Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Duran Lleida espera l'arribada de Pujol al congrés d'UDC

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Ignasi Farreres (14)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Internacional Demòcrata Cristiana (4)
Partit Nacionalista Basc (440)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Tarragona (147)
47 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Duran busca la paritat amb CDC
UDC
A finals del 1999 el president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida, va integrar-se al govern de la Generalitat ocupant el càrrec de conseller de Governació i Relacions Institucionals. Era un càrrec fet a mida, com ho era també el de Conseller d’Economia, Finances i Planificació i Portaveu del Govern assignat al convergent Artur Mas. Dos càrrecs dissenyats per marcar la preponderància d’aquests dos polítics i l’equilibri entre ells. Equilibri de cara a un futur immediat on caldria decidir qui seria el cap de cartell de Convergència i Unió (CiU) a les eleccions previstes per a l’any 2003, les primeres des del 1980 en què es donava per descomptat que Jordi Pujol no es presentaria, encara que ell mai no ho havia afirmat en públic.

Convergència Democràtica i Unió Democràtica havien fet un esforç per aparcar les seves diferències durant la campanya de les eleccions catalanes del 99 i la de les espanyoles del 2000 i havien deixat l’estratègia de futur pendent dels respectius congressos previstos per a finals d’aquest any. Uns congressos d’on havia de sortir una redefinició de les relacions entre els dos partits i uns nous mecanismes de funcionament de la coalició.

Però en aquest compàs d’espera, les coses no van anar bé pe Unió Democràtica. Des del mes de març va haver de fer front al cas Pallerols, un cas que alguns dirigents democristians consideraven que era utilitzat per Convergència per debilitar UDC, i que va estar present tot l’any en el debat polític fins que el 18 de novembre l’exconseller de Treball Ignasi Farreres va presentar la seva "renúncia irrevocable" com a president del consell nacional d'Unió Democràtica de Catalunya.

La victòria del Partit Popular a les legislatives per majoria absoluta va debilitar també la posició d’Unió que en el nou escenari no podia fer valer les seves relacions privilegiades amb el PP. Unes relacions, per cert, que es van deteriorar de forma important durant l’any a causa de l’enfrontament obert del PP amb el PNB, aliat tradicional d’Unió, i que va arribar a gairebé la ruptura quan el mes d’octubre el PP va fer expulsar de la Internacional Demòcrata-cristiana (IDC) el PNB. UDC va donar suport al PNB i això no ho va perdonar el Partit Popular espanyol que tenia l’objectiu declarat de convertir-se en la força aglutinadora d’una nova IDC cada cop més conservadora i més allunyada dels seus postulats fundacionals.

Paral·lelament, l’aposta cada cop més clara de CDC per Artur Mas com a futur líder va fer que la situació d’aparent equilibri entre Duran i Mas al sí del govern català s’anés decantant clarament a favor del segon.

Unió va llançar una ofensiva per contrarestar aquesta situació i el 7 de setembre Josep Antoni Duran i Lleida va comparèixer davant els mitjans de comunicació, amb tota la direcció democristiana fent-li costat, per escenificar la seva predisposició a convertir-se en el successor de Jordi Pujol al capdavant de CiU i a encapçalar la candidatura nacionalista a la presidència de la Generalitat. Duran va recórrer al subterfugi d'anunciar la "disponibilitat personal" a treballar i "liderar" el projecte del catalanisme polític que representava CiU per "reforçar-lo i ampliar-lo", tot afirmant que era prioritari mantenir la coalició.

Pocs dies després, el mes d’octubre, Duran va reforçar aquesta aposta en una conferència al Paranimf de la Universitat de Barcelona, on va dissenyar les línies mestres del seu programa de futur. Les reaccions a aquesta conferència, tant des de Convergència com des dels mitjans de comunicació, van deixar clar que la posició d’Unió no passava pels seus millors moments i que les possibilitats de Duran de liderar CiU s’havien reduït sensiblement.

Així es va arribar al congrés extraordinari d’Unió celebrat el 16 de desembre a Tarragona. Allà, Duran, que va rebre el suport del 97% dels delegats en la ponència ideològica, va iniciar un canvi d’estratègia i va dir explícitament que la supervivència de CiU era més important que la seva possible candidatura a la presidència de la Generalitat, alhora que reclamava per al seu partit un tracte paritari amb CDC dintre de Convergència i Unió. Una paritat que no s’havia de basar en un simple repartiment de càrrecs sinó en el fet que les grans decisions de Convergència i Unió fossin preses pel dos partits en algun òrgan, a l’estil del comitè d’enllaç que funcionava tradicionalment, on els dos partits hi estiguessin representats de forma paritària.

Passat el congrés, calia obrir negociacions entre CDC i UDC per veure com es concretava aquesta “paritat”, però tot depenia de les decisions que prengués Jordi Pujol. Un Pujol, que va fer acte de presència al congrés democristià, però que va respondre amb evasives a la petició que s’impliqués de manera més activa i menys partidista en el procés de la seva successió.