Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El japonès Koichiro Matsuura «a ser nomenat nou director general de la Unesco, en substitució del català Federico Mayor Zaragoza

Articles dependents
Frederico Mayor Zaragoza
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Identitats culturals (86)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política catalana (2179)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Björn Bjarnason (1)
Federico Mayor Zaragoza (18)
Fèlix Martí (5)
Ghazi Algosaibi (1)
Jesús Ezquerra (1)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
Keizo Obuchi (14)
Koichiro Matsuura (9)
Madeleine Albright (29)
Mikhaïl Gorbatxov (25)
Nuria Gregory (1)
Entitats Entitats
Centre UNESCO de Catalunya (9)
Congrés nord-americà (26)
UNESCO (89)
28 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Matsuura relleva Mayor Zaragoza
Unesco
La conferència general de la UNESCO del 12 de novembre de 1999 va ratificar el diplomàtic japonès Koichiro Matsuura, de 62 anys, com a successor del català Frederic Mayor Zaragoza en el càrrec de director general d'aquest organisme amb 146 vots a favor dels 178 possibles. El principal rival del japonès havia estat el representant d’Aràbia Saudita Ghazi Algosaibi, que va quedar en segona posició amb 13 vots.

La designació de Matsuura, elegit a la tercera volta per 34 dels 58 estats membres del Consell Executiu, va suscitar crítiques d’alguns diplomàtics, que acusaven el Japó d’haver comprat la seva elecció. El govern de Tòquio va desmentir qualsevol tipus d'intervenció, tot i tenir un gran pes financer dins de l'organisme -el Japó finançava el 25% del pressupost de la UNESCO i el 19,98% del de l'ONU- però va reconèixer, en canvi, haver creat un "lobby" per tal d'afavorir l'elecció del seu candidat.

Matsuura
, diplomàtic de carrera, exambaixador del Japó a París i amic de la infància del primer ministre japonès, Keizo Obuchi, es va convertir el 1999 en el primer asiàtic en dirigir la UNESCO i, segons Obuchi, entre els seus objectius hi figurava el de reformar l’organisme de manera que no semblés més un "saló sota influència europea". Un objectiu que Mayor Zaragoza ja s’havia marcat durant la seva gestió: "el 1987 era una institució molt europea-occidental. Avui té oficines i instituts a 78 països", va dir l’exdirector general; afegint que la descentralització de la UNESCO era una de les principals consecucions dels seus 12 anys de mandat.

Per a la premsa occidental, però, els problemes de la UNESCO no passaven per aquesta suposada influència europea que va denunciar el Japó, sinó per les dades aportades per una auditoria realitzada per un expert canadenc, on s’assenyalaven certes irregularitats de l’etapa Mayor Zaragoza, a qui s’acusava de nepotisme i malbaratament, sobretot, en els sistemes de contractació i ascens de personal. Segons l'auditoria, això hauria provocat un increment significatiu de despeses en les partides de personal, que haurien passat de dos a quatre milions de dòlars.

Mayor Zaragoza va admetre haver nomenat qui havia volgut tal i com l'hi autoritzava el reglament. Va afegir, però, que sempre nomenava el millor: "si és possible, dona; i si és possible, jove", alhora que va criticar el fet que la premsa destaqués només els aspectes negatius de l'auditoria, sense fer referència a d’altres capítols més positius. Mayor Zaragoza va manifestar, a més, que l'autor de l’informe era el mateix auditor general de la UNESCO -"que és la garantia de transparència d'aquesta casa"- i que el que havia publicat el diari anglès The Guardian, com si fos una exclusiva periodística, era, en realitat, "un document públic amb els meus comentaris."

L'informe es referia també al funcionament del sector educatiu, prioritari en els objectius de la UNESCO, concloent que la planificació estratègica era deficient i afegint que no es feien servir plenament les funcions de seguiment i avaluació dels programes. Mayor Zaragoza, però, va dir que deixava el càrrec feliç i satisfet de la feina feta. Com a exemple pràctic de la tasca de la UNESCO va explicar que l'any 1990 les previsions de creixement demogràfic parlaven d’un món on hi hauria més de 6.158 milions de persones a finals del 1999, quan la xifra real assolida no havia superat els 6.000 milions. Segons Mayor Zaragoza, els 158 milions de diferència eren deguts a la tasca desenvolupada per la UNESCO i altres ONGs com Unicef i a les noves inversions fetes en educació a països com l'Índia o Bangladesh, que havien aconseguit el miracle de fer disminuir molt el creixement demogràfic percentual.

