Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Jaume Subirana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Ovidi Montllor (18)
Entitats Entitats
Nova Cançó (17)
34 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un any sense ell



"L'any té dotze mesos, però també té, com a mínim, altres tants motius per dedicar aquesta pàgina a Ovidi Montllor"


Jaume Subirana

Un. Pel seu gust per la poesia, per la seva tossuda defensa del gènere i per la seva fervorosa vocació de lector.
Dos. Per la seva fama de bona persona, més valuosa encara (i més misteriosa) en un país escorpí com el nostre.
Tres. Per la seva roba negra i el focus net a la cara en temps de farbalans, micròfons sense fils i desenes de milers de vats de molts colors.
Quatre. Per haver tingut l'encert, l'ambició, la barra d enregistrar un disc doble com ara Coral romput.
Cinc. Per la seva manera de ser català des d'Alcoi. Per no haver renegat mai d'aquell tros de terra que ara ja no sabem com se n'ha de dir, malgrat tot. I per no haver renegat mai de cantar en català, malgrat tot.
Sis. Per la seva actuació a Hèctor o Furtivos.
Set. Per no tenir pèls a la llengua.
Vuit. Pels seus recitals generosos, tensos, intensos.
Nou. Pel silenci i el canvi de ritme amb què, a mitja peca, escapça el Nadal de Joan Salvat-Papasseit.
Deu. Per la seva (amb perdó) mala llet.
Onze. Per L’Homenatge a Teresa, és clar (o per Va com va, per La fera ferotge, per Bon vent i barca nova, per Les meves vacances...).
Dotze. Pel seu vitalisme, fins al final.

L'any té dotze mesos, però també té, com a mínim, altres tants motius per dedicar aquesta pàgina a Ovidi Montllor. Ara que ha passat tota aquesta pila de dies, potser val la pena deixar escrit que, per a alguns, l'emoció col·lectiva dels mesos finals no esborra el mal gust de boca del silenci i el buit d'un grapat d'anys abans. No el silenci ni el buit d'un petit cercle d'íntims que mai no li van fallar, però sí el d'una cultura prou esquinçada per veure'l actuar en programets de televisió de mala mort sense ser capaç de repescar-lo professionalment com a rapsode, com a cantant o com a simple consciència crítica. La nostra cultura. Aquesta que embruixa i abandona, que ens dóna forma i ens pren aire. La cultura que finalment va dedicar-li un especial de televisió i molts minuts i centímetres quadrats de media, que ha posat el seu nom a una sala escènica de Barcelona, però que a la vegada ha estat incapaç de reeditar tots els seus discos o el llibre amb les lletres de les seves cançons.

Sovint cal agafar distància per ser capaços d'avaluar amb més equanimitat. Ha passat un any i jo sóc a l'altra banda de l'oceà, amb compactes i cintes d'Ovidi per fer-me companyia. I m'he trobat (com ja m'havia passat abans) que a l'altra punta del món hi ha gent que el coneixia i que el seguia, i que un any després i des de molt lluny la seva veu em sembla tan original, la seva dicció tan neta i els seus silencis tan eficaços com sempre. Ovidi Montllor va voler fer de la senzillesa una eina i va maldar per ser un home d'una peça, i em sembla que el millor elogi que podem deixar-ne escrit els que no vam tenir la sort de ser amics íntims seus (però que això no obstant no podem estar-nos de posar-li l'article personal al davant del nom) és que, de cara al públic, ho va aconseguir. I que el trobem a faltar. Que les seves vacances se'ns fan molt llargues.

De res.