Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El pes dels estats a la UE després de la reforma

La construcció d'un somni

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Abdullah II bin al-Hussein (19)
Alberto Fujimori (38)
Alejandro Toledo (23)
Bill Clinton (277)
Ehud Barak (61)
Giorgio Napolitano (4)
Hosni Mubàrak (42)
Iàsser Arafat (288)
Javier Solana (84)
Jörg Haider (25)
Kofi Annan (135)
Nicole Fontaine (3)
Romano Prodi (88)
Slobodan Milosevic (155)
Vladimiro Montesinos (12)
Vojislav Kostunica (27)
Walter Schwimmer (1)
Entitats Entitats
Abu Saiaf (15)
Comissió Europea (242)
Comitè de les Regions de la Unió Europea (24)
Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea (3)
Consell d`Europa (38)
Oposició Democràtica de Sèrbia (9)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament Europeu (140)
Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (3)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Àfrica Subsahariana (8)
Balcans (22)
Europa de l´Est (12)
Magrib (13)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Alemanya (164)
Perú (42)
Biarritz (França) (3)
Lisboa (Portugal) (19)
Niça (França) (5)
96 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Alemanya, el nou centre de gravetat
Unió Europea
A finals del 2000, en el Consell Europeu celebrat a Niça entre el 7 i el 10 de desembre, la Unió Europea va decidir modificar les seves estructures de poder per adaptar-les a la futura incorporació de nous estats membres. Polònia, Txèquia i Hongria, en una primera fase, i Romania, Bulgària, Letònia, Lituània, Estònia, Eslovènia i Eslovàquia, a més de Xipre i Malta, en una segona, eren els candidats a la integració fins a completar una Unió Europea de 27 països.

Les reformes estaven pendents des dels tractats de Maastricht i Amsterdam que no havien aconseguit avançar prou en el disseny d’una Europa econòmica, política i social d’abast continental, adaptada a les noves exigències de la globalització, de la que, de moment, només havien quedat exclosos els països de l’antiga Unió Soviètica. Després de la caiguda del règim d’Slobodan Milosevic, fins i tot. els països balcànics havien vist com a la cimera de Biarritz del mes d’octubre se’ls obria una porta per a una integració futura.

Però, per a que aquesta ampliació tan ambiciosa acabés sent possible, calien profundes reformes de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i, sobretot, el Consell d’Europa. Una Europa que aspirava a integrar més de trenta països no es podia regir pels mecanismes d’unanimitat i representació de cada país en tots els òrgans que la Unió Europea arrossegava des dels tractats fundacionals.

Així, la cimera de Niça va plantejar la reforma de les institucions com a pas previ indefugible per arribar a una Europa dels 27 amb veritables atribucions en matèria de defensa, relacions exteriors, investigació, tecnologia, fons estructurals i de cohesió, comerç i producció, atur i ocupació, i pressupostos i moneda. Tot i les expectatives creades, però, la cimera no va estar en la línia de consolidar el model d’integració política i de cobrir els buits de funcionament democràtic que patia. En termes generals, la Carta Europea de Drets Fonamentals, que va ser aprovada sense implicacions jurídiques obligatòries i sense incorporar-la al Tractat de la Unió Europea. Precisament, la exigència que es dotés de caràcter vinculant a aquesta Carta va motivar una manifestació de 60.000 sindicalistes de tota Europa que, a poques hores de l’inici de la cimera, van desfilar pels carrers de Niça reivindicant, també, la plena ocupació, els drets socials i la igualtat laboral. Els manifestants protestaven també contra la globalització.

D’altra banda, el repartiment de competències entre les institucions europees i els estats membres, que podria haver estat un indicador de si realment s’iniciava un camí federalista dins la Unió, va quedar postergat fins al 2004, mentre l’anomenada cooperació reforçada, el mecanisme creat pel Tractat d’Amsterdam que possibilitava que un grup de països avancessin més ràpid que el conjunt de la Unió en un àmbit determinat, obria la perspectiva d’una Europa de diferents velocitats.

