Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Romano Prodi (88)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya (87)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
40 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Un viratge a fons necessari



"Necessitem la construcció d'una estratègia d'autodeterminació nacional amb plantejaments d'integració i cohesió nacionals sense renúncies"

Eva Serra
Professora d'Història Moderna d'universitat

Després de vint anys d'autonomia, la situació política catalana sembla d'involució. Les limitacions del model polític de la Transició potser no ens podien portar enlloc més. Tres fets han estat i estan condicionant la política catalana: l'obsessió per l'encaix a Espanya, la visió de l'autonomia en termes exclusivament fiscals i la renúncia a un model sociolingüístic i cultural sobirà català. Allò que importa a CiU és tenir peons en estructures estratègiques de l'Estat. En canvi, ben poc interès ha demostrat en coses fonamentals des d'una estratègia nacional com la província única, o la formació lingüisticocultural amb el País Valencià, o la creació d'una agència informativa internacional pròpia al costat d'una premsa nacional sòlida, o una posició pròpia en el panorama de les telecomunicacions.

Les darreres eleccions estatals van ser per a una majoria silenciosa d'esquerres i lleial al país com una mena de malson. Teníem consciència que amb aquelles el franquisme aconseguiria rentar-se la cara amb el suport del nacionalisme de CiU. El pacte consegüent ha estat fruit dels grups de pressió neoliberals, sota la doble preocupació de l'estabilitat de l'Estat i les privatitzacions. La política lingüisticocultural de redreçament nacional, amb inclusió d'una nova llei de normalització i la dimensió Països Catalans, ha quedat bloquejada, com els temes socials i culturals —la feina, la salut, l'educació, la vivenda, els arxius, etc.— i les qüestions mediambientals. Tot això queda a càrrec de la societat civil convertida en el Deus ex machina que ho ha d'arreglar tot. Tant se val que la ciutadania estigui sota mínims i que la corrupció i el burocratisme hagin portat al descrèdit l'acció política parlamentària. Els triomfs de CiU a Catalunya els podríem confrontar i/o simbolitzar amb els papers de tots els catalans retinguts a Salamanca o amb el reviscolament dels anticatalanistes del Manifiesto, ara degudament reforçats per una suposada esquerra lligada al funcionariat educatiu. Qui pot prendre's seriosament les propostes de pensament i acció de CDC? Com pot gosar pronunciar la noció de dret d'autodeterminació qui usa diàriament un pragmatisme que ens lliga cada dia més a un Estat que no ha canviat substancialment de naturalesa política, com ho demostra, entre d'altres, l'article 8 de la Constitució? Però el pacte estatalista neoliberal de CiU campa sense obstacles perquè l'autoanomenada esquerra no aspira a ser cap cosa diferent. Aquesta esquerra vergonyant ha reduït la lluita social als interessos corporatius d'uns sindicats les reivindicacions dels quals tenen més el caràcter de ració corporativa funcionarial que no pas de solidaritat social. L'esquerra parlamentària segueix mantenint la greu separació entre reivindicacions socials i exigències de sobirania nacional. I, en cap cas, no qüestionen de debò ni el model de creixement ni el model d'Estat. Sense imaginació de cap mena, darrerament, en lloc de fer balanç dels errors comesos, es dediquen a mirar obsessionats l'experiència italiana, cosa que demostra que potser no saben encara de quin peu calça el senyor Romano Prodi. Com CiU, la seva única preocupació és mantenir la clientela electoral encara que això comporti renúncies de principi.

De l'atzucac en què es troba la situació política catalana actual només se'n pot intentar sortir amb una gran valentia ideològica política i estratègica. La dependència en relació amb partits estatals en què es troben IC i ja no diguem el PSC, implica renúncies substancials. ERC ha sabut esbandir els oportunistes de les seves files, però no és clara la seva voluntat de construcció d'una formació política no domesticada per cap urgència immediatista. Necessitem la construcció d'una estratègia d'autodeterminació nacional amb plantejaments d'integració i cohesió nacionals sense renúncies. És l'únic punt de partida possible de qualsevol aprofundiment de la democràcia.