Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
La convergència econòmica el 1996

Articles dependents
La introducció de l'euro
Els criteris de convergència
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Euro, conversió monetària (96)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Guillermo de la Dehesa (1)
Rudy Dornbusch (1)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Comissió Europea (242)
Unió Europea (1018)
56 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L'euro, una mica més a prop
UEM
El 1996 el conjunt de països membres de la Unió Europea van fer esforços significatius per acostar-se als requisits de convergència europea fixats al Tractat de Maastricht, si bé a finals d'any es va donar la situació paradoxal que el país que més havia defensat el compliment estricte de les condicions, Alemanya, va deixar de complir-ne dues: la del dèficit públic —que es va situar en el 3,9% del PIB— i la del deute públic acumulat —que va superar el límit màxim del 60%.

La migradesa del creixement econòmic enregistrat el 1996 a tot Europa va dificultar el compliment d'alguns dels objectius, però les polítiques restrictives aplicades a la majoria de països van permetre avançar en el sanejament de les finances públiques a països com França, Espanya i fins i tot Itàlia. Tot plegat permetia preveure que el 1997 seria un any de grans restriccions pressupostàries, però que en el primer semestre del 1998, quan es realitzés l"examen" per veure quins països comunitaris entraven a la UEM i quins en quedaven provisionalment fora, es tindria més en compte la tendència demostrada en l'evolució dels últims anys que no pas les xifres del 31 de desembre de 1997.

És per això que el 1996 el debat es va centrar essencialment en els mecanismes que permetrien garantir la disciplina fiscal i financera a partir del 1999 dels països integrats a la UEM. Les exigències alemanyes de posar molt difícil l'accés es van desplaçar cap a l'exigència d'una forta disciplina posterior, donant per fet que l'ingrés no seria tan difícil com es preveia.

Després de mesos de discussions, a la cimera de Dublín el 13 i el 14 de desembre es va arribar a un acord que facultava la Comissió Europea per sancionar, a partir de l'any 99, els governs dels Estats membres de la UEM el dèficit dels quals excedís el 3% del PIB, sempre que no hi hagués situacions econòmiques d'especial gravetat. Les multes previstes eren d'una gran envergadura: entre el 0,2% i el 0,5% del PIB del país en qüestió. D'aquesta manera es garantia que l'esforç de convergència es mantindria més enllà de la tercera etapa d'integració econòmica i monetària.

Les dificultats per complir les condicions del Tractat de Maastricht i la insistència alemanya en el manteniment de la disciplina monetària un cop creats la moneda única i el Banc Central Europeu van fer rebrotar en molts països el debat sobre la conveniència d'integrar-se a la UEM.

Al costat dels avantatges de la unió monetària en el camp de la política monetària i de l'estabilitat econòmica, es va assenyalar que la integració implicava la pèrdua d'instruments de política econòmica per part dels països ue s'hi integressin, que renunciarien a la seva moneda i, en general, a una política econòmica pròpia.

Era especialment important la renúncia a la possibilitat d'aplicar una política monetària autònoma, així com a la utilització del tipus de canvi (amb la devaluació) per intentar corregir les pèrdues en la competitivitat exterior. Renunciar a aquesta possibilitat era especialment important per als països, com l'Estat espanyol, que tenien una estructura i una situació econòmica real i nominal substancialment diferents de les dels països europeus més importants. No era clar que el camí elegit per progressar cap a la UEM fos el millor.

L'èmfasi posat en els indicadors de convergència nominals i monetaris amagava les grans disparitats en termes reals (nivells de renda, atur, etc.) entre els diferents països europeus. El debat sobre si la unió monetària serviria o dificultaria la convergència real de les economies europees no tenia resposta possible.

En aquest sentit, els partidaris d'accelerar el procés d'integració econòmica argumentaven que s'incentivaria els esforços de les diferents economies per convergir i que no era possible esperar a la convergència real per iniciar la unió monetària, ja que una estratègia gradual no garantiria la consecució d'una més gran convergència, especialment en la inflació.

En canvi, els partidaris d'aprofundir prèviament en la convergència deien que l'acceleració del procés suposaria deixar-ne fora un nombre considerable de països i, en el cas que les taxes d'inflació no es reduïssin ràpidament, els països que les tinguessin més elevades experimentarien una pèrdua de competitivitat que es traduiria en una disminució de l'activitat econòmica i un increment de l'atur, donada la impossibilitat d'usar el tipus de canvi com a instrument de política econòmica que, mitjançant la devaluació de la moneda, permetés compensar aquella pèrdua de competitivitat.

Un altre punt de debat eren els criteris de convergència, que havien estat criticats des de diverses perspectives: la seva falta de realisme; la no-inclusió de criteris de convergència real (taxa d'atur, taxes d'estalvi, nivell de renda per càpita, etc.); la dificultat de mantenir o imposar un sistema de tipus de canvi fixos durant molt de temps quan persistirien importants diferències entre les economies dels diferents països; la inclusió de límits molt estrictes a la política fiscal i pressupostària, que afectaven les possibilitats de creixement de l'economia; i les dificultats d'aconseguir simultàniament una convergència en les taxes d'inflació, els tipus d'interès i els tipus de canvi.

També continuava sense haver-hi un consens entre els experts a l'hora de valorar la viabilitat de la UEM. El professor del MIT de Harvard Rudi Dombusch va declarar: "En els últims mesos, la UEM ha passat de ser una idea dolenta i improbable a ser una idea dolenta a punt d'esdevenir realitat". Entre els partidaris de la UEM, Guillermo de la Dehesa afirmava: "El procés de la UEM no serà una panacea, serà més aviat un mal menor, atesa la situació de globalització i competitivitat ja existents, i no estarà exempt de dificultats i de crisis temporals, especialment per a un país com Espanya."