Després de quatre dies d’intenses negociacions i una maratoniana última nit de diàleg, els líders europeus van pactar les reformes imprescindibles per garantir el funcionament d’una UE amb gairebé el doble de països. Entre els acords, destacava el canvi de l’estructura de la Comissió Europea a un comissari per país en lloc dels dos que hi tenien els cinc països més grans i la redistribució del pes dels vots al Consell de Ministres. Tot i l’oposició inicial de Portugal, Finlàndia, Suècia, Grècia, Àustria i Bèlgica a la redistribució de vots, a les últimes hores de negociació, només Bèlgica va rebutjar la proposta, aconseguint finalment per a l’àrea del Benelux (Holanda, Bèlgica i Luxemburg) el mateix nombre de 29 vots (13, 12 i 4) que tenien els quatre grans. Grècia i Portugal van quedar en 12 vots cadascun al Consell de Ministres; Suècia, i Àustria en 10; i Dinamarca, Finlàndia i Irlanda en 7.

El tema de fons, doncs, de la cimera de Niça era el repartiment del poder entre els estats membres. Així, en decidir que la Comissió Europea fos integrada per 27 membres, un per cada país, el Consell d’Europa havia de continuar assumint el paper decisori de sempre, tot i la reponderació de vots aplicada, en passar de 87 vots (40 a parts iguals entre Alemanya, França, Gran Bretanya i Itàlia i 8 per Espanya) a 345 (116 entre els quatre grans a parts iguals i 27 per a Espanya.) D’aquesta manera, els temes cabdals a curt termini (fiscalitat, Seguretat Social, asil, immigració, comercialització audiovisual i fons de cohesió) seguirien sent tractats amb un criteri d’unanimitat, en contes del de majoria, garantint la preponderància dels grans en diferents mecanismes de bloqueig.

El manteniment del mateix nombre de vots per als quatre països grans de la Unió es va veure compensat per la introducció de l’anomenada clàusula demogràfica, segons la qual les decisions requeririen no només una majoria de vots qualificada sinó que, també, haurien de comptar amb el suport del 62% de la població europea. A la pràctica això implicava el reconeixement del paper preponderant d’Alemanya dins la nova Europa. Un paper al que tenia dret no només pel seu superior pes demogràfic, sinó perquè, inevitablement, l‘ampliació desplaçava el centre de gravetat de la futura Unió Europea i situava Alemanya en el cor de la nova Europa.

La reforma del Parlament Europeu va reflectir també aquest paper d’Alemanya. El Parlament es va ampliar de 626 fins a 732 diputats, però no se li van atorgar poders per designar el president de la Comissió Europea, ni per controlar realment l’actuació de l’executiu europeu. Entre els grans, l’ampliació parlamentària va reforçar també el poder d’Alemanya, que amb 99 escons representava el 14% de l’Eurocambra, cosa que li donava un poder clau en la tramitació de les lleis europees. França en va perdre 15, quedant-se en 72 escons, igual que Gran Bretanya i Itàlia. El nou repartiment suposava per a Espanya una reducció de 14 eurodiputats, en quedar en 50 i havia d’entrar en vigor a les eleccions europees del juny del 2004.

Precisament aquest any s’haurien de produir les primeres incorporacions d’acord amb el Document estratègic sobre l’ampliació presentat per la Comissió Europea el 8 de novembre i aprovat a Niça, en el que es proposava acabar les primeres negociacions d’adhesió abans de finalitzar el 2002 per garantir les adscripcions ja el 2004.

