Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Anuari 2005

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
49 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Un any de traspàs
El 26 de desembre del 2004 un sisme marí de gran intensitat, 9 graus a l’escala de Richter, va provocar un tsunami que va colpejar les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, Tailàndia, Bangla Desh, el sud de l’Índia, les Maldives i Malàisia, i va provocar la mort de més de 300.000 persones.

Es tancava així un any en què les tragèdies havien tingut un paper destacat, però no les tragèdies naturals, sinó les causades per l’home. Un any en què la comunitat internacional es va assabentar de la dramàtica situació de la regió de Darfur, al Sudan, assolada per les milícies Janjaweed, que van provocar desenes de milers de morts i més d’un milió de desplaçats.

Les notícies dramàtiques arribaven també de Rússia, on el segrest en una escola de Beslan va acabar amb la mort de més de 350 persones, entre segrestats i terroristes. En canvi, a la veïna Ucraïna l’elecció del nou president, Víktor Iúsxenko, va obrir una porta a l’esperança. Com també la va obrir l’anunci, a final d’any, que se celebrarien eleccions presidencials a Palestina després que al mes de novembre el líder històric de l’OAP, Iàsser Arafat, morís a París com a conseqüència d’una estranya malaltia.

Un altre fet rellevant del 2004 va ser la reelecció del president dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, per més de tres milions de vots de diferència respecte al seu contrincant John Kerry. La victòria de Bush va arribar malgrat la difícil situació de la postguerra a l’Iraq, on una cadena ininterrompuda d’atemptats va provocar milers de morts entre la població civil i centenars de baixes en les forces de seguretat. A més, les forces rebels iraquianes van protagonitzar diversos segrestos d’estrangers i van provocar la mort normalment filmada d’alguns d’aquests segrestats. Damunt d’aquests fets seguia planant l’ombra del terrorisme islàmic.

Un terrorisme que va colpejar amb gran duresa Madrid, l’11 de març, amb un seguit d’atemptats en trens de rodalia que van provocar 192 morts. Tot i que en un primer moment aquests atemptats es van atribuir a ETA, ben aviat va anar prenent consistència la idea de l’autoria islamista. Però el govern espanyol de José María Aznar va voler mantenir contra tota evidència que els atemptats havien estat obra d’ETA, ja que per al 14 de març, només tres dies després dels atemptats, hi havia convocades eleccions generals i els dirigents espanyols pensaven que l’autoria islamista jugaria en contra seu, ja que la població veuria els atemptats com una conseqüència de la política pronord-americana del govern del PP i de la participació espanyola en la guerra de l’Iraq. Així va ser.

Després de 48 hores d’una tensió sense precedents i d’una jornada de reflexió en què les seus del PP de tot l’Estat es van veure assetjades per manifestants que acusaven aquest partit de mentir sobre els atemptats o, fins i tot, de ser-ne el responsable en última instància, les eleccions generals espanyoles del 14 de març van registrar una participació del 77% (9 punts més que quatre anys abans) i van suposar la victòria del PSOE, que va obtenir 164 dels 350 escons del Congrés dels Diputats, mentre el PP es quedava amb 148. Era un resultat completament imprevisible abans dels atemptats, i suposava l’accés al poder del secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.

El canvi de mapa polític espanyol suposava també un nou escenari per al govern de coalició forjat a Catalunya els darrers dies de l’any 2003 pel PSC, ERC i ICV, sota la presidència de Pasqual Maragall.

L’any havia començat amb una duríssima confrontació entre el govern català i l’espanyol de José María Aznar, després que es fes públic que el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’havia reunit a primers de gener, quan era president de la Generalitat en funcions, amb la cúpula d’ETA a la Catalunya Nord. La crisi s’havia tancat amb la dimissió de Carod, que Maragall va acceptar a causa de les pressions del PSOE, i la progressiva configuració de Josep Bargalló com a nou home fort d’Esquerra al govern.

El triomf socialista a Espanya canviava el panorama polític català, ja que el nou president del govern havia fet gala durant la campanya electoral d’un tarannà completament diferent del del seu predecessor, s’havia compromès públicament a donar suport a l’Estatut que elaborés el Parlament de Catalunya i mantenia molt bones relacions amb el PSC, que havia estat decisiu per a la seva elecció com a secretari general socialista tres anys abans i que havia contribuït decisivament (amb 21 escons) a la victòria socialista del 14 de març. A més, al Congrés dels Diputats, el PSOE necessitava 12 vots per tenir majoria, uns vots que només podien procedir d’ERC (que havia tingut uns grans resultats electorals, ja que havia passat d’1 a 8 diputats), d’ICV i IU o, en últim terme, de CiU, que seguia sent la tercera força política de la cambra tot i haver baixat de 15 a 10 escons.

