proclamar vencedor de les eleccions el 26 de desembre, i prendrà el relleu a Kutxma a principis del 2005.

Iúsxenko, casat i amb tres filles i dos fills, ha estat guardonat al llarg de la seva carrera amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Global Finance per ser un dels cinc banquers més importants del món el 1997. A més és membre de l’Acadèmia Ucraïnesa de Ciències Econòmiques i doctor honoris causa de la Universitat Nacional de Kíev i de l’Acadèmia Ostroh.