El principal obstacle per a la integració era l’enorme disparitat de nivell de vida que subsistia entre els països membre de la Unió i els candidats de l’Est. Així, mentre que a Alemanya el cost de l’hora treballada es situava en els 42,67 marcs, a Hongria era de 4,54 marcs, a Bulgària d’1,68 i a Romania d’1,34. Aquestes diferències obligarien a destinar a aquests països grans quantitats de diners en fons de cohesió i estructurals, el que faria augmentar els pressupostos comunitaris i obligaria Espanya i Irlanda a deixar de ser receptors d’ajudes comunitàries i passar a ser contribuents nets. Espanya va aconseguir superar, a curt termini, aquest obstacle, ja que a Niça es va garantir la percepció de fons de cohesió fins al 2006.

Tots aquests canvis també suposaven modificacions en altres institucions importants de la UE com el Comitè Econòmic i social (CES), el Comitè de les Regions (CR), el Tribunal de Comptes (TC) i el Tribunal de Justícia (TJ), però la cimera no va arribar més que a delimitar formalment la seva nova composició en funció de les adhesions. Així, el CES i el CR passaven de 222 a 344 membres, mentre que el TC i el TJ comptarien amb 27 membres, un per cada estat. El Consell Europeu també va aprovar a Niça altres qüestions importants en matèria de defensa, en decidir la creació d’una força d’acció ràpida integrada per 60.000 soldats, i en matèria econòmica al reafirmar-se en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal i en l’acceleració dels preparatius per a la posada en circulació dels bitllets i monedes d’euros.

En finalitzar la cimera va transcendir, a conseqüència, de la intervenció del president de la Comissió Europea, Romano Prodi, al Parlament Europeu per fer balanç de la trobada, que, d’una forma progressiva, Brussel·les acolliria les reunions del Consell d’Europa (una de cada dos cimeres semestrals a partir de juny del 2001), accentuant el seu caràcter de capital de l’Europa unida. Aquell mateix dia, es va comprovar la reacció negativa del Parlament Europeu al Tractat de Niça, amb crítiques, de, fins i tot, la seva presidenta, Nicole Fontaine, als “egoismes nacionals”, si bé la institució no va bloquejar la ratificació, prevista pel 2001 a l’Eurocambra i als respectius parlaments nacionals. Tot i això, en una resolució aprovada per 308 vots favorables, 95 en contra i 85 abstencions, l’Eurocambra va encarregar un estudi en profunditat –que no seria enllestit abans del febrer del 2001- a la Comissió d’Afers Constitucionals, presidida per Giorgio Napolitano, amb l’objectiu d’emetre una opinió més fonamentada i definitiva sobre el tractat.

Tot i constituir el fet cabdal de l’any per a la Unió Europea, la cimera de Niça no va ser ni de bon tros l’únic esdeveniment important. Políticament, l’any es va iniciar el 31 de gener amb el llançament per part de la Unió Europea de l'amenaça política més greu adreçada a un dels seus estats membres per castigar la participació en el govern de coalició austríac del Partit Liberal ultradretà de Jörg Haider. La dimissió d’aquest de la presidència de la formació l’1 de maig i les recomanacions fetes el 8 de setembre pels experts de la Unió, aconsellant l'aixecament de les sancions imposades, van determinar la seva supressió quatre dies més tard, posant fi a una crisi de fons que podia haver afectat greument els principis de la convivència europea. Aquests principis van ser refermats el 3 de novembre a la reunió del Consell d'Europa celebrada a Roma per commemorar el 50è aniversari de l’adopció de la Convenció Europea dels Drets Humans. Aquell dia, el secretari general del Consell, Walter Schwimmer, va alertar de l'amenaça creixent del racisme i de la intolerància i va demanar "un nou impuls" per al sistema europeu de drets humans, donant suport a la signatura d'un protocol contra totes les discriminacions i a favor de la supressió de la pena de mort, fins i tot, en temps de guerra.

