Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Nova ampliació de la UE

Vídeos Vídeos
La nova Europa dels 25
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Franco Frattini (6)
Manuel Durao Barroso (38)
Rocco Buttiglione (8)
Romano Prodi (88)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Consell de ministres (Unió Europea) (7)
Consell d`Europa (38)
Fons de Cohesió de la Unió Europea (4)
Parlament Europeu (140)
Unió Europea (1018)
39 lectures d'aquest article
34 impressions d'aquest article
Ampliació i Constitució
Unió Europea
L’1 de maig del 2004, Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre van esdevenir membres de ple dret de la Unió Europea, i van engrandir la seva població en 75 milions d’habitants –fins a 450 milions– i van ampliar la seva extensió territorial en un 34%, tot i que el PIB només augmentava en un 4,6%. En relació amb l’ampliació, al juny, els 15 també van aprovar la reforma de la política agrària comuna que desvinculava les subvencions agrícoles del nivell de producció de les explotacions. La nova PAC destinava 43.000 milions d’euros, retallant fins al 5% en els ajuts directes a partir del 2007, i apostava per unes aportacions de 1.200 milions d’euros més per any, incentivant el respecte pel medi ambient, la qualitat alimentària i la seguretat laboral.

Amb tots aquests passos fets, els beneficis de l’ampliació es derivaven d’una distribució dels recursos més eficient, d´un augment de la inversió i d´un creixement més ràpid de la productivitat, tot en funció de la capacitat més gran o més petita de cada país per impulsar polítiques de creixement, que garantissin una mitjana d’entre 1 i 2 punts en el període que anava fins al 2010. Tot això també implicava una certa regulació dels fluxos migratoris previstos entre est i oest, amb uns efectes comuns contrarestats per l’arribada de capitals de l’oest a l’est per a la creació d’indústries, un ajustament en la disparitat de preus dels productes agrícoles i una planificació a mig termini per homologar la productivitat mitjana dels nous països membres. Així doncs, els reptes econòmics de l’ampliació eren de gran abast, no només a l’hora d’aconseguir més integració econòmica, sinó de gestionar una unió econòmica i monetària ampliada i d’afrontar el gruix de problemes estructurals pendents, com ara ampliar les xarxes de transport europees cap a l’est i entre el nord i el sud (Essen 1994), potenciar els recursos energètics ampliant la connexió de xarxes, o liberalitzar el mercat de les telecomunicacions.
Les esperances a mig termini posades en l’ampliació no es van veure reflectides, però, en les eleccions europees del 13 de juny, que van tenir una minsa participació de la ciutadania, cosa que va ser interpretada com una mostra de la gran distància que encara separava la gent de les institucions comunitàries. Els crítics de la Unió Europea es van fer notar particularment a les eleccions d’Estrasburg, en haver-hi un augment molt significatiu del vot euroescèptic i de l’abstenció, que es va situar en el 55,4%. Les xifres van ser atribuïdes oficialment al 70% d’abstenció est-europeu, si bé finalment les formacions socialdemòcrates i democristianes van mantenir les majories parlamentàries, seguides de les liberals, tot i que les dues formacions euroescèptiques presentades, la Unió per a l’Europa de les Nacions i l’Europa de la Democràcia i la Diferència, van obtenir una molt alta representació de 26 i 20 escons, respectivament.

La imatge de la UE va rebre un nou cop amb la negativa manifestada pel Parlament Europeu a acceptar el nou executiu comunitari proposat pel portuguès José Manuel Durão Barroso, a qui el Consell Europeu havia encarregat de substituir l’1 de novembre Romano Prodi al capdavant de la Comissió Europea. Estrasburg va rebutjar, en particular, el nomenament de l’italià Rocco Buttiglione a Justícia, en haver manifestat aquest la seva visió contrària a la legalització del matrimoni i l’adopció per part dels homosexuals. Malgrat que Buttiglione va aclarir que això no havia d’incidir en l’exercici del seu càrrec, ja que la seva responsabilitat exclusiva era de vetllar pel compliment de la normativa legal comunitària, Durão Barroso el va substituir pel també italià Franco Frattini per acontentar millor l’estat general d’opinió i poder tirar endavant el seu executiu. Finalment, el cas Buttiglione va demostrar la total supeditació del govern de la UE al Consell Europeu, i la poca autonomia que tenia en relació amb el Parlament, que bàsicament traduïa en escons els complicats equilibris entre els principals partits d’Estat.

Per molts analistes, la problemàtica de referendament que patia la Unió Europea era el resultat de la minva de creixement i competitivitat continental dels darrers anys, que el 2004 va arribar a un nou punt d’expressió per una falta considerable d’iniciatives en l’àmbit de les reformes laborals, empresarials i de recerca, que la mateixa UE havia explicitat quatre anys enrere a la cimera de Lisboa. Els responsables comunitaris no havien sabut des de llavors encarar adequadament el repte, que els col·locava en inferioritat per competir amb les exportacions asiàtiques. En això hi van intervenir poderosament l’enfortiment de l’euro enfront del dòlar i les diverses pujades del preu del petroli en els tres primers trimestres de l’any. Però la baixa en les vendes europees ja feia anys que s’arrossegava, primer acompanyant la crisi nord-americana i japonesa de finals dels noranta i principis dels 2000, i després per l’ingrés de la Xina a l’OMC.

Tot i la gravetat de la situació econòmica, reflectida així mateix en la impossibilitat manifestada per França i Alemanya (i també per Holanda i Itàlia) per complir amb els criteris de dèficit establerts en els principis de convergència de Maastricht i Amsterdam, el Consell i la Comissió Europea van donar prioritat durant l’any a l’aprovació del Tractat constitucional, que els Estats europeus van considerar cabdal per garantir amb èxit l’ampliació consumada al mes de maig. El Tractat es va aprovar a l’octubre a Roma en una cerimònia presentada com l’inici d’una nova era a Europa, un cop la Constitució fos referendada al llarg del 2005 per les poblacions o els Parlaments de cadascun dels Estats membres. A finals d’any, el pobre 4,4% d’increment pressupostari per al 2005, que deixava en els mateixos 100.000 milions d’euros de sempre les finances europees, malgrat integrar 10 països més, feia evidents les limitacions de la UE en el nou escenari de la globalització.

A finals d’any, però, es van produir dues iniciatives d’interès futur per a la UE, com va ser el desplegament de gairebé 1.000 soldats als Balcans, iniciant un procés que havia de possibilitar la substitució de les forces de la Sfor per les de la UE, i els contactes establerts amb Turquia per situar les condicions d’un seu futur ingrés a la Comunitat Europea, en un procés que requeriria la primera adscripció de Bulgària i Romania el 2007, la posterior de Croàcia, i en tot cas la de Turquia cap al 2015, un cop aquest país de majoritària població musulmana complís tots els requisits establerts per la comunitat internacional sobre drets humans i respecte a les minories.