En l'homenatge internacional que va rebre l'exdirector general per acomiadar els seus 12 anys de gestió al capdavant de la UNESCO, el rei Joan Carles va voler destacar la importància de la tasca feta per Mayor Zaragoza en aquests 12 anys "promovent l'educació, la ciència i la cultura". No va ser l'únic que va tenir paraules d'elogi per l'exdirector general. L'excap d'estat rus, Mikhail Gorbatxov va dir que, "amb visió de poeta", Mayor Zaragoza havia impulsat "un arrelament de la cultura de la pau al món". I Madeleine Albright, secretaria d'Estat dels Estats Units, país que s'havia retirat de la UNESCO quinze anys abans, va fer arribar un missatge en el que afirmava que el diplomàtic català havia sabut "centrar un altre cop l'acció de l'organització sota els principis democràtics pels quals va ser fundada". Aquest gest va ser interpretat com una nova mostra de la voluntat de reconciliació dels Estats Units amb la UNESCO, una voluntat que ja havia manifestat el seu president, Bill Clinton, amb anterioritat tot i no comptar amb el vistiplau del Congrés nord-americà de majoria republicana.

Un cas ben diferent al de les relacions dels Estats Units amb la UNESCO era el de Catalunya. Al llarg de l'any 1999 van sovintejar les iniciatives catalanes per tal de trobar fórmules que permetin donar entrada a l'organisme a les nacions sense estat. Durant els últims temps del seu mandat, Mayor Zaragoza va donar cada cop més importància a la qüestió idiomàtica en la seva gestió, però la diplomàcia espanyola sempre va ser reticent a una presència catalana específica en l'organització. De fet, a les conferències generals de la UNESCO del 1995 i del 1997, les delegacions espanyoles no van incloure ni un sol representant català, i això que van estar formades, la primera per 44 persones i la segona per 50.

Va haver de ser a través de Linguapax, un comitè internacional vinculat a la UNESCO, però sense reconeixement jurídic fins el novembre de 1998, que Catalunya va poder posar el primer peu en l'organisme internacional. Mayor Zaragoza va convertir Linguapax, presidit per Fèlix Martí, director, alhora, del Centre UNESCO de Catalunya, en un Consell Assessor de les Llengües integrat a la UNESCO. Amb el canvi jurídic, la qüestió va començar a prendre relleu polític i l'ambaixador d'Espanya davant la UNESCO, Jesús Ezquerra, va vetar el representat català en el nou Consell Assessor. Aquest fet, incomprensible no només pels catalans sinó també per les delegacions estrangeres que no entenien que Espanya vetés un representant de l'estat espanyol, va provocar una campanya contra el ministre d'Afers Estrangers, Abel Matutes. Emparat en l’aval del ministre de cultura islandès, Björn Bjarnason, Mayor Zaragoza va poder, finalment, designar Martí com a representant de l'Europa de l'Oest, deixant la representació de la cultura hispana a la cubana Nuria Gregory.

Tot plegat va fer que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es reunís amb Mayor Zaragoza a París a començaments de juliol per tal d'estudiar la possibilitat d'establir una presència diferenciada de la cultura catalana a la UNESCO. Una de les fórmules que hi havia sobre la taula era la de aplicar una quota fixa dins la delegació espanyola amb una possible subdelegació catalana. Les alternatives a valorar eren, per una banda, fer que Catalunya esdevingués membre associat, una possibilitat prevista en els estatuts de l'entitat, però contrària a la voluntat del govern espanyol, i, per l’altra, aprofitar la presència internacional d'Andorra, com a estat independent, perquè la cultura catalana obtingués representació. El mes de setembre, dotze institucions van sol•licitar al ministeri d'Exteriors el relleu del delegat d'Espanya a la UNESCO, alhora que 630 representants del món cultural van signar un manifest demanant la presencia de Catalunya a l'organisme. Tot i així, caldria esperar, encara, un temps per veure si aquest conjunt d’iniciatives prosperava favorablement.