Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Artur Mas, confirmat candidat de CiU a la Generalitat, va tenir un protagonisme creixent

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Jaume Cardona i Vila (2)
Jaume Ciurana (4)
Joan Vallvé (7)
Joana Ortega (34)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep López de Lerma (8)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Meritxell Borràs (5)
Oriol Pujol (5)
Pere Macias (40)
Pere Esteve (40)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Institut Català de la Dona (12)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Artesa de Segre (1)
Barcelona (3483)
Sitges (40)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
55 lectures d'aquest article
Una federació unida
Convergència i Unió
El 2002, ja com a federació de partits, a més de com a coalició de govern, Convergència i Unió (CiU) va aconseguir oferir a la societat catalana una imatge cohesionada, molt lluny de les tradicionals picabaralles entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). L´equilibri entre totes dues formacions es va aconseguir gràcies a una difícil combinació de lideratges (Jordi Pujol, Josep Antoni Duran i Lleida), organització (Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Macias) i governació del país (Jordi Pujol, Artur Mas), i va posar de manifest les possibilitats certes de la federació de renovar mandat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003.

Aquesta solidesa es va manifestar ben aviat durant l´any, quan el mes de gener CiU va proclamar Artur Mas candidat a la presidència de la Generalitat. Tampoc no hi va haver divergències a l´hora de fer costat al rebuig del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, a l´oferta d´entrar a formar part del govern espanyol feta pel president d´aquest executiu, José María Aznar. Per CiU, la integració era impossible mentre el govern del PP donés per tancat el model d´Estat denominat autonòmic i rebutgés negociar qualsevol millora de l´autogovern català.

La federació va tornar a donar una nova mostra d´aquesta unitat fins llavors desconeguda a l´hora de designar els candidats a les eleccions municipals de maig del 2003 i, particularment, el candidat a l´alcaldia de Barcelona, que va recaure en la persona del fins llavors portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats, Xavier Trias, que va ser confirmat a principi de maig i que, en acceptar l´encàrrec, va subratllar la voluntat de compaginar la funció amb la que exercia al Congrés dels Diputats fins al dia de les eleccions, en què donaria pas a Josep Antoni Duran i Lleida com a nou portaveu de la federació al Congrés dels Diputats de Madrid. Al juny, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va donar suport a tots aquests posicionaments en el congrés de la formació celebrat a Sitges que va revalidar el lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida (92% dels vots dels compromissaris) i va rebutjar les tesis del sector crític, que va desaparèixer de la direcció del partit. Específicament en relació amb UDC, va destacar durant l´any la mort el 20 de novembre del 2002 d´un dels seus dirigents més emblemàtics, Jaume Cardona i Vila, natural d´Artesa de Segre, on havia nascut el 15 d´abril del 1942, i el nomenament el 25 de desembre del 2002 de Joana Ortega com a nova presidenta de l´Institut Català de la Dona, en substitució de Margarida Álvarez, també militant d´Unió. Ortega havia estat fins llavors portaveu adjunt a l´Ajuntament de Barcelona i membre de la direcció d´UDC.

Més feixuga va ser la feina per a la federació en les qüestions referents als suports parlamentaris de CiU al PP en el Congrés dels Diputats i, més concretament, a la llei de partits, que es va aprovar el mes de juny i que representava una càrrega de fons contra el conjunt del nacionalisme basc. En aquelles dates, alguns dirigents de CDC, com Josep López de Lerma, Oriol Pujol, Jaume Ciurana, Meritxell Borràs i Joan Vallvé, havien demanat el vot contrari a la llei, però Jordi Pujol va condicionar enterament el vot a les negociacions amb el PP, i va presentar, això sí, trenta-vuit esmenes al text de la nova llei, encaminades a garantir que cap partit no fos perseguit per defensar una ideologia i, alhora, va rebutjar el caràcter retroactiu que els populars havien volgut donar a la llei. En el rerefons hi havia els advertiments que el Partit Popular de Catalunya feia a CiU al Parlament de Catalunya de no votar a favor de la federació nacionalista si CiU no donava suport al PP en el Congrés dels Diputats. En aquell moment, Pujol va replicar que no trairia el seu ideari per cap votació. “No serem moguts’, va dir, i va aclarir que, des de l´inici de la legislatura, CiU havia aconseguit aprovar setanta-una lleis en una situació de minoria parlamentària i sense entrar en contradicció amb el seu programa.

Un altre tema que va cuejar durant un temps va ser la possible reedició de la Declaració de Barcelona després de mesos d´inactivitat i davant la nova onada “d´agressió espanyolista a les formacions que defensem l´Estat plurinacional’, en paraules pronunciades pel secretari general adjunt de la federació, Pere Macias, referint-se al cas del PNB. L´episodi, però, va quedar tancat en produir-se el 25 de setembre del 2002 la dimissió del partit i de la federació d´un dels principals impulsors de la declaració, l´exsecretari general de CDC i fins llavors eurodiputat i president de la Fundació Trias Fargas, Pere Esteve. Atesa la significació política d´Esteve, aquest va ser el moment més delicat de CiU durant l´any, ja que la seva marxa es podia llegir com una crítica de gruix a la col·laboració CiU-PP. Les coses, però, es van redreçar ràpidament i la federació va mantenir la unitat en tot moment, de manera que la dimissió d´Esteve va quedar com un cas particular sense més transcendència orgànica.