En política exterior, la Unió Europea va tenir un important protagonisme durant l’any, que es va iniciar el mes d’abril amb la seva participació a la cimera del Caire que va reunir per primer cop els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea (15) i d'Àfrica (52). El mes d’abril, la Unió Europea es va comprometre a enviar a Etiòpia 542.000 tones de cereals per ajudar a pal·liar la fam que amenaçava el sud del país, a més de donar suport, a través del seu màxim responsable de Política Exterior i Seguretat, Javier Solana i al costat de l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), al pla de pau que Etiòpia i Eritrea van signar a principis de desembre.

Solana també va intervenir el mes de maig en les negociacions per l’alliberament dels 21 turistes occidentals segrestats a l’illa de Jolo per l’organització extremista islàmica Abu Saiaf i al mes de juny va donar suport al líder opositor peruà, Alejandro Toledo, en la lluita per la restauració de la credibilitat democràtica al país, sotmès al règim autocràtic del president Alberto Fujimori, que va acabar abandonant solapadament el país el mes de novembre, després d’haver-se demostrat la compra de diputats pel seu assessor més directe, Vladimiro Montesinos. Solana, a més, va participar a l’octubre a la cimera de Xarm al-Xeikh per resoldre la crisi creada a l’Orient Mitjà amb la Intifada palestina iniciada el 28 de setembre, que va reunir el primer ministre israelià, Ehud Barak, i el president palestí, Iàssir Arafat, amb el secretari general de l’ONU, Kofi Annan; el president nord-americà, Bill Clinton; el president egipci, Hosni Mubàrak i el rei jordà, Abdul·là II.

Les dues cimeres europees celebrades durant el primer semestre de presidència de torn portuguesa, la de Lisboa, al mes de març, i la de Santa Maria da Feira, al mes de juny van estar marcades per l’afer Haider i van servir per aprovar els principis generals de la reforma dels sectors tecnològics coneguts com la nova economia, aprovar el projecte d’harmonització fiscal de l’estalvi a la UE i prendre mesures comunes sobre la immigració provinent dels antics països de l’Est, el Magrib i l’Àfrica subsahariana.

La primera cimera del semestre de presidència francesa, que va tenir lloc a Biarritz el mes d’octubre, va ser la de l’acolliment al nou president interí de Iugoslàvia, Vojislav Kostunica, que el 5 d’octubre havia encapçalat una revolta popular per foragitar Slobodan Milosevic del poder després de guanyar les eleccions del 24 de setembre al front de l’Oposició Democràtica Sèrbia (DOS). A Biarritz, la Unió Europea va confirmar l’aixecament de l’embargament de petroli a Sèrbia i la preparació de diferents paquets d’ajuda econòmica d’urgència, com a mostra de suport inqüestionable al procés democratitzador serbi que havia de culminar en les eleccions del 23 de desembre.

Les oscil·lacions a la baixa de l’euro al llarg de l’any van ser un dels factors centrals de preocupació de la Unió Europea i van tenir la seva màxima expressió el mes de setembre quan la moneda única havia patit ja 21 mesos de sistemàtica depreciació i una pèrdua de valor total del 27% des de l'1 de gener del 1999. Els danesos van rebutjar en referèndum la integració a l’euro i, per primer cop a la història, el Banc Central Europeu (BCE) va intervenir als mercats per defensar la divisa europea, fent-ho de manera concertada amb els bancs centrals dels Estats Units, el Japó, Canadà i Anglaterra.

La intervenció no va evitar la depreciació de l’euro però va demostrar que l’aposta per una moneda única europea era irreversible i que el BCE no cediria davant de possibles moviments especulatius. La recuperació de la moneda europea va venir per una altra banda. El canvi d’orientació sofert per l’economia nord-americana en el darrer trimestre de l’any i la crisi borsària subsegüent van permetre a la divisa europea recuperar posicions i la confiança dels inversors, i acabar l’any amb una cotització de 0,9305 dòlars, la qual cosa volia dir que un dòlar costava menys de 180 pessetes, ben lluny de les 200 que havia arribat a costar a la tardor.