Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Matilde Salvador

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
193 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Matilde Salvador
Un pont de mar blava entre catalans




Francesc Viadel - @FrancescViadel

Dona, artista plàstica i compositora, tot a l’hora, en un món d’homes, en el context de la dictadura franquista i, encara, en el de la difícil transició valenciana i fins la seva mort el 2007, a 89 anys. Matilde Salvador fou una persona excepcional que va excel·lir com ambaixadora cultural entre el País València i l’Alguer.

El 2005 amb motiu d’un homenatge de l’Institut d’Estudis Catalans, el filòleg castellonenc Vicent Pitarch, va definir la primera dona que va estrenar al Liceu, com a una “dona universal” i “profundament nacional, dialogant, culta, oberta i mestra en aplegar veus discordants (…) símbol de l’entesa mútua i de col·laboració profunda entre els territoris de la nació”, com a “pont de mar blava” entre la catalanitat insular i peninsular. L’escriptor Jesús Huguet, amic i gran coneixedor de la seva trajectòria, va recordar en el llibre Matilde Salvador (Ed. Saó), la presència constant de la seva condició de dona al llarg de les seves composicions com ara en Homenatge a la poesia femenina d’Amèrica, fet entre els anys quaranta i cinquanta amb textos de Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, Delmira Agustini i Juana Ibarbourou als quals incorporà també, allà pels anys vuitanta, els de Dulce María Loinaz.

Matilde Salvador va nàixer el 23 de març de 1918 a Castelló de la Plana al si d’una família acomodada i amb inquietuds musicals. A només sis anys, estudià piano amb la seua tieta Joaquina Segarra, i més tard harmonia, composició i orquestració amb el mestre Vicent Asencio, amb qui es va casar l’octubre de 1943. A quinze anys escriví la seva primera obra, una peça a sis veus mixtes titulada Com és la lluna i als divuit va composar la seva primera cançó per a veu i piano, Cuentan que la rosa. per la música coral, musicà poemes d’autors com Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Joan Fuster o Miquel Costa Llobera. Precisament, un dels seus primers guardons l’obtingué el 1937 per la musicació d’uns poemes d’Artola aplegats sota el títol de Tres Cançons valencianes. Li’l atorgà la Conselleria de Cultura valenciana, presidida aleshores pel valencianista, Francesc Bosch i Morata. El mateix any encara va escriure un ballet i el 1939 un cicle de cançons dedicat a Manuel de Falla, un dels seus predilectes junt amb Monteverdi, Stravinsky o Mussorgski. de les fites més importants de la seva carrera fou l’estrena al Principal de Castelló el 31 de març de 1943 de la seva primera òpera, La filla del Rei Barbut, sobre un text de Manuel Segarra Ribés inspirat en el Tomba-Tossals de Pasqual Tirado, una llegenda fundacional de la capital de la Plana. Aquella primera òpera de la història escrita en valencià concità l’entusiasme de la crítica i suposà tot un esdeveniment. L’obra comptà amb pocs recursos i topà amb la censura que a banda de veure mal la seva condició de dona, exigí també que una part del text fóra escrit en castellà. Matilde s’hi negà però fins i tot les mateixes autoritats franquistes de la ciutat es mostraren contrariades per la imposició. L’assumpte es va solucionar escrivint en castellà un comentari explicatiu sobre l’origen de l’obra per a ser llegit poc abans de començar la representació i escrivint també en castellà el programa.
Poc després de l’estrena es va casar i es va instal·lat al carrer de Borriana, a l’Eixample de València. Matilde no deixa de treballar, combinant la musicació de poemes amb incursions en altres gèneres. El 1953, de la mà del ballarí Antonio, triomfà amb El Segoviano esquivo, que fou representat per tot el món. El 1956 composà un altre ballet, Blancaneusi, dos anys després, El rossinyol i la rosa, inspirat en un conte d’Òscar Wilde. Uns anys després va conquerir el Liceu de Barcelona amb l’opera amb llibret del poeta Xavier Casp, Vinatea. Casp s’inspirà en l’enfrontament mantingut el 1333 per Francesc de Vinatea, jurat de València, amb el rei Alfons III el Benigne per la seva pretensió d’entregar algunes viles al fill de la seva segona muller, Elionor, desobeint els furs i disgregant el regne. L’obra s’estrenà el 19 de gener de 1974, interpretada en el paper principal pel baríton, Pere Farrés. L’any següent es representà també al Teatre Princesa de València i al Principal de Castelló.

Un dels grans afectes de Salvador fou l’Alguer, ciutat amb qui mantingué una estreta relació des dels anys seixanta, quan se li va encarregar l’obra que havien de cantar conjuntament totes les corals participants en la vintena edició del Cant Coral Internacional de Barcelona. Salvador escollí uns fragments de Cant a la terra nativa del valencià Miquel Duran, poeta amb connotacions nacionals i progressistes. Amb motiu d’aquestes jornades contactà amb el Cor Polifònic Alguerès i amb el poeta Rafael Caria, de qui, temps a venir, musicaria nombrosos poemes sent l’obra més important la coneguda com Els Asfòdels.

A finals dels vuitanta la Federació Catalana d’Entitats Corals li va encarregar una sardana. La proposta, recordà Huguet, acabà ampliant-se i es concretà en la composició de les Cinc Sardanes vegetals, una obra que aplega cançons sobre arbres rellevants dels Països Catalans: El Roure de Serrabona, sobre un poema de Joan Sebastià Pons; El Pí de Formentor, amb lletra de Miquel Costa i Llobera que la compositora va dedicar al mallorquí Francesc de Borja Moll; La Carrasca de Culla, poema de Miquel Peris en homenatge a Enric Morera; Oliveres de l’Alguer, poema de Caria dedicat a Antoni Badia i Margarit i Xiprers de Sinera, amb text d’Espriu, destinat al músic Valls. Les seues obres han estat interpretades a tot el món, per artistes com Victòria dels Àngels, José Iturbi o Montserrat Caballé, executades per les millors orquestres i cors.

El mateix any que ens deixava, la periodista Rosa Solbes retratava la compositora en una llarga i càlida entrevista que va aparèixer en forma de llibre amb el títol, Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada (Ed. Tàndem).