Es va encetar així una dinàmica nova en la política catalana, en què van prendre el protagonisme qüestions com el reconeixement internacional del català, la presència de les seleccions esportives catalanes en competicions oficials i l’elaboració d’un nou Estatut i un nou sistema de finançament.
Pel que fa al català i aprofitant el procés final d’elaboració de la nova Constitució europea, el govern espanyol va defensar el reconeixement d’un cert paper institucional per a les llengües oficials a Espanya diferents del castellà. El procés va tenir moments d’incertesa i vacil•lació, com les ambigüitats del govern espanyol sobre la unitat de la llengua i sobre si el valencià i el català eren o no la mateixa llengua, però va fer que per primer cop es plantegés oficialment la possibilitat que el català tingués un estatus oficial, encara que de segon nivell, a la Unió Europea, que l’1 de maig va passar de 15 a 25 membres i va engrandir la població en 75 milions d’habitants i el territori en un 34%. Amb aquesta ampliació van passar a ser oficials llengües molt parlades, com el polonès, però també d’altres de molt minoritàries, com el maltès. En acabar l’any no s’havia arribat encara a cap acord respecte al català. El tema seguia obert.

Oberta seguia també la reivindicació que les seleccions esportives catalanes poguessin participar en competicions oficials, com ho va posar en relleu la manifestació del 29 de desembre, poc abans de la celebració del partit de futbol Catalunya-Argentina. La gran protagonista de l’any va ser la selecció d’hoquei patins, que va guanyar el Mundial B jugat a l’octubre a Macau. Unes setmanes després, el que s’havia guanyat a la pista es va perdre als despatxos quan la Federació Internacional de Patinatge va cedir a les pressions del govern espanyol i es va fer enrere en el reconeixement oficial de la selecció catalana, que havia aprovat provisionalment a primers d’any.

Tot i no poder competir de forma independent, els esportistes catalans van demostrar el seu alt nivell als Jocs Olímpics d’Atenes. L’equip espanyol va obtenir 19 medalles, la seva segona millor collita des de Barcelona 92, amb una clara participació dels esportistes catalans, que, tot i representar només un 27% de la delegació, van aconseguir un 47% de les medalles. També va ser destacat el fet que l’equip espanyol de tenis guanyés la segona Copa Davis de la història amb un equip format exclusivament per jugadors catalans, mallorquins i valencians.

La reticència del govern espanyol en el tema de les seleccions esportives i les vacil•lacions en el del reconeixement del català van fer que s’aixequessin algunes veus dubtant de si realment seria finalment possible l’elaboració d’un nou Estatut prou ambiciós i d’un sistema de finançament que suposés una millora substancial dels recursos de què disposava la Generalitat i permetés reduir el dèficit fiscal que patien no només Catalunya sinó el conjunt de terres de parla catalana. Malgrat aquestes possibles dificultats, totes les forces polítiques catalanes es van comprometre a finals d’any, en l’anomenada Cimera de Miravet, a intentar que el Parlament de Catalunya aprovés el nou Estatut abans de l’estiu del 2005 i que quedés també enfocat el finançament.
De tot això en trobaran àmplia informació en aquest Anuari, així com de la crisi de l’Institut Ramon Llull i de l’èxit de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara, del Fòrum de les Cultures, que no va complir les expectatives prèvies, i de la inauguració del CosmoCaixa, que va superar-les. De la lluita contra els accidents de trànsit i la violència de gènere. Dels canvis a l’Església catalana i de la derogació del transvasament de l’Ebre. De la recerca amb cèl•lules mare i de la descoberta a Hostalets de Pierola d’un dels últims avantpassats comuns de goril•les, humans i ximpanzés. De les deslocalitzacions industrials i de la bona marxa del sector turístic.

L’Anuari els ofereix una àmplia informació de tot això i de molt més, fins a un total de 108 temes, des dels més globals fins als més pròxims. També inclou més de cinquanta biografies, una extensíssima cronologia, vídeos dels fets més rellevant de l’any, fotografies, infografies i estadístiques.
Tot endreçat, sistematitzat, amb eines de consulta àgils i senzilles. Tot en tots els formats. En definitiva, tot l’any a les seves mans, al seu ordinador.
Això és el que els ofereix, un any més, la Fundació Catalunya, juntament amb el diari AVUI i la Corporació de la Ràdio i la Televisió de Catalunya.
Això és L’Anuari, un instrument imprescindible per conèixer tot el que va passar el 2004, una eina fonamental per analitzar tot el que passa en l’actualitat.