Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
La princesa Diana de Gal·les durant la seva intervenció televisiva del 20 de novembre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Noblesa, reialesa (185)
Personatges Personatges
Camila Parker Bowles (4)
Charles Mountbatten-Windsor (14)
Diana Spencer (19)
Elizabeth Alexandra Mary Windsor (13)
John Major (27)
Entitats Entitats
Casa Reial Britànica (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
23 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Per a la monarquia britànica
Un altre 'annus horribilis'
El 20 de novembre de 1995 no va ser un bon dia per a la monarquia britànica. Aquell dia, Diana Spencer, princesa de Gal·les, va aparèixer davant les cameres de la BBC-1 disposada a passar comptes de tots els seus afers amb el seu marit i la família reial britànica.

Van ser només 60 minuts, però n'hi va haver prou per replicar definitivament a les confessions -també televisives- que havia fet un any i mig abans Carles d'Anglaterra sobre el mateix tema. Davant de 21,1 milions d'espectadors, a les 22.40 de la nit, la princesa de Gal·les va donar detalls inèdits sobre la seva crisi matrimonial, va posar en dubte que el príncep de Gal·les estigués capacitat per ser rei i va reclamar un paper institucional com a mare d'un futur rei.

Fins llavors l'any havia estat tranquil. Fins i tot, durant les celebracions del final de la Segona Guerra Mundial al mes de juny. Carles i Diana es van fer un petó de compromís en públic. Sembla que les coses van agafar, però, un altre caire amb motiu de la festa celebrada al Ritz al mes d'octubre, on Carles i Camilla Parker-Bowles van aparèixer en públic o com una parella més. Sembla que va ser llavors que Diana, dolguda de nou. va decidir de concedir l'entrevista al periodista de la BBC-1 Martin Bashir.

A l'entrevista. Diana va parlar de la relació del seu marit amb Camilla: "Érem tres en un matrimoni", va dir. Diana tampoc no va amagar els seus afers extramatrimonials, primer amb James Huet i després amb el seu professor d'equitació. James Hewitt. Tots dos havien fet públiques prèviament les seves relacions amb la princesa.

L'entrevista tancava un capítol de la sèrie d'enfrontaments entre Carles i Diana, si bé no resolia cap incògnita. Sobretot les institucionals. Després de les confessions de Diana quedava clar que per succeir Elisabet II d'Anglaterra quedaven poques opcions: o Carles i Diana pujaven al tron com a marit i muller amb tota la crisi de parella al damunt; o s'esperava que creixés el primogènit de la parella, Guillem, o Carles d'Anglaterra succeïa la seva mare com a divorciat o recasat.

L'Església anglicana, de la qual el rei d'Anglaterra és el cap, acceptava, amb més o menys recances, qualsevol de les possibilitats. L'accés al tron d'un divorciat no semblava un problema massa greu. Fins i tot podia arribar a acceptar-se que el nou rei tornés a casar-se, sempre que ho fes amb una dona que no fos catòlica o divorciada; justament el cas de Camilla Parker-Bowles, la dona de la vida de Carles d'Anglaterra, résponsable de la crisi matrimonial amb Diana. En aquest punt el protocol anglès era implacable. El rei podia tenir amistançades divorciades, però no s'hi podia casar. Aquest, precisament, havia estat el motiu de l'abdicació d'Eduard VII el 1936 en enamorar-se de l'americana divorciada Wallis Simpson.
L'opinió pública britànica va quedar dividida a partir de les declaracions de Diana, sobretot per les afirmacions que va fer dubtant de la capacitat del seu marit per regnar. Els partidaris de Diana (majoritaris entre l'opinió pública i a les files polítiques laboristes) van fer costat a la princesa pel seu valor en reconèixer davant les cameres el seu adulteri i per haver explicat amb sinceritat el que pensava de la institució monàrquica. Els seus detractors (entre els quals hi havia la majoria de diputats conservadors) van qualificar Diana de "paranoica" i la van acusar de "fer-se la víctima".

En tot cas, després de l'entrevista quedava clar que Diana desafiava tota la maquinària protocol·lària i el grup d'assessors, secretaris i encarregats del funcionament de la Casa Reial. "No me n'aniré callant: lluitaré pels meus fills i el meu paper fins al final", havia dit Diana.

A la Casa Reial, el sector encapçalat per Nicholas Seames, ex-ministre de Defensa i amic personal de Carles, era partidari d'afrontar el divorci dels prínceps sense més dilació. Aquesta tesi es va reforçar quan es va fer públic, a mitjans cle desembre, que Diana tenia un nou amic, l'empresari Christopher Whalley a qui havia conegut en un gimnàs i que havia festejat amb Amanda Platell. directora-gerent del diari The Independent durant sis anys.

La tesi del divorci va anar prenent força, fins que el 20 de desembre la mateixa reina d'Anglaterra, Elisabet II va ordenar als prínceps cle Gal·les, Carles i Diana, que iniciessin els tràmits per divorciar-se. En dues cartes idèntiques dirigides al seu fill Carles i a la seva jove Diana, la reina expressava el seu "enuig i frustració" per la forma com els prínceps havien recorregut a l'opinió pública per airejar els seus problemes.

El 29 de desembre, el primer ministre John Major va fer saber al príncep de Gal·les que els britànics no tolerarien que es casés amb la seva amant quan es formalitxés el divorci amb Diana. Dos dies després, en una entrevista a la BBC, Major va afegir que "la princesa de Gal·les, encara esposa del príncep Carles, ha de tenir un paper digne a la vida pública del país", i va seguir dient: "Passi el que passi en el futur entre la vida personal dels prínceps, no s'ha d'oblidar que Diana és la mare d'un futur rei i que ha d'ocupar el lloc a Palau que estigui a la seva altura", si bé "els detalls d'aquesta responsabilitat hauran de ser decidits conjuntament entre la família reial, el govern i la mateixa princesa", va concloure el primer ministre.

Caldria esperar el 1996 per saber com es resoldrien tots aquests interrogants.