Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Avortament (35)
Demografia, població (95)
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
28 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Un futur improbable



"Catalunya i Espanya tanquen la cua dels països que menys ajuden la família: deu vegades menys que Holanda i disset vegades menys que França!"




Josep Miró i Ardèvol
President de l'Institut del Medi Ambient i les Ciències Socials

Ala fi del segon mil·lenni i a l'inici de l'Europa del mercat i la moneda única, la nació catalana ha d'afrontar reptes diversos i decisius: la globalització i homogeneïtzació de la cultura popular o de masses, el doble dèficit fiscal amb Espanya i la Unió Europea, la manca de coherència i cohesió nacional entre els nostres grups dirigents, etc. Però, entre tots, segurament no n'hi ha cap de tan essencial com el problema demogràfic, perquè si les coses no canvien en un grau substancial, estem abocats a l'autosupressió demogràfica.

Des del 1975, en què s'assolí un màxim, s'ha produït una davallada extraordinària en la natalitat, fins a situar-nos en el mínim històric del 1995, el més baix del segle —si excloem la Guerra Civil—, on pràcticament hem arribat a un creixement zero.

Si observem la nostra situació en relació amb l'entorn cultural i econòmic a què pertanyem, podem constatar la magnitud de la tragèdia. Entre els 20 primers països del món pel seu grau de desenvolupament d'acord amb l'índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides, on Catalunya ocupa un lloc destacat (entre la quarta i la sisena posició), tenim la dissort de ser l'últim per la seva taxa de fecunditat (1,14), seguits d'Itàlia (1,17), Espanya (1,20) i Alemanya (1,30), mentre que els països que manifesten un grau més alt de desenvolupament econòmic i social, com ara el Canadà (1,80), Noruega (1,90), els Estats Units (2,10) i Islàndia (2,20), presenten taxes molt més elevades.

Si pel que fa al conjunt de Catalunya la situació és critica, pel que fa a Barcelona, que té el paper de nucli impulsor del desenvolupament català, és literalment impossible, amb quasi una dècada de creixement vegetatiu negatiu.

És demostrable numèricament l'estreta relació existent entre els ajuts a les famílies i el nombre de naixements. Ajuts de molts ordres, com ara les desgravacions fiscals importants segons el nombre de fills, les facilitats per al treball a temps parcial per a la dona, les facilitats per a la maternitat (en lloc de la persecució quasi genocida que fan moltes empreses catalanes a les dones embarassades davant la mirada estulta de la nostra Administració), l'habitatge a bon preu, etc. En definitiva, a Europa hi ha una correlació positiva entre l'índex d'ajut, amb excepció relativa d'Alemanya, i la natalitat. Constatada la causa principal, no causarà sorpresa dir que Catalunya i Espanya tanquen la cua dels països que menys ajuden la família: deu vegades menys que Holanda i disset vegades menys que França!

Per completar el breu esbós, cal apuntar, però, que a partir del 1995 hi ha una modesta represa. El problema és que la represa és tan recent i tan lleu que no pot afirmar-se que sigui un canvi de tendència, i menys encara que la modificació sigui suficient. La raó fonamental per esperar una recuperació és precisament el nivell tan baix assolit, i el fet que hi ha un gruix de població molt important en edat fèrtil que no es casa i viu amb els pares, i que possiblement ja no retardarà més la relació matrimonial. Aquest, per tant, seria l'apunt positiu, insuficient, però, per confiar-hi.

No deixa de ser una paradoxa que un país que lluita per la seva continuïtat històrica hagi desatès d'una manera tan brutal el fet clau, la descendència. Per parlar clar, cal dir que l'antinatalisme està ben vist en la cultura predominant de les elits governants catalanes dels àmbits mediàtic, econòmic i polític. El consens sobre un fet test com és l'avortament ho posa en relleu. Amb més de 10.000 avortaments l'any a Catalunya, és a dir, el 25 per cent dels naixements, no s'ha produït cap política d'aplicació real de la legislació vigent. S'ha permès la seva conversió en un negoci que estimula la demanda i s'ha omès tot ajut a la mare soltera, quan la simple reducció d'aquest capítol de morts abans de néixer ja significaria un pas endavant per a la nostra natalitat. Quan una nació combina simultàniament el dedicar només 20 ecus per habitant d'ajut a les famílies (Itàlia, 113; Holanda, 272; França, 455) amb el fet de presentar una taxa de natalitat (per 1.000 habitants) de 8,9 i una d'avortaments (per 1.000 dones) de 7,8, no hi ha dubtes: és un país que vol desaparèixer. Es diu Catalunya.