Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El ciutadà començava a conèixer millor els euros

Helmut Kohl, Lionel Jospin i Jacques Chirac, tres personatges clau en la construcció europeu

Les dues velocitats de l'ampliació

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
António Guterres (21)
José María Aznar (620)
Lionel Jospin (68)
Entitats Entitats
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
Unió Europea Occidental (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
42 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Amsterdam 40 anys després de Roma
Unió Europea
El 1997, just quan se celebrava el 40 aniversari del tractat de Roma, la Unió Europea va haver d’afrontar un triple repte: avançar en el procés d’Unió Econòmica i Monetària que hauria de conduir al naixement de la moneda única, reformar les estructures polítiques de la Unió per avançar en la construcció política d’Europa i obrir el camí per a l’ampliació de la Unió cap a l’Est. En tots aquests terrenys es van produir avenços significatius durant l’any.

Pel que fa al procés de convergència econòmica, després d’un inici d’any amb forts problemes per contenir el dèficit a països central com França i Alemanya, tots els candidats a integrar-se a l’Euro complien la majoria de requisits a finals d’any. Quan l’u de maig del 1998 es reunís la cimera de la Unió Europea que hauria de determinar quins països podien formar part de la nova moneda europea, només Grècia en restaria exclosa per raons econòmiques, mentre que Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia se n’autoexclourien, tot i reunir els requisits previstos. Semblava doncs que la futura moneda europea naixeria en una àrea d’onze països: Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Àustria, Irlanda, Finlàndia, Itàlia, Espanya i Portugal. La capacitat d’aquests tres darrers països per ajustar els seus dèficits públics i els seus nivell d’inflació als requisits de Maastricht havia estat realment sorprenent.

Pel que fa a l’ampliació, la darrera cimera de 1997 de la Unió Europea celebrada a Luxemburg l’11 i 12 de desembre va donar llum verda perquè el març de 1998 s’iniciessin les negociacions per a la plena integració a la Unió de Txèquia, Estònia, Hongria, Polònia, Eslovènia i Xipre. Aquests serien els països que formarien el primer grup de l’ampliació, però els altres candidats (Bulgària, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia) també participarien en les converses encara que la seva integració quedés posposada per a una segona fase. La decisió europea d’impulsar la integració de Xipre, alhora que s’excloïa Turquia d’aquesta llista de candidats pel seus escàs respecte pels drets humans, molt especialment en relació a la població d’origen kurd, va ser molt polèmica. Els turcs, integrats a l’OTAN des la seva fundació, feia 30 anys que sol•licitaven l’adscripció i no estaven disposats a esperar més. Com a mesura de pressió, Turquia va amenaçar amb l’assimilació de la part nord de l’illa de Xipre que controlava des la seva partició el 1974, ensorrant així les possibilitats d’integració— de l’illa a la UE anunciades a la cimera, en no ser admesa la seva candidatura, cansada del rebuig a les seves velles aspiracions d’integració.

En qualsevol cas, semblava que durant 1997 s’havia consolidat realment una Unió Europea de múltiples velocitats. La primera integrada pels 11 països que accedirien a l’Euro, la segona pel quatre membres de la Unió que quedarien fora de la moneda única, la tercera pels 6 candidats a la primera ampliació, la quarta pels cinc altres candidats homologats, i encara quedava a banda el cas turc. Tot plegat configurava una nova realitat que obligava a revisar els sistemes tradicional de presa de decisió, la unanimitat seria impossible en una futura Unió a 27 o 28. També calia revisar el pes de cada país en els organismes comunitaris, els sistemes de finançament i d’ajudes, o detalls prou significatius com si totes les llengües oficials dels països membres havien de continuar essent llengües de treball de la Unió.

En definitiva, mentre el procés d’Unió Monetària conduïa a impulsar el procés d’unió política entre els països centrals de la Unió Europea, el procés d’ampliació obligava a revisar molts dels mecanismes de funcionament que havien caracteritzat els primers quaranta anys de l’Europa Unida. A aquest doble repte havia de respondre el tractat d‘Amsterdam que havia de substituir el ja obsolet tractat de Maastricht.

A partir del 25 de març de 1997, coincidint amb el 40è aniversari de la fundació de la Comunitat Europea, les ciutats de Roma i Torí van acollir la primera Conferència Intergovernamental de l’any, dedicada a discutir la reforma del Tractat de Maastricht. Els treballs preparatoris de la Conferència Intergovernamental van confluir en la cimera del consell d’Europa celebrada a Amsterdam els dies 17 i 18 de juny de 1997, sota el repte d’adequar els instruments legals i corporatius a la nova realitat del compromís en la nova Unió Monetària Europea i a la futura adhesió dels antics països de l’àrea d’influència soviètica.

Tots aquests factors van suavitzar molt les pretensions inicials de reforma del Tractat de Maastricht i, finalment, va ser ajornada la reforma del repartiment de poder a la Unió Europea (nombre de comissaris i de vots al Consell), creant un vuit institucional de cara a la futura ampliació de l’organisme als països de l’Est i tampoc va haver-hi acord sobre la integració i subordinació de la Unió Europea Occidental (UEO) a las directrius comunitàries. Per contra, es va aprovar un pla d’estabilitat i els 15 es van refermar en el compliment de tots els compromisos de l’euro, així com en l’eliminació de fronteres contemplada en l’acord de Schengen i algunes concessions a la regulació del dret d’asil sol·licitada per Espanya per evitar el refugi de terroristes.

El 2 d’octubre, la Unió Europea va signar el nou Tractat d’Amsterdam a la capital holandesa, un cop presentat l’informe de l’Ecofin del mes de setembre a la localitat luxemburguesa de Mondorf sobre la perspectiva de l’euro. La qüestió calenta pel que feia a l’euro eren els fons de cohesió, els diners que els països més enrederits com Espanya o Portugal rebien per ajustar les seves economies i fer-les més competitives i que feien que les subvencions sempre fossin superiors a les aportacions i que, per exemple, Espanya s’endugués la meitat de la contribució alemanya a la UE (2,2 bilions de pessetes). En relació a tot això, hi havia també la qüestió del finançament de l’ampliació de la UE, a la que tots els països haurien de contribuir directament en funció del seu PIB, per integrar uns països amb una renda per càpita tres cops més baixa que la comunitària.

La cimera de Luxemburg del desembre no va afrontar el tema del finançament del procés d’ampliació europea (2000-2006), en imposar-se la tesi de l’ajornament al 1999 en la presa de decisions defensada pels president del govern espanyol, José María Aznar, a qui va donar suport el portuguès António Guterres, d’acord amb Alemanya, Holanda i Itàlia, front a França que volia imposar el compromís de dedicar-hi l’1,27% del PIB de la UE. La victòria de les tesi d’Aznar va garantir així la continuïtat en la recepció del bilió de pessetes anuals en fons estructurals que la UE dedicava a Espanya.

També durant 1997 va tenir conseqüències per a la Unió Europea el canvi de la correlació de forces polítiques a escala europea. Les eleccions celebrades a la Gran Bretanya i França van suposar l’accés de les esquerres als governs d’aquests països. Amb aquests resultats, la Unió Europea tenia una claríssima majoria de governs d’esquerra o centre-esquerra. Només Alemanya i Espanya tenien a finals d’any governs de dreta.

Aquesta nova correlació de forces va permetre, d’una banda, que la Gran Bretanya disminuís la seva tradicional oposició a qualsevol avenç europeista i d’altra que el nou primer ministre francès, Lionel Jospin, situés el problema de l’ocupació al centre del debat polític europeu malgrat la tradicional oposició alemanya que creia que qualsevol pla europeu de lluita contra l’atur acabaria comportant noves despeses.

La pressió francesa va forçar la celebració d’una cimera extraordinària sobre l’ocupació a Luxemburg els dies 20 i 21 de novembre. De la reunió no en va sortir cap objectiu concret en termes de nivell d’ocupació, però per primera vegada, els països de la Unió van decidir que analitzarien anualment la política d’ocupació de cada un dels membres i que li atorgarien una qualificació pública. També es van comprometre a oferir, en un termini màxim de cinc anys, una feina o una formació ocupacional als aturats joves i als de llarga durada. L’estat espanyol va aconseguir que no se li apliqués aquest termini a causa de les elevades xifres d’atur que patia. Dels 18 milions d’aturats de la Unió Europea, tres i mig eren espanyols.