Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Els caps d'Estat i de govern dels Països de la UE (inclosos els que s'havien d'incorporar l'1 de maig de 2004) davant de l'Acròpolis a Atenes

Vídeos Vídeos
L´ampliació europea sense Constitució
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Constitució Europea (39)
Escàndols polítics (441)
Guerra d`Iraq (558)
Política catalana (2179)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Gerhard Schröder (108)
Jacques Chirac (161)
Martin Schulz (2)
Pat Cox (11)
Romano Prodi (88)
Silvio Berlusconi (102)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Acròpolis (Atenes) (2)
Comissió Europea (242)
Comitè de les Regions de la Unió Europea (24)
Consell d`Europa (38)
Parlament Europeu (140)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Europa de l´Est (12)
Alemanya (164)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
França (306)
Irlanda (26)
Itàlia (158)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
50 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Ampliació sense Constitució
Unió Europea
El 2003 la Unió Europea va haver d’afrontar un conjunt de reptes de difícil solució que van posar en qüestió la tasca iniciada els anys anteriors per plantejar la consolidació d’un espai específic d’influència al món. Durant l’any, l’economia i la política de la Unió Europea van estar determinades per les accions empreses pels Estats Units en qüestions tan transcendents com la guerra de l’Iraq, la crisi internacional sorgida amb Corea del Nord i l’Iran, la pèrdua del paper de l’ONU i la continuïtat de la violència a Palestina. Totes aquestes accions van estar marcades per un fort unilateralisme que va fer trontollar el tradicional multilateralisme europeu.

La unitat dels Quinze en política exterior, sempre fràgil, es va trencar obertament quan la Gran Bretanya i Espanya es van alinear amb els Estats Units arran del conflicte de l’Iraq, juntament amb alguns països de l’Europa de l’Est, aplegats en l’anomenat grup de Vílnius (Polònia, Hongria,Txèquia, Letònia, Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, Romania, Bulgària i Croàcia) en contra de les posicions prèviament manifestades per França i Alemanya, que pretenien parlar en nom de tota la Unió Europea. A finals d’any, la importància del fet va fer pensar als responsables de la UE en la necessitat d’organitzar una futura defensa europea, inscrita a l’OTAN però independent, que atorgués a la UE una capacitat d’intervenció o intermediació directa en futurs conflictes bèl·lics, sense haver de dependre dels Estats Units, com va passar en els casos de Bòsnia i Kosovo, o per actuar alternativament en defensa del multilateralisme en cas d’una crisi com la de l’Iraq.

La guerra de l’Iraq, amb antecedents i seqüeles, va acabar determinant el conjunt de la política europea, que el 2003 tenia com a principals tasques aprovar la incorporació de deu nous països membres, prevista per a l’1 de maig del 2004, i el desenvolupament d’una Constitució, la redacció de la qual havia estat encarregada a la cimera de Laeken a l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaing. Aquestes dues fites no ocultaven la necessitat de respondre paral·lelament a altres qüestions encara pendents com ara l’impuls en recerca i formació acordat a la cimera de Lisboa, l’incompliment del Pacte d’Estabilitat per part de França i Alemanya i la manca de recursos financers a l’hora d’afrontar la integració dels deu nous països membres. A l’acabar l’any, el fracàs de la Conferència Intergovernamental (CIG), que havia d’aprovar la nova Constitució europea, va fer que quedessin pendents moltes qüestions i que la presidència italiana les traspassés en bloc a Irlanda, que regiria la presidència durant el primer semestre del 2004.

L’any va començar, sota la presidència grega, amb una acció important de la Unió Europea, al rellevar 900 policies europeus els 1.600 que l’ONU anteriorment havia destacat a Bòsnia per desenvolupar la missió de pau encomanda per la comunitat internacional. Un altre fet emblemàtic es va produir el 22 de gener del 2003, quan el president francès, Jacques Chirac, i el canceller alemany, Gerhard Schröder, van celebrar conjuntament a París el 40è aniversari del Tractat de l’Elisi, que va segellar la reconciliació dels dos països i va establir l’eix franco-alemany que donaria sentit al conjunt del projecte comunitari. En la mateixa línia, l’1 de febrer va entrar en vigor el Tractat de Niça de l’11 de desembre del 2000, que havia de fer possible l’ingrés de deu nous membres a la Unió Europea, i que es va materialitzar formalment el 16 d’abril del 2003 en una cerimònia solemne al peu de l’Acròpolis d’Atenes.

Des d’aquell dia Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre van esdevenir observadors, amb veu però sense vot, en tots els òrgans decisoris de la UE. L’1 de maig del 2004, previ referèndum a cada un d’aquests països, es convertirien en membres de ple dret i engrandirien la població de la UE amb 75 milions d’habitants, la situarien en 450 milions de ciutadans i ampliarien la seva extensió territorial en un 34%, tot i que el PIB només augmentaria en un 4,6%. En relació amb l’ampliació, al juny els Quinze també van aprovar la reforma de la política agrària comuna (PAC), que desvinculava les subvencions agrícoles del nivell de producció de les explotacions. La nova PAC destinava 43.000 milions d’euros, retallava fins al 5% els ajuts directes a partir del 2007 i apostava per unes aportacions de 1.200 milions d’euros més per any. També incentivava el respecte pel medi ambient, la qualitat alimentària i la seguretat laboral.

Continuant amb les tasques institucionals empreses, el 26 de maig del 2003 el presídium de la Convenció sobre el futur d’Europa va difondre el projecte final de Constitució europea, en un text que incloïa alguna retallada britànica en política exterior i defensa i suposava una reducció de la quota de poder per a Espanya. El projecte va ser aprovat el 19 juny, i com a conseqüència es va reforçar el poder del Parlament Europeu, es va fer més democràtica la presa de decisions i es van consagrar els drets fonamentals dels ciutadans. Se suprimia, però, qualsevol reconeixement polític a les regions europees, la representació de les quals, més enllà del Comitè de les Regions, passava a ser un assumpte exclusiu dels Estats que les acollien, de la mateixa manera que la tramitació del reconeixement als drets lingüístics i culturals. Aquest apartat va crear cert malestar en regions com ara Catalunya, que havien presentat la seva pròpia proposta de Convenció i que van haver d’avenir-se a la qüestió, mentre que França veia reconegut el seu dret a l’excepció cultural per protegir millor la seva llengua davant de l’anglès, majoritari al món. Finalment, el projecte de Constitució també creava la figura d’un president estable del Consell de la UE per representar Europa, i també es posava la primera pedra en matèria de defensa comuna.

La presidència semestral italiana va començar amb un escàndol al Parlament d’Estrasburg, quan Silvio Berlusconi va dir al líder dels socialdemòcrates alemanys, Martin Schulz, que seria perfecte per representar el paper de capo en un film sobre els camps de concentració nazis. L’incident va tenir lloc després que un grup de diputats desplegués unes pancartes contra la llei d’immunitat aprovada a Itàlia que vetava el processament del primer ministre, el president del Parlament i el president de la República. La comparació va ser qualificada pels socialistes europeus de crisi institucional, i tant el president de l’Eurocambra, Pat Cox, com el president de la Comissió Europea, Romano Prodi, la van rebutjar. La crisi creada va requerir una trobada entre els mandataris italià i alemany per treure ferro a l’afer, tot i que s’havien acusat mútuament de la responsabilitat de l’incident.

D’altra banda, el 10 de juliol els 105 membres de la Convenció Europea, presidida per Valéry Giscard d’Estaing, van signar el projecte constitucional després d’acordar el lema de la Unió Europea, Unida en la diversitat, i de fixar per escrit l’himne, la bandera i la festivitat d’Europa. Al setembre els 25 països que havien d’integrar la UE van acordar iniciar a l’octubre, a Roma, la Conferència Intergovernamental (CIG) per ratificar la futura Constitució, amb un calendari que es podia allargar fins a finals d’any en reunions complementàries dels caps d’Estat i de govern i dels ministres d’Exteriors. A Roma, el president del govern espanyol, amb el suport del representant polonès, va mostrar-se totalment contrari a les modificacions introduïdes per la Constitució al repartiment de vots per països acordat a Niça, posició que va mantenir fins a l’última reunió de l’any, que va finalitzar sense acord i va deixar pendent el que havia de ser el gran tema de l’any: l’aprovació d’una nova Constitució europea.