Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Josep Piqué (189)
Entitats Entitats
Govern d`Espanya (336)
Partit Popular (1639)
Unió Europea (1018)
35 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Unes privatitzacions sense cara ni ulls



"L'argument Maastricht cau pel seu propi pes quan s'analitza amb un cert deteniment la llista de privatitzacions del ministre Piqué"

Josep M. Álvarez
Secretari general de la UGT de Catalunya

Un dels principis fonamentals (o fonamentalistes?) dels gurus ultraliberals del pensament únic diu que la millor empresa és l'empresa desregulada i, per tant, la que estigui més allunyada del control de l'Estat. Aquesta és una de les seves principals premisses, però és alhora una de les primeres grans fal·làcies. No hi ha empreses desregulades enlloc del món, totes les empreses estan sotmeses a algun tipus de regulació normativa i potser el que s'està debatent en el fons és el grau de regulació més o menys intens al qual ha d'estar sotmesa l'empresa.

Aquesta és la primera gran mentida del govern del PP, que ha volgut donar-se el seu primer bany de modernitat econòmica elaborant una llista d'empreses amb intervenció de l'Estat, sense gaire més criteri que l'obtenció d'ingressos extraordinaris per eixugar el dèficit públic i complir els famosos criteris de convergència, segons la versió oficial. ,-Han estat, per tant, unes privatitzacions polítiques, a mig camí entre el dogma neoliberal i el fet de tornar favors a certs sectors econòmics i financers?

L'argument Maastricht cau pel seu propi pes quan s'analitza amb un cert deteniment la llista de privatitzacions del ministre Piqué. Aquestes empreses, en general, són sanejades econòmicament, no distorsionen especialment el mercat perquè no són monopolístiques, no han tingut en el passat recent problemes de gestió, la part de capital privat que tenien era nacional, etc. En definitiva, són empreses modèliques pel que fa al sector públic, però per aquest motiu també eren les que tenien més possibilitats de ser venudes amb més rapidesa i amb un benefici més immediat.

Per què, aleshores, han estat privatitzades? Aquesta és la pregunta que els sindicats hem estat fent durant els darrers mesos, i la resposta del govern, com no podia ser d'una altra manera, ha estat unívoca: Maastricht.

Volem pensar que aquest govern no mesura el perill que per a la construcció europea comporta el fet d'utilitzar com a explicació comodí per a tota aquella acció governamental impopular, o poc transparent, el nom d'Europa, del Tractat de la Unió o de Maastricht.

És Europa congelar els salaris dels treballadors públics? És Europa retallar la despesa social? És Europa no tenir política industrial? És Europa vendre empreses públiques a determinats sectors econòmics del país? És Europa voler combatre l'atur només amb la desregularització del mercat de treball? O tot això és, senzillament, la política liberalconservadora d'un govern com el del Partit Popular?

Els sindicats no caurem en el parany de Maastricht, perquè som conscients que Europa també vol dir cohesió social, reequilibri territorial, llibertat de circulació per a mercaderies i persones, drets socials, etc. I centrem la nostra resposta social sobre aquells que són els responsables de la manca de criteris polítics, o fins i tot econòmics, a l'hora de prendre les decisions sobre les accions de govern com és el cas que ens ocupa, el de les privatitzacions.

Un sindicalisme modern no criticarà mai una privatització si està fonamentada en l'enfortiment de la competitivitat per la via de trencar situacions monopolístiques en el mercat, si està fonamentada en un dèficit insuportable per a l'Estat i en sectors sense cap tipus de futur. No ho criticarà si la privatització està combinada amb la protecció dels llocs de treball i amb polítiques actives pel que fa a la viabilitat de sectors i àrees territorials en crisi.
Però aquest no ha estat el cas. Sense criteris, sense objectius d'interès general, sense creació o protecció dels llocs de treball, sense transparència. Si el debat ha de ser el grau de penetració de l'Estat a les empreses que competeixen en el lliure mercat, parlem-ne.

Hi ha tot un seguit d'estudis comparatius realitzats als països anglosaxons, entre empreses privades i de capital públic, i cap d'ells és determinant a l'hora d'establir que les privades són essencialment millors. Aquestes presenten els avantatges evidents des del punt de vista del funcionament econòmic, permeten una interacció més eficaç amb el sector financer, ja que aquest pot desenvolupar millor el seu paper de selecció de projectes i de reassignació de recursos, en la recerca del que és el seu objectiu darrer: la maximització de beneficis. Tanmateix, hi ha un seguit d'objectius d'interès general que l'Estat ha de garantir, sigui per la via de la regulació normativa de l'activitat econòmica, sigui a través de la iniciativa empresarial del mateix Estat. Tenim la convicció que aquests són els termes en els quals s'ha d'establir el debat de fons.

Els sindicats estem disposats a parlar-ne, lluny de la imatge de càrrega que a cops es pretén donar des de certs sectors econòmics i ideològics, sense seguir cap ortodòxia irrefutable per part de cap de les dues bandes. Però exigim que els factors d'anàlisi no es limitin a criteris economicistes i de cost-benefici, en el sentit clàssic. Quan parlem de cost-benefici, a l'hora de regular la vida econòmica del país. parlem també de costos i de beneficis no econòmics que la societat en general, i els treballadors i treballadores en particular, reclamen: plena ocupació o repartiment del treball, desenvolupament sostenible, drets i deures socials, reequilibri territorial, cohesió social. Progrés en definitiva.