Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Firma de l'acord de pau per als Balcans a la base de Dayton, entre Slodoban Milosevic, Alija Izetbegovic i Franjo Tudjman

mapa de Bòsnia i Hercegovina

Protecció de la nova frontera

Víctimes del bombardeig serbi contra un mercat de Sarajevo el 28 d'agost

Articles dependents
Radovan Karadzic
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alija Izetbegovic (28)
Bill Clinton (277)
Franjo Tudjman (32)
Radovan Karadzic (40)
Ratko Mladic (16)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bòsnia i Herzegovina (58)
Croàcia (28)
53 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Bòsnia i Hercegovina
Una pau menys injusta que la guerra
El 21 de novembre, sota una gran pressió internacional i amb mol­tes incògnites per resoldre, els pre­sidents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia, Slobodan Milosevic, Franco Tudjman i Alija Izetbegovic, van firmar a la base aèria militar de Wright-Patterson de Dayton (Ohio) un acord cle pau per po­sar fi a la guerra a l'antiga Iugoslàvia. L'acord s'havia aconseguit amb la medi­ació dels Estats Units, després de vint dies cle negociacions.

Dues vegades, la nit del 19 i el matí del 20 de novembre, el portaveu del Departament d'Estat, Nicholas Burns, va haver de desmentir els bosnians, que havien anunciat que no firmarien els acords perquè no estaven d'acord amb els resultats obtinguts, cosa prou lògica si es té en compte que ells eren els que havien resultat més perjudicats en tot el procés i havien hagut d'acceptar la par­tició del seu país.

Izetbegovic es resistia a firmar men­tre no hi hagués garanties que els crimi­nals de guerra serien entregats al Tribu­nal de l'Haia i que podria armar els seus propis soldats, però no va poder seguir defensant aquestes posicions des del moment que Milosevic i Tudjman van donar per bons els acords, tant si Sarajevo els acceptava com si no.

La síntesi de l'acord era el reconeixe­ment de Bòsnia com un Estat amb dues "entitats", la Federació Croato-musulmana i la República Sèrbia de Bòsnia, amb capital a Sarajevo i dirigit per un govern amb un president i un Parlament sorgits d'eleccions lliures sota supervisió in­ternacional i amb competències en afers estrangers, comerç exterior i ciutadania.

En termes de repartiment territorial, els rebels serbis recuperaven dues de les últimes ciutats conquerides pels croato-bosnians en l'ofensiva de l'estiu (Mrkonjc Grad i Sipovo), així com Ozren, Doboj i Brcko, i així podien controlar el corre­dor de Posavina, que quedava pendent d'un arbitratge internacional. També es quedaven els enclavaments de Srebrenica i Zepa.

L'acord també establia que els acusats per crims de guerra quedarien exclosos de la vida política, i que una policia in­ternacional vigilaria la llibertat de movi­ments, el retorn de refugiats i el respec­te dels drets humans. Per altra banda, un exèrcit internacional de 60.000 ho­mes liderat per l'OTAN actuaria com a força d'interposició durant un any amb total autoritat per respondre a qualsevol amenaça i qualsevol violació dels acords de pau, mentre s'activaven diferents programes d'ajut humanitari, reconstrucció, repatriació i preparació d'eleccions.

Després d'estampar les seves firmes sobre el document de l'acord, el presi­dent serbi, Milosevic, va comentar: "Tots som perdedors, la pau és l'única vence­dora." Izetbegovic va dir: "Això no és una pau justa, però és més justa que la continuació de la guerra", i Tudjman va afirmar: "El meu país ha fet tot el possible per evitar la guerra, i durant la negociació ha buscat el compromís per a una pau completa." El president nord-americà Bill Clinton va parlar breument: "Ha estat una decisió heroica que posa­rà fi a la guerra a Bòsnia, el pitjor con­flicte des de la Segona Guerra Mundial, amb 240.000 morts i dos milions de refugiats", i va repetir que estava decidit a enviar a la zona 20.000 soldats americans que s'integrarien al contingent de l'OTAN.

Un cop aconseguit l'acord de pau, amb totes les mancances i tots els dubtes so­bre la seva viabilitat, la comunitat inter­nacional es va centrar a intentar contribuir a la reconstrucció d'un país assolat per la guerra. Immediatament després d'haver-se firmat l'acord, Alema­nya i els Estats Units van demanar al Consell de Seguretat de l'ONU que adop­tés en 24 hores dos projectes de resolu­ció que preveien un progressiu aixecament de les sancions a l'antiga Iugoslàvia, la imposada a Sèrbia i Montenegro el 1992 i la que afectava el govern legítim de Bòsnia.

La feina que quedava per fer era ge­gantina: reconstrucció de ciutats, resta­bliment de xarxes de comunicació, ha­bilitació de telecomunicacions, recol·locació de refugiats i creació de mecanismes internacionals de finança­ment de tot el procés. Tots aquests pas­sos es van plantejar el 14 de desembre a París, durant la firma de ratificació de l'acord dels presidents serbi, bosnià i croat davant de representants del Grup de Contacte (Estats Units, Rússia, França, Gran Bretanya i Alemanya) i de la Unió Europea.

A París, els representants del Grup de Contacte van decidir que des de la su­pervisió de les primeres eleccions fins a la designació del governador del banc central, passant per la Comissió de Re­fugiats, els drets humans i el Tribunal Constitucional, tot estaria controlat en un primer mandat per organismes interna­cionals.


UN CONFLICTE SAGNANT

La pau, de fet, era el reconeixement de la derrota de Bòsnia enfront de l'expansionisme serbi, que havia sabut ju­gar durant quatre anys la carta dels drets de la minoria sèrbia instal·lada a Bòsnia, sempre recorrent a les armes i aprofi­tant el fet que, a conseqüència de la desfeta de l'antiga federació iugoslava, s'havia quedat el gruix de l'armament pesant de la confederació i havia acon­seguit el suport de russos i francesos als seus afanys expansionistes. El resultat de tot això era, després de l'acord de Dayton, l'apropiació del 46,8% del territori bosnià.

Per part dels croats, la tradicional pro­ximitat política i històrica a Alemanya els havia afavorit en l'obtenció de ga­ranties internacionals per refer-se mili­tarment de les derrotes del període 1992-1993, i van encetar el 1994 una campa­nya de recuperació de territoris en tota regla: primer van prendre tota la franja que donava al mar -en contra de Sèrbia i Bòsnia- i el 1995 van recuperar Krajina i, fins i tot, Eslavònia, tocant a la fronte­ra amb Sèrbia.

El que l'opinió pública internacional no havia aconseguit pair era la virulèn­cia i la crueltat que havien arribat a ma­nifestar els contendents durant la guer­ra, sobretot per la banda de les milícies sèrbies, que practicaven tàctiques pròpies del temps dels bàrbars, amb ma­tances i violacions sistemàtiques cada cop que ocupaven militarment una po­blació o un territori, amb la finalitat de crear un clima de terror que precedís l'ocupació definitiva.

Durant quatre anys, els episodis sagnants i de crueltat van superar els dels últims cinquanta anys de guerres al món. Més de 20.000 nens mutilats, gairebé 50.000 dones bosnianes violades —mol­tes d'elles amb fills fruit d'aquestes vio­lacions—, ciutats cremades, pobles dinamitats, monuments bombardejats i un seguit de barbàries impossibles d'enu­merar o catalogar. N'hi havia exemples cada dia en les cròniques ofertes pels mitjans de comunicació de tot el món i es podien veure gràficament als noticia­ris televisius de tots els països occiden­tals: civils assassinats per franctiradors o massacrats per artilleria pesant mentre buscaven menjar enmig del setge inter­minable de Sarajevo.

El que tampoc va entendre mai la co­munitat internacional va ser el fracàs de totes les mediacions occidentals des que va començar el conflicte. Totes les inici­atives concertades amb les parts a Gine­bra, París o qualsevol altra ciutat del món morien sota les pretensions sèrbies, que jugaven a la doble carta de la negocia­ció (encapçalada pel president serbi, Slobodan Mílosevic) i la guerra i les
matances (comeses per Radovan Karadzic i les seves milícies), presen­tant-ho com dos fets diferenciats i aïllats.

Milosevic sempre va dir en tots els fòrums internacionals que les milícies lluitaven pels seus drets com a minoria i per fer front a la intransigència bosniana i a l'etnocentrisme croat. Per la seva banda, Karadzic i els seus generals, especialment Ratko Mladic, parlaven de defensa de la civilitza­ció judeocristiana en­front de l'islamisme i l'integrisme, suposada­ment representats pels bosnians.

Les diferències, per història i cultura, entre els països de la Unió Europea i el pànic que una intervenció occi­dental a Bòsnia gene­rés un greu conflicte amb Rússia, on alguns dirigents consideraven els Balcans com el "cinturó sanitari" del seu país, van paralitzar tota política decidida per posar fi a la guerra. La incapacitat, o la falta de voluntat, eu­ropea per resoldre el conflicte només es va acabar quan els Estats Units, amb una opinió pública trasbal­sada per les imatges del conflicte, van decidir intervenir-hi directament. L'actu­ació de l'OTAN va ser decisiva. Malgrat les advertències occidentals, el mes de maig del 1995 els serbis van bombarde­jar de nou Sarajevo. La resposta va ser immediata. El 25 de maig avions de l'OTAN -entre els quals hi havia caça-bombarders espanyols- van atacar l'arti­lleria sèrbia instal·lada al voltant de la capital bosniana, i l'OTAN va advertir de nous atacs si els serbis no retiraven els seus canons pesants.
La resposta sèrbia va ser capturar 350 observadors de l'ONU i fer-los servir d'es­cuts humans en els enclavaments que consideraven estratègics. Al mes de juli­ol, de nou, les milícies sèrbies van arra­sar Srebrenica, una zona declarada se­gura sota la protecció de l'ONU, i van organitzar una de les operacions de ne­teja ètnica més esgarrifoses de tota la guerra. El 28 d'agost, un obús serbi ma­tava 37 persones i en feria 85 més en un mercat de Sarajevo. Al cap de dos dies, l'OTAN i l'artilleria de l'ONU atacaven de nou objectius militars serbis, i força­ven així les negociacions, mentre Croàcia, juntament amb el gruix de tro­pes bosnianes, conqueria en un sol dia Krajina, i va demostrar quina podia ser a partir d'aquell moment l'evolució de la guerra.

Llavors els serbis van acceptar asseu­re's a negociar de debò.