Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Sergio García,

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres esports (198)
Ciclisme (171)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Futbol (1129)
Golf (20)
Hoquei (57)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Abel Antón (10)
Àlex Crivillé (43)
Arantxa Sánchez Vicario (43)
Carles Checa (37)
Carles Moyà (53)
Eldrik Tiger Woods (12)
Emili Alzamora (26)
Frederik Hviid (3)
Gervasi Deferr (16)
Jesús Carballo (5)
José Antonio Camacho (22)
Juan Bautista Borja (1)
Louis Van Gaal (51)
Óscar Freire (9)
Reyes Estévez (16)
Santi Carda (4)
Sergio García (7)
Sete Gibernau (33)
Valero Rivera (30)
Yago Lamela (8)
Entitats Entitats
Futbol Club Barcelona (971)
Reial Club Deportiu Espanyol (194)
43 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Un any de campions no improvisats



"¿AIgú pensava fa 10 anys que el campionat del món de motociclisme seria propietat d'un, de dos i fins de tres espanyols en la seva màxima categoria, la de 5OOcc? Això ha passat i porta camí de perpetuar-se."

Emilio Pérez de Rozas
Sotsdirector d'EL PERIÓDICO

No ens en podem queixar. L'esport espanyol trepitja l'any 2000 amb la contundència dels grans. Les gestes individuals han passat a millor vida i se les recorda encara com allò que van ser: moments històrics d'esportistes inigualables. O gairebé. Perquè l'última dècada, que va comptar amb els millors Jocs Olímpics de la història, els de Barcelona el 1992, ha suposat la consolidació de l'esport espanyol en el món, en disciplines minoritàries i en les populars; en les que cal disposar d'equips grans, estel•lars, i en les que es lluita individualment.

Ja no es tracta d'un grup d'elegits ni es deixa res a les mans de la casualitat o de la genètica. Gairebé tots els èxits actuals són fruit de la programació. Els clubs són el bressol d'una pila de triomfs. Potser no hi ha cap altre país del món que tingui la mateixa capacitat per mantenir aquest entramat, aquest fructífer planter d'entitats que alimenta i cuida els més joves, els nens. Si hi afegim la llavor de suport publicitari i públic sembrada a Barcelona-92, descobrirem algunes de les raons per les quals el 1999 va ser un dels anys més brillants del segle.

I ja que parlem de clubs i de segles, el 1999 ha significat l'arribada de centenaris tan brillants com ara el del FC Barcelona o el del RCD Espanyol. Va ser, naturalment, l'any del Barca, que no només va renovar la seva flamant corona a la Lliga espanyola (encara que va tornar a fracassar a la Copa d'Europa, el gran repte de l'actual tercer projecte de Van Gaal), sinó que va arrodonir un aniversari amb enormes títols de les seves seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins.

Títols i més títols. Com el del Mundial sub-20, a Nigèria, que van conquistar per a Espanya un raïm de joves extraordinaris i superdotats, després de golejar a la final el Japó per 4 a 0. Països que miraven als equips espanyols de dalt a baix fa un parell de dècades haurien fet la més gran de les festes per haver aconseguit aquest or. O el de la Copa d'Europa d'hoquei herba que l'Atlètic de Terrassa va prendre (9-7) al Durkheimer alemany, a Lilla (França), en la tanda de penals. O el gran trofeu continental d'hoquei patins conquistat per l'Igualada contra el Porto en una tanda de penals cardíaca (es va arribar fins al 12è, transformat per Santi Carda).

El 1999 també té nom de bàsquet i d'handbol, de selecció i de Barca, d'equips i de clubs, de gesta que arriba des de darrere i de conquista que consolida el domini d'altres anys. Pocs creien que, després d'un inici tan irregular, la selecció de bàsquet guanyaria el subcampionat d'Europa i una plaça per als Jocs australians, després d'imposar-se a iugoslaus, francesos, russos i lituans. Els homes de Lolo Sainz van caure a la final davant Itàlia.

Els que no han besat els peus de ningú, ni ho pensen fer, són el grup de Valero Rivera, el tècnic més prestigiós del món. L'equip d'handbol, el flamant Barca, va tornar a arrasar a Europa i va guanyar la seva cinquena Copa d'Europa al derrotar, un any més, el Badel Zàgreb. Han dit que en el 2000 volen superar el que fa alguns anys semblava impossible: les cinc corones del Gummersbasch alemany.

Aquests són només alguns dels èxits més sonats pel que fa a equips. La nau capitana ben bé podria ser la selecció de futbol de José Antonio Camacho, que es va passejar per Europa al llarg de gairebé dos anys fins a arribar amb domini absolut a la fase final de l'Eurocopa de Nacions, que es disputarà aquest estiu a Holanda i Bèlgica.

Ja veuen que ben dotada està Espanya per crear grups de nois i noies que van envestint per tot arreu. I no menys dotada en l'esport individual, en el qual es comencen a trencar barreres que semblaven inabastables, i O és que algú pensava fa 10 anys que el campionat del món de motociclisme seria propietat d'un, de dos i fins de tres espanyols en la seva màxima categoria, la de SOOcc? Això ha passat i porta camí de perpetuar-se. La victòria del català Àlex Crivillé, és a dir, del nen de Seva, en el Mundial de la cilindrada reina ha significat la conquista més important de 'esport espanyol del 1999. Aquest premi, aquest triomf, aquest reconeixement universal a la carrera d'un noi que ja va ser campió de 125cc el 1998 es va completar amb la victòria i el títol del seu fan número u, el també català Emili Alzamora. I cal afegir Setè Gibernau, Carles Checa i Juan Bautista Borja, que es van tractar d'igual a igual amb els millors.

Però hi ha molts més noms. Com el del majestuós i impressionant Abel Antón, que va liderar la bona actuació espanyola en el primer Mundial d'atletisme celebrat a Espanya. L'atleta sorià va entrar sol a l'estadi de La Cartuja per revalidar el títol de marató aconseguit a Atenes dos anys abans. Niurka Montalvo, Yago Lamela i Reyes Estévez també van pujar al podi en les seves disciplines.

Un altre exemple: Jesús Carballo, que en el Mundial de Tianjin (Xina) va aconseguir el seu segon títol mundial en barra. Carballo ja no està sol als podis. La gimnàstica espanyola ha creat un altre campió: el català Gervasi Deferr, de 18 anys, medalla de plata en terra.

Els exemples individuals d'espanyols que deixen bocabadats els espectadors de tot el món comencen a ser nombrosíssims. No ens podem oblidar del mallorquí Carlos Moya, que, en un any dels més pobres de l'Armada Invencible, es va convertir en número u del tennis mundial. Moya, encara que per poc temps, va igualar la marca d'Arantxa Sànchez Vicario, que el 1996 es va convertir en la reina del món.

¿Més? Doncs més. ¿Els sona Óscar Freire, el ciclista càntabre de 23 anys que va conquistar el títol mundial de carretera i aquest any lluirà el mallot arc iris? ¿iFrederik Hviid, medalla d'or en els 400 metres estils de l'europeu de natació d'Istanbul? I, és clar, també hi ha José Maria Txema Olazàbal, que va conquistar la jaqueta verda que condecora el guanyador del prestigiós Masters d'Augusta.

I si la corona del 1999 pertany a Crivillé, la matrícula d'honor, el final gloriós per a un any inoblidable, la foto-finish del mil•lenni, ha de correspondre al nou, a l'últim prodigi de l'esport mundial: al castellonenc Sergio García. El Niño, amb només 19 anys, ha dinamitat el golf mundial. En només sis mesos, García, no: Sergio; millor encara: el Niño, amb majúscula, ha passat de l'amateurisme a convertir-se en el número 12 del món. Aquella imatge seva en què se'l veu saltant després de connectar un cop magistral en el torneig de la PGA nord-americana va fer la volta al món i el va convertir, juntament amb el seu amic i rival, Tiger Woods, en l'home del mil•lenni. El Niño ja és el millor anunci publicitari espanyol, el nom que tan magistralment defensen al món equips, seleccions, clubs i atletes.