Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Ignasi Farreres, primer secretari general d'UDC

Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida a la sortida d'una sessió del comitè d'enllaç dels seus partits

Unió Democràtica de Catalunya va celebrar el seu 20è congrés a Sitges el 7 i 8 de desembre de 1996

Articles dependents
J. Antoni Duran i Lleida
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalisme català (247)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Felip Puig (137)
Ignasi Farreres (14)
Joaquim Molins (27)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Cullell (29)
Pere Esteve (40)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Partit Popular (1639)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
53 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Entre Convergència i l'Olivera nacional
UDC
El 20è congrés d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que es va celebrar els dies 7 i 8 de desembre a Sitges, va ser l'últim dels congressos que van fer els partits catalans el 1996. El congrés va suposar la renovació del comitè de govern, amb la incorporació d'un nombre superior de dones, la ratificació del líder de la formació, Josep Antoni Duran i Lleida, en la presidència del comitè de govern del partit, la creació d'un nou òrgan: el secretariat, integrat per trenta membres, i el nomenament del primer secretari general de la història del partit, que va recaure en el conseller de Treball de la Generalitat, Ignasi Farreres. Jordi Petit i Carme Drópezvan ser nomenats adjunts a la secretaria general.

Altres innovacions van ser la desaparició de la figura del vicepresident i la presentació d'un projecte de codi deontològic de càrrecs públics, així com d'una reforma dels estatuts del partit, que haurien de ser sancionades en la conferència nacional que faria el partit el 1997. Aquests canvis en l'estructura del partit responien a la voluntat de consolidar un nou equip encarregat de treballar per reforçar la imatge del partit i de preparar-lo per convertir-se en un agent autònom en la vida política catalana. Si alguna cosa va caracteritzar el 20è congrés d'Unió, va ser precisament la voluntat explícita d'afirmar l'especificitat d'Unió, de marcar distàncies respecte de Convergència i de començar-se a posicionar per a un hipotètic futur en què la coalició Convergència i Unió fos redefinida o arxivada.

Des d'Unió ningú no discutia els rendiments que la coalició havia aportat al partit, però hi havia la sensació creixent que les seves aportacions a CiU eren menysvalorades i que calia marcar diferències. Ja al mes de juliol Duran va fer una conferència a l'escola d'estiu de les Joventuts d'Unió en què va remarcar que el nacionalisme no era una ideologia que donés resposta a totes les demandes de la societat, i que calia que Unió reforcés el seu missatge democratacristià o socialcristià. Des de Convergència aquestes afirmacions es van veure com un intent de remarcar una major solidesa doctrinal d'Unió en comparació amb el seu soci de govern i una certa advertència en el sentit que la coalició era una opció transitòria.

Unió va reforçar aquesta reivindicació d'un espai ideològic i polític propi el 26 de novembre amb una nova conferència de Josep Antoni Duran i Lleida, aquest cop al Col·legi d'Advocats de Barcelona, en què defensava la necessitat de promoure un acord amb tots els partits catalans de cara a negociar amb l'Estat un nou marc de relacions polítiques que reconegués la plurinacionalitat de l'Estat. Aquest possible acord va ser batejat com l'Olivera catalana en contraposició a L'Olivera d'esquerres impulsada essencialment per IC i alguns sectors del PSC. Les propostes d'Unió apuntaven que, si s'aconseguís aquest pacte, res no impediria de participar en un govern de l'Estat espanyol i que s'hauria acabat l'hora de fer nacionalisme i caldria que cada força política defensés el seu ideari particular.

Aquestes posicions xocaven frontalment amb les que reiteradament havia expressat el seu soci de coalició i especialment el president de la Generalitat, Jordi Pujol, que no era partidari de cap tipus de front comú dels partits catalans, ja que el considerava impossible i ineficaç. Pujol també s'oposava a la participació en el govern de l'Estat i a fixar límits formals o temporals a les reivindicacions nacionalistes. Les reticències de CDC es veien reforçades pel progressiu protagonisme de Duran com a interlocutor amb el govern central i amb el PP. També en aquest terreny Unió va fer patent que el seu partit era clau per garantir l'estabilitat del govern de José Maria Aznar.

Malgrat que l'ambient de tensió amb Convergència era el que ocupava la part més important de l'atenció dels mitjans de comunicació, el congrés d'Unió va centrar les seves activitats en la discussió d'un marc polític i ideològic propi. Les conclusions adoptades en el congrés definien Unió Democràtica com a partit socialcristià (nacionalisme, humanisme i justícia social) i afirmaven la independència de criteris de la formació, sense reconèixer supeditació a cap altre partit, cosa que li donava una total independència de criteri per fer les seves pròpies aportacions polítiques.

La ponència d'estratègia que va aprovar el congrés el 8 de desembre reforçava el caràcter de partit "centrat i de centre"; rebutjava "qualsevol identificació del nostre pensament i de la nostra praxi política amb posicions confessionals" i s'oposava als plantejaments neoliberals. La ponència sobre economia i ocupació, aprovada pel 99 per cent dels vots, proposava la creació d'un marc laboral específic per a Catalunya, eliminar la causalitat en l'acomiadament en les empreses i delimitar l'ús de la contractació temporal. La mateixa ponència establia la conveniència de reduir les càrregues fiscals sobre el treball i la seva substitució per altres tipus d'impostos.

Josep Antoni Duran va tancar el congrés insistint en la necessitat d'assolir una nova fita en l'autogovern català que passés pel reconeixement constitucional del caràcter nacional de Catalunya. Per aconseguir això calia, segons Duran, la creació d'un front unitari de les forces catalanes. Duran també va parlar de les relacions amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), garantint la continuïtat de la coalició que governava Catalunya, en què estaven integrats els dos partits, però reivindicant una convivència "redimensionada".

Duran va fer aquest discurs davant els dirigents de Convergència Joaquim Molins, Felip Puig, Josep Maria Cullell i Xavier Trias, que assistien a l'acte de clausura en representació del seu partit, i aquests van mostrar fredor davant dels plantejaments d'Unió, uns plantejaments coneguts des que Unió Democràtica de Catalunya havia començat a parlar de la necessitat d'iniciar una etapa de preparació per a un futur on, suposadament, l'espectre polític català no estaria dominat pel lideratge absolut de Jordi Pujol. Aquestes exposicions anteriors al congrés, precisament, havien determinat la no-presència a Sitges de Jordi Pujol i Pere